Publicat a Lletraferits
2021-2022. Ludmila Udrisard
El senyor de la casa es trobava, com de costum, al seu despatx estudiant. Tot i la seva joventut, s’encarregava de governar les terres del seu difunt pare, que va perdre la vida en batalla. La seva mare va morir quan era petit, i no tenia cap germà; així doncs, era l’únic hereu de la família Byron.
Les seves aficions eren una mica especials, ja que no li agradaven massa el món de la política, però li entusiasmava la poesia. Tenia en aquells moments una pila gegant d’informes a la banda dreta del seu escriptori. La va mirat com si fos el seu pitjor enemic, però es va adonar que no aconseguiria res mirant-la. Va desviar la mirada i es va dirigir cap a la finestra del seu darrere. Més enllà dels extensos jardins que envoltaven el castell, més enllà de les amenaçadores muralles que l’aïllaven del món exterior, es podia imaginar d’altres nois, com ell, jugant i essent lliures de cap obligació. Els envejava. La vida al castell era molt avorrida; feia classes particulars per a enriquir la seva formació, signava constantment informes i cobrava impostos, estudiava política, entrenava amb espases, etc. Poquíssimes vegades tenia temps per escriure poesia o no podia tampoc jugar a jocs de taula perquè no tenia cap company amb qui jugar.
Van trucar a la porta del despatx.
-Endavant!- Es va asseure ràpidament a la cadira del davant de l’escriptori perquè fos qui fos qui trucava, veiés que era un noble ocupat.
Era el majordom del castell, el Ruffo, que va entrar al despatx amb una safata de plata amb una elegant carta vermella. Va fer una estudiada reverència, va deixar la carta a la taula i, després de fer una segona reverència, va sortir silenciosament de l’habitació.
La carta deia així: “Bona tarda, estimat comte Byron. Demà al vespre es celebrarà el quinzè aniversari de la meva filla Isabella al castell de Neville. Ens complau convidar-lo a la festa que organitzarem per a celebrar aquest esdeveniment. L’esperem demà.”
Una festa! El senyor estava emocionat perquè l’havien convidat. Va pensar que hauria de portar un regal per a la noia. Mai no l’havia vist, però havia sentit a dir que era increïblement bella; ulls verds com maragdes, cabell ondulat llarg i ros, pell pàl·lida com la porcellana i llavis rosats com la flor. Un regal per a una noia així havia de ser forçosament una poesia.
Es va passar tota la nit pensant i escrivint la seva obra mestra.
En arribar al castell de Neville, el senyor estava molt nerviós perquè feia molt temps que no sortia dels seus dominis. La seva vergonya va arribar al límit quan en entrar per la gegantina porta principal d’aquell gran castell un cavaller vestit amb les seves millors gales va cridar el seu nom perquè tots els convidats sabessin qui era ell.
-El comte Byron!
Tota la sala va restar en silenci absolut. El senyor va alçar la barbeta, va respirar profundament i va fer la seva orgullosa entrada ocultant el terror que realment sentia en aquell moment.
Va ser una bona ocasió per a socialitzar amb un munt de gent i tot anava millor del que s’havia imaginat fins que va ser anunciada l’entrada de la protagonista de la celebració, la Isabella, filla del comte de Neville.
Realment, els rumors no mentien sobre la seva bellesa. Semblava una nina de porcellana i els seus ulls eren com maragdes de veritat. Es va quedar estupefacte davant aquella aparició.
En pocs minuts, es va formar una filera de convidats davant la noia. Tots ells s’inclinaven i li lliuraven els seus presents amb elegància i orgull. Es va posar també a la cua, però es va terroritzar quan es va adonar que tots els regals eren accessoris cars, com cintes per al cabell o vestits de seda. Va mirar de reüll el pergamí que duia a les mans i el ram de roses. Seria adequat el seu regal per a una noia com aquella?
Va arribar el seu torn. Les cames li tremolaven i li suaven les mans. Va agafar aire i es va inclinar solemnement davant la Isabella. Ella va fer cara de sorpresa en veure aquell regal, però afortunadament per a ell, el va agafar amb amabilitat i li ve dedicar un dolç somriure.
Unes setmanes després de la festa, el senyor es trobava novament al seu despatx, com sempre, quan algú va trucar a la porta.
-Endavant!
Ruffo, el majordom, va entrar a l’habitació amb una carta vermella a les mans. La va obrir. Era una bella poesia dedicada a ell i una breu carta que deia: “Estimat comte Byron; sou un gran poeta i voldria compartir la meva gran passió amb vós. Sí; la poesia. Desitjo poder tornar a veure’ns ben aviat. Salutacions, Isabella Neville.”
Publicat a Lletraferits
2021-2022. Berta Gol
Fa dotze anys, el 25 d’agost del 2009 a l’Hospital de Barcelona, la meva mare es va posar de part a les cinc de la matinada i fins gairebé les dues del migdia, no vaig néixer.
La mare estava sola a la sala de parts perquè el meu pare és molt aprensiu, li fa molta angúnia la sang i les olors dels quiròfans, i per precaució va decidir quedar-se esperant a la saleta del costat.
Just abans de posar-se de part, la mare va enviar un missatge a la família per comunicar-los que sortien cap a l’hospital perquè semblava que la criatura estava a punt de néixer.
Quan la meva tieta-àvia i la meva besàvia van rebre el missatge, estaven a Sant Pere Pescador, un poblet de l’Empordà, en una caseta de vacances que tenen allà. En aquell moment, les dues estaven en una terrasseta menjant sardines. Van acabar l’aperitiu molt de pressa, van recollir les coses i a corre-cuita van tancar la casa. Van agafar el cotxe i tan aviat com van poder, van arribar a Barcelona a conèixer-me a mi.
Tot i que sembla impossible, van arribar a temps i sempre més hem parlat d’aquell dia com “el dia de les sardines”.
Publicat a Lletraferits
2021-2022. Carla Saumell
Cada diumenge anem a buscar la meva àvia i anem a un bar a fer un vermut amb patates braves. Així doncs, el diumenge passat vam anar a la residència i ens vam asseure una estoneta en un banc del davant del bar i després hi vam entrar.
Passada una estona, vaig demanar “quetxup” i quan ja me n’havia posat al plat de les patates, vaig deixar el pot al costat del braç de la mama. Immediatament, va voler agafar el seu got de refresc i accidentalment li va donar un copet amb el colze. Instintivament, va intentar agafar-lo perquè no caigués al terra, però amb la maniobra va colpejar-lo encara amb més força. Una part del líquid va caure sobre la taula i la resta de la beguda va sortir disparada damunt el plat de les patates braves i de la meva àvia que va quedar ben esquitxada. La seva cara barreja de sorpresa i d’ensurt era tot un poema perquè no entenia què havia passat.
Davant d’aquesta situació, tot i que ens va saber força greu per l’àvia i no sabíem si estava enfadada o contenta, el meu germà i jo no podíem deixar de plorar de tant riure.
Passats uns instants, l’àvia va començar a riure amb nosaltres i va dir: “És ben bé que la coca-cola és l’espurna de la vida”.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Laia Mateus
Per a conèixer la història del nostre trobador, ens hem de traslladar al segle X, més concretament al l’any 1145, l’any que va néixer Guifré de Berguedà al comtat de Berguedà. Va créixer envoltat de nobles i de riquesa, però a ell el que li agradava de veritat era llegir tots els llibres que li posaven al davant. A mesura que s’anava fen gran, es va anar adonar que la seva vocació era ser un trobador reconegut i recordat per a tothom al llarg de la història.
Quan tenia 18 anys, va conèixer una noia pagesa que treballava a les terres del seu pare. En el moment que la va veure, se li va estremir el cor. Mai no havia experimentat una sensació com aquella; es sentia calmat i nerviós alhora. Quan va descobrir el nom de la noia que li tenia el cor robat, tenia tot el dia el pensament posat en ella. Dolça; aquest era el seu nom. En arribar al castell, va agafar papir i ploma. Per primera vegada a la seva vida, les paraules li sortien soles i només les havia d’anar escrivint.
Lentament els dos es van anar enamorant, tot i que eren conscients que el seu amor mai no seria acceptat. Ell era un noble, i ella era una humil pagesa, però això no els impedia gaudir de cada segon que podien passar junts. Una tarda, Guifré, més enamorat que mai, va prometre a la jove Dolça que aconseguiria que es casessin.
L’endemà, Dolça esperava el seu estimat sota l’ombra de l’arbre on sempre es trobaven, però Guifré no s’hi va presentar. En no acudir a la cita, la noia es va estranyar molt, però molt entristida se’n va tornar cap a casa seva.
Pocs dies després, es va anunciar arreu del comtat, per carrers i places, el compromís de Guifré de Berguedà i Blanca de Mataplana. Aquest anunci va deixar destrossada la pobra Dolça.
Passats uns mesos, un dia Guifré va aparèixer per la casa de la trista Dolça. En veure’l, Dolça es va enfadar. Ell li va explicar que el seu pare, el comte, s’havia assabentat de la relació que tenien ells dos i com que no l’acceptava, l’havia promès sense dir-n’hi res amb Blanca de Mataplana, a qui no havia vist mai.
Dolça el va escoltar atentament, i en adonar-se que li estava dient la veritat, va agafar quatre pertinences que tenia i tots dos van fugir a mitja nit cap a França, on es van casar... o així es creu.
I aquesta romàntica rondalla queda aturada aquí, perquè des d’aquella precipitada fugida, mai més es va divulgar cap més altra poesia de Guifré de Berguedà.
