Publicat a Lletraferits
2021-2022. Didac Agullé
La foscor de la nit m’enlluerna,
el temps s’ha acabat.
Els estels em diuen coses
del futur i del passat.
Penso en la història,
el temps s’ha aturat.
Les galàxies brillen,
estic enlluernat.
Els colors canvien,
el temps està passant.
Des d’un principi,
amb el big bang.
D’un segon a l’altre,
tot va anar canviant.
Un llum al cel,
un estel que neix.
La matèria es forma;
des de fa milions d’anys.
El temps es doblega,
l’espai l’està apressant.
La meva mare em crida;
el sopar m’està esperant.
El moment s’ha acabat,
les nou estan tocant.
Benvingut novament
a la nostra realitat.
Publicat a Lletraferits
2021-2022. Èric Gil
Nena que vols travessar la reixa,
la reixa que no et deixo passar;
vol dir que per terra no pots anar.
Podries anar per l’aire,
però crec que no pots volar.
Si poguessis volar,
no series aquí.
Series als contes volant per allí,
però tots els contes tenen fi.
Ara sí,
podries anar per mar,
això no ho puc controlar,
però la pàtera es pot trencar,
i Caronte et farà de capità.
Però tot això és fantasia finalment.
La veritat és que jo sóc un guarda i tu, un refugiat.
Publicat a Lletraferits
2021-2022. Carla Saumell
Comença l’audició
i el pentagrama es transforma:
les notes es converteixen en so.
Do, re mi, fa sol, la, si... do.
Les primeres notes comencen a sonar
i els instruments, agermanats, s’han posat a tocar.
Una melodia harmoniosa m’envolta, exultant,
mentre els compassos van sonant.
Instruments de percussió, de corda i de vent,
tots alhora sonen de forma orquestral.
Seguidament, s’hi afegeix el conjunt de veus,
les agudes i també les greus.
La música sona amb precisió magistral.
L’art de la música m’omple i m’acompanya,
m’enamora cada nota: les blanques i les corxeres.
El cor em batega fort al ritme de la tonada
i el cos segueix rítmicament el compàs de les estrofes.
Soc un ésser musical i melodiós,
Rítmic, compassat i cadenciós.
Visca la música!
Publicat a Lletraferits
2021-2022. Elías Plaza
Aquest estiu vaig anar a una casa rural com cada any, que està situada a les muntanyes de Girona, és a dir, que tot està envoltat de camp. Sempre hi vaig amb un amic, amb qui ens coneixem des de fa uns anys sis anys aproximadament. Amb els propietaris de la casa ens coneixem molt i molt bé, i hi tenim molta confiança perquè també ens coneixem des de fa anys.
Un dia, el meu amic i jo vam pensar que podíem escalar per la terrassa dels amos, discretament, i entrar a casa seva per a fer-los un ensurt. Vam anar discretament just a sota de la terrassa i vam veure que la paret que donava allà mesurava uns quatre metres de llargada, és a dir, el nostre pla seria bastant complicat.
Vam començar a escalar la paret fins arribar a la terrassa. Ens va costar una mica, però finalment els dos ho vam aconseguir. Vam esperar uns minuts el moment perfecte per entrar i que ningú ens veiés. Van ser uns minuts eterns, però just aleshores els propietaris van tancar la porta que donava a la terrassa amb clau i no es van adonar de la nostra presència. Van sortir de la casa i es van trobar amb els nostres pares i unes altres famílies per a fer una excursió. Com que els pares no ens van veure, es van imaginar que no volíem anar amb ells i se’n van anar tranquil·lament.
Aleshores, el meu amic i jo vam intentar baixar per on havíem pujat, però ens va ser impossible; no vam poder de cap manera. Ens vam quedar atrapats a la terrassa i ningú no se n’havia adonar. No vam tenir cap més remei que esperar pacientment que tornessin d’excursió. Una hora més tard, estàvem els dos morts d’avorriment perquè semblava que la sortida no seria curta justament.
Una hora i mitja més tard, van arribar. Com que el camí pel qual s’accedeix a la finca passa pel davant de la terrassa, ens van veure allà passant el temps. Ens van obrir la porta i van riure una bona estona de la nostra genial idea que havia sortit a l’inrevés del que havíem planejat. Ens vam disculpar mútuament per la situació perquè ells no ens havien vist quan van tancar la porta, però nosaltres no hauríem d’haver estat allà.
