Publicat a Lletraferits
2020-2021. Martina Ros
Fa cinc anys que treballo en la mateixa empresa. Em passejo per tot arreu amb un equip de neteja en un lloc ple d’innovadors. Justament aquells dies estaven enllestint el prototip d’un producte que sens dubte revolucionaria el món tecnològic i posaria a l’empresa entre les tres millors d’aquest àmbit.
Només necessitaven la patent per posar-lo en marxa quan va passar l’impensable. Un fet que va posar el punt de mira cada una de les persones que havien estat treballant en el projecte, però sobretot a mi; era la que ho sabia tot.
22/10/2020
Era una sala petita i fosca, il·luminada únicament per una làmpada de llum “led” que t’encegava. Sens dubte volien causar intimidació a tothom que hi entrava. El cap de l’empresa, el senyor Vives, seia en una cadira al costat del vicepresident, el senyor Llop, i el que devia ser l’investigador privat de la multinacional. Aquest darrer, amb un bloc de notes i un bolígraf, va començar a fer preguntes: On era ahir a les dues? Volem saber què va veure i a qui...
21/10/2020
Havia arribat cinc minuts tard a la feina. L’ambient era diferent del dels altres dies. La gent estava nerviosa. Tot estava enllestit i els era difícil esperar més estona. Pujava a la divuitena planta i, com sempre, la secretària del senyor Llop em saludava i m’acompanyava fins al seu despatx perquè necessitava una bona neteja i una mica de ventilació ja que l’havien pintat feia res. Un cop havia acabat, m’avisarien per anar a netejar la sala de reunions de la quinzena planta.
Les sales de reunions tenen totes una taula llarga envoltada de cadires. Solen estar ocupades per molts empresaris que discuteixen diverses qüestions i acostumen a menjar i fins i tot fumen, per la qual cosa sempre deixen el terra força brut. Acabava d’escombrar quan vaig sentir algú discutint al lavabo; un home i una dona que intentaven posar-se d’acord en alguna cosa que ara no recordo bé, tot i que estic segura haver sentit “problema en el motor”.
En aquest moment el senyor Vives m’interromp i em pregunta què havia sentit.
-Estàs segura d’haver escoltat “problema en el motor”?
-Si, he assentit segura i sense cap mena de dubte.
-I... no saps qui eren els que discutien? –ha preguntat nerviós.
-No, senyor.
-Bé. Continuem si us sembla amb el cas inicial –diu l’investigador.
-D’acord.
Me’n vaig anar abans que sortissin del lavabo cap al despatx del senyor Vives. Va ser després de netejar allà que vaig anar a la sala de l’ordinador general. Eren les dues i deu i tot semblava normal, però una olor estranya s’havia quedat impregnada a l’aire.
-Quina mena d’olor? –em pregunta l’investigador.
-No sabria com descriure-la. Era com... com una barreja de pintura i de fum.
De sobte, tot em va quadrar. Sense pensar, el meu dit va indicar cap a una persona d’aquella sala, i de la meva boca van sortir aquestes paraules.
-Ha estat vostè!
Una setmana després...
L’ambient ja tornava a ser el de sempre. L’empresa estava a punt de tenir las patent i aconseguien solucionar el problema del motor, com bé havia escoltat feia uns dies al lavabo.
El senyor Llop havia estat despatxat després d’haver enviat els plànols del prototip a la competència, i jo seguia netejant cada dia sala darrera sala.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Berta Martínez
Em desperto, em trobo tancada. No recordo ni com he arribat ni per què sóc aquí.
Un dia abans...
Em desperto amb una trucada de l’oficina; hi ha hagut un assassinat. Mentre el cafè va sortint de la cafetera, em vesteixo i em rento les dents. Agafo el meu cafè i surto de casa. Arribo al lloc del crim, un carrer buit on ningú no passaria de nit, però per desgràcia la nostra víctima sí que ho va fer.
Està estirada al terra de boca terrosa, amb un tret al clatell. Li havien disparat des de darrere i per les cremades que tenia al voltant del tret, havia estat a boca de canó (tocant la pell amb la boca de la pistola). Vaig cap els meus companys i els pregunto si sabem qui era. Es deia Lexa, d’uns 30 anys. Cabell castany, pell morena, ulls verds blavosos i devia fer metre setanta, més o menys. Pel que deia al seu DNI, tenia el domicili bastant lluny de la zona del crim i no era d’aquí, sinó que era dels Estats Units. En veure aquesta darrera informació, penso què podia fer a la nostra ciutat i llegeixo seguidament que era advocada. Després, hem començat a endinsar-nos més en la seva vida tant personal com professional.
Primer de tot, hem anat a mirar el seu pis per veure si hi ha qualsevol cosa fora del normal. En arribar, veiem que està tot regirat, com si algú hagués entrat per alguna cosa desesperadament. Potser ha estat l’assassí. Ens posem a buscar qualsevol pista; una empremta dactilar, un cabell, el que sigui. Només trobem un cabell ros llarg i unes empremtes digitals, tot de la mateixa persona, una tal Clarke.
Fem anar la noia a la comissaria per preguntar-li de què coneixia la víctima. Es posa a plorar; era la seva companya des de feia deu anys, just estava a punt de demanar-li matrimoni. Li fem les preguntes rutinàries: si l’havia notat diferent últimament, si estava treballant en algun cas important o perillós, si hi havia algun client descontent, etc. Ella ens diu que portava uns dies estranya, com una mica paranoica, espantada, ja que estava treballant en un cas del qual no li havia parlat. Això últim és el que se li feia una mica estrany, ja que sempre li explicava els seus casos.
En acabar de parlar amb la Clarke, vaig a l’oficina de la Lexa a buscar els paper d’aquest cas i així entendre el perquè d’aquesta por. Quan entrem a l’oficina, tot està normal. Sembla que la persona que ha regirat casa seva no ha vingut aquí encara. Ens posem a buscar papers i trobem l’últim cas en què treballava. Sortosament, era una persona molt meticulosa i endreçada i per això hem anat bastant ràpid. Sembla que treballava en un cas bastant difícil i privat, ja que no surt enlloc el nom del client. L’única cosa que podem agafar és el numero del compte bancari des del qual es fan els pagaments de les sessions.
Quan ja hem investigat quin nom es correspon al compte bancari, anem a l’adreça indicada. Entrem, la casa sembla abandonada, cosa que no acabem d’entendre. Ens separem. El meu company sent un soroll en una habitació i em crida perquè hi vagi. Obrim la porta i veiem una àvia tancada en una mena de gàbia. Quan l’estem intentant ajudar per obrir la porta i treure-la d’allà, ens somriu i tot es torna fosc.
Ara...
M’incorporo, miro al meu costat, estic esposada al meu companys. El desperto. Em mira i em pregunta què ha passat. L’única cosa que recorda és el mateix que jo; una àvia tancada en una gàbia. Notem els dos alhora una molèstia al clatell, hi tenim una marca com d’agulla; ens han drogat. Buscant amb la mirada trobem un interruptor al nostre costat, el premo i encenc el llum. Veiem una mena de porta instal·lada al sostre; l’única via d’escapatòria que tenim.
Ens aixequem i intentem trobar alguna cosa per treure’ns les esposes, però no trobem res. L’únic que hi ha és una caixa tancada amb clau, que potser podríem fer servir per intentar arribar a la porta del sostre. El meu company la intenta obrir i ho aconsegueix. A dins hi ha un bon grapat de cadenes. Les traiem i així la caixa està buida i la podrem moure amb més facilitat.
Aleshores, sentim un soroll darrer la paret de l’habitació; potser hi ha algú més tancat com nosaltres. Intentem fer un forat a la paret aprofitant que hi ha una part que sembla feta de fusta. Aconseguim fer un forat per on passar, però el que hi ha a l’altra banda no és una persona; és un tigre. Abans que pugui passar del tot pel forat i ferir-nos, posem la caixa sota la porteta del sostre i ens hi enfilem com podem.
En aquest instant entenc quin era el cas que portava la Lexa; contraban d’animals. Potser es va posar a investigar pel seu compte i els delinqüents se’n van adonar. Per això la van contractar, per a poder tenir contacte amb ella. Mentre aquella nit l’advocada anava a l’entrevista, l’àvia o algú altre l’esperava a la cantonada i la van assassinar.
Però aquesta suposició no em serveix de res. El que necessito urgentment ara és obrir aquesta porta.
M’enfilo damunt les espatlles del meu company i així, arribant amb les puntes dels dits a la porteta, l’aconsegueixo obrir.
Quin ensurt! Em trobo la cara d’una persona davant la meva que em mira fixament, la mateixa persona que hi havia tancada a la gàbia, amb la diferència que ara ens està apuntant amb una pistola. No tenim cap escapatòria. Tenim un tigre sota nostre i una persona apuntant-nos amb una pistola. S’ha acabat.
I tant que s’ha acabat. El meu company no m’aguanta més i cau al terra; el tigre l’ataca i el mata. A l’instant recupero la mobilitat al canell perquè les esposes es desenganxen de la part del meu pobre company. Mentrestant, com si fos un acte reflex, m’agafo de la mà que hi ha a la porta, fent pensar a l’àvia que vull treure l’arma.
Hi ha un tret, però jo ja no el sento. Noto, això sí, com el tigre està acabant amb la vida del meu company i l’àvia que diu:
“Ho hauries d’haver deixat estar abans.”
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Helena Poves
I, a la vida
s’ha de caminar,
volar.
Si no hi ets,
de camí a casa,
un bosc insalubre
m’omple
i m’ofega.
Blanca, groga, lila
el teu aire m’avisa
que ja no tornaràs.
Quan més et vull,
més lluny estàs,
i si et crido,
ja no em sentiràs.
I, tot i que
la lluna que jo veig
es reflecteix al mar,
en ser mestral,
aixeca el temporal.
I, tot i que
la lluna que jo veig,
la veuen els mateixos,
la privada felicitat
no és la que mereixo;
la vida ara està barrada.
Veus m’arriben des de l’altra banda
criden i defensen
el vulnerable mot:
Llibertat.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Júlia Saura
Sóc la Rose Dewitt, una de les passatgeres que va embarcar en el Titànic al port de Southampton el dia 10 d’abril de 1912. Tenia disset anys quan el vaixell es va enfonsar.
La meva impressió quan vaig veure per primera vegada aquell increïble vaixell va ser quedar-me meravellada; no podia creure’m que estigués davant del famós “Titànic”. Era molt gran, tant d’alçada com de longitud; era tan monstruós que no el podia veure tot sencer en una sola mirada.
La meva família va triar el “Titànic” per a realitzar el viatge perquè, en aquell moment, era el vaixell dels somnis de qualsevol. Tothom qui tingués oportunitat, l’hauria escollit. Era el més gran, segur i ràpid del món. Era tot un luxe viatjar en aquell mitjà de transport.
Les cabines de primera classe, on viatjàvem els meus pares i jo, eren increïblement grans i luxoses; com en un somni. Hi havia quadres, belles obres d’art, a les parets, i els llits eren enormes. El servei era excel·lent; et donaven el que necessitaves a l’instant que ho demanaves. A fora de les cabines hi havia piscines, perruqueries, gimnàs, llibreria, botigues de roba, etc. Tot era un luxe.
Les cabines de tercera classe, tot i la diferència, estaven força bé. Eren una mica més estretes, però molt acollidores. Els llits, segons els passatgers, eren molt amplis i confortables i els canviaven els llençols diàriament.
En el moment que el vaixell va xocar contra l’iceberg estava dormint a la cabina amb la meva família. El meu pare va sentir soroll i va sortir al passadís pensant-se que algú havia tingut un accident. En obrir la porta, va començar a veure gent corrent i cridant desesperada. Va tornar a entrar a la cabina i ràpidament ens va fer llevar. Només vam agafar l’imprescindible perquè era evident que era urgent sortir d’allà.
Vam arribar, entre corredisses i escenes inimaginables, a la part superior del vaixell. La mare i jo ens vam trobar, encara ara no sé massa com, dins d’un dels bots salvavides. Vam veure entre un munt de caps com el meu pare ajudava criatures i dones a trobar llocs en les altres bots. Va ser la darrera vegada que el vam veure.
Durant aquell viatge frustrat vaig conèixer molta gent i molt diversa. D’entre tots ells, hi va haver un noi anomenat Jack Dawson que em va fer canviar molts aspectes de la meva vida. Era un noi que viatjava sol en tercera classe. Tot en ell era diferent del que havia conegut fins aleshores; la família, els valors... era un ésser lliure i allò, per a mi, era una novetat. Passàvem molt temps junts i ràpidament me’n vaig enamorar. En el moment d’embarcar als bots salvavides el vaig veure uns instants mentre ajudava un grup de famílies. Desconec què li va passar perquè aquell viatge va significar la pèrdua del meu estimat pare i de l’amor de la meva vida.
