ELS DÉUS GRECS

Publicat a Ens interesa

2019-2020. Andy Wang

Els déus grecs s’assemblen molt als homes, és a dir, són antropomòrfics: tenien la mateixa forma del cos, actuaven de manera semblant i experimentaven sentiments equivalents als dels humans, però són més alts, més bells, més forts i molt més poderosos. Tot i aquestes semblances, hi ha un tret que els separava radicalment dels homes: la immortalitat. Els déus viuen per sempre feliços i no moren mai. De tots ells s’explica el naixement, la infantesa i la joventut, però arriba un moment que ja no es fan més grans ni envelleixen. També són capaços d’altres moltes accions sobrenaturals: volar, moure’s amb més velocitat que cap altre ésser, fer-se invisibles o prendre qualsevol forma.

Els déus són com una gran família que celebra festes constantment. La seva vida a l’Olimp és molt agradable, tranquil·la i sense penes. Per la seva naturalesa divina no mengen ni pa ni carn, ni beuen vi: el seu aliment és l’ambrosia, i el nèctar, la seva beguda.

A part de fer festes, es distreuen barallant-se entre ells i intervenen en les disputes dels humans, als quals afavoreixen si es compten entre els seus preferits o bé castiguen si les seves accions no són del seu gust.

 Es pot establir una correspondència entre els déus romans i els déus de l’Olimp grec perquè els romans van adoptar per als seus déus els mites que havien après dels grecs. 

Els grecs antics pensaven que al començament només existia el desordre elemental anomenat caos. De la barreja de tot, en va sorgir en primer lloc anomenat Gea (la Terra). De les seves pròpies entranyes en sorgí Urà (el Cel), que l’envoltà per totes bandes, fent-li de company i de marit; Gea i Urà són els primers déus i van tenir molts fills: els ciclops, els hecatonquirs (gegants amb cent braços i cinquanta mans)i els dotze titans que naixien un darrer de l’altre, però el seu pare Urà no els deixava sortir de dins de la seva mare. Per aquest motiu, Gea patia molt i estava a punt d’esclatar. Aleshores, va fabricar una falç d’acer i va proposar al seu fill petit Cronos que els alliberés del seu pare. Quan Urà va arribar com cada nit al costat de Gea, Cronos el va sorprendre, li va tallar els genitals i els va llençar al mar. De la barreja d’escuma, aigua salada, sang i semen en va néixer la deessa de l’amor, Afrodita.

Cronos es va casar amb una germana seva anomenada Rea i va tenir sis fills. També va ser cruel amb ells perquè Gea i Urà li havien predit que un dels seus fills li arrabassaria el poder i, per això, se’ls menjava tan bon punt Rea donava a llum. Aquestes accions violentes dels seu marit feien patir molt Rea i per això, amb l’ajut de Gea i Urà, va amagar l’últim petit que va néixer: Zeus. Per enganyar Cronos, li va entregar una pedra embolicada amb bolquers i se la va empassar.

Van portar el nadó a l’illa de Creta, on, d’amagat en una cova, va ser criat per les nimfes. Quan es va fer gran, va aconseguir amb un engany que el pare vomités la pedra que s’havia empassat. Zeus va col·locar aquesta pedra al centre del món, Delfos (el lloc més sagrat de Grècia) que en grec vol dir llombrígol o melic perquè és el melic de la terra. Després de la pedra, Zeus va obligar Cronos a continuar vomitant, i així va aconseguir alliberar tots els seus germans: Hestia, Hera, Demèter, Posidó i Hades. Amb el seu ajut i el dels cíclops i dels hecatonquirs, va començar la lluita contra els titans. Després d’una guerra llarga i difícil, els déus més joves van assolir el poder i van decidir compartir la terra i l’Olimp, i es van jugar els altres regnes. A Hades li va tocar el món subterrani, a Posidó el mar, i a Zeus el cel, per tant, el poder suprem.

Aquests déus i els seus fills s’anomenen olímpics perquè viuen al mont Olimp situat entre les regions de Tessàlia i Macedònia. Té el cim sempre cobert de neu i és molt difícil d’arribar-hi. El sobirà, pare i rei dels déus i de les deesses era, doncs, Zeus. Posseïa l’autoritat suprema i era el déu dels fenòmens atmosfèrics; per això el representaven amb un llamp. Anava acompanyat d’una àliga, l’ocell que ho veu i ho controla tot, i portava un ceptre com a símbol del poder. El tret més característic d’aquest déu són les seves innombrables relacions amoroses amb divinitats i també amb dones mortals, de les quals va tenir un munt de fills, per la qual cosa se’l considera el pare dels déus.

Hera, germana i esposa legítima de Zeus, estava gelosa i tenia baralles constants amb el seu marit per aquest motiu. De la unió de Zeus amb Hera van néixer dos fills; Hefest i Ares. Hefest, el déu del foc, va néixer tan lleig i deforme que la seva mare el va fer fora de l’Olimp. Lluny de la llar dels déus, a la terra dels mortals, treballava el ferro, i per això els atributs que el caracteritzen són les tenalles i el martell. Passat un temps va tornar a ser admès a l’Olimp i es va convertir en un déu imprescindible, ja que forjava les armes dels déus. Ares era el senyor de la guerra. Anava armat com un guerrer, amb un casc, un escut i una llança.

Zeus tenia dos germans, Posidó i Hades, amb els quals s’havia repartit l’univers. Posidó era el déu de les aigües del mar, dels rius i dels llacs. Era geniüt, i més d’una vegada havia provocat grans tempestes contra les costes de Grècia i havia fet enfonsar vaixells. Vivia en un magnífic palau al fons del mar, adornat amb coralls i petxines, i es desplaçava en un carro d’or tirat per cavalls de mar. L’acostumaven a presentar amb una forca de tres puntes anomenada trident a la mà dreta.

Hades era un déu de mal caràcter que governava el món dels morts. Li va costar molt trobar esposa pel seu aspecte físic i per l’horror que inspirava aquest món subterrani. Sempre duia al seu costat un gos de tres caps anomenat Cèrber, que s’estava a les portes del reialme per evitar que les ànimes en sortissin.

Hèstia i Demèter són les altres dues germanes de Zeus. Hèstia era la protectora de la família i la llar. Solia representar-se amb una flama que simbolitzava el foc sagrat. Demèter, la deessa de l’agricultura, els cereals i les colliters, era una divinitat de bon caràcter. Però la va turmentar molt de temps la pèrdua de la seva filla Persèfone, segrestada per Hades, que com que no aconseguia esposa, l’havia raptada.

Un dels déus més joves de l’Olimp era Apol·lo, fill de Zeus i de la nimfa Leto. La tradició el representa com un jove de figura esvelta, molt atractiu, símbol de la bellesa i de la joventut. La seva missió consistia a preparar cada matí els cavalls i carregar el sol en un carro d’or, per portar a la terra la llum del dia; per això se l’ha identificat amb el sol. Apol·lo també és el déu de les arts. El solien acompanyar les nou Muses, protectores de les arts, que embellien el so de la seva lira amb un cant melodiós. El representaven amb una lira a la mà dreta i una corona de llorer al cap.

Àrtemis era la germana bessona d’Apol·lo, deessa de la lluna, dels boscos i de la cacera. Vivia allunyada dels déus i dels éssers humans. Es passava el dia al bosc, caçant, armada amb un arc i fletxes.

Atena era la filla de Zeus i d’una titànide anomenada Metis. El seu naixement és molt curiós: Zeus va saber que un fill seu el destronaria, i per evitar que Metis parís un altre fill, se la va empassar. Quan s’acostava el dia del part, li vingué un mal de cap insuportable i va ordenar a Hefest que li obrís el cap amb una destral. El déu del foc ho va fer, i del cap del pare dels déus va néixer Atena, armada amb un casc i un escut. Atena era la deessa de la saviesa i de la guerra i és representada amb una llança i un escut a les mans.

Afrodita, la deessa més bella de tot l’Olimp, havia nascut de l’escuma que es formà al voltant dels genitals d’Urà tallats per la falç de Cronos i llençats després al mar. Tots els déus admiraven els encants d’Afrodita i, evidentment, tots la volien per esposa. Zeus, però, va concedir la seva mà a Hefest, un dels déus menys agraciats de l’Olimp.

Hermes i Dionís són dos fills il·legítims de Zeus. Hermes és el déu dels viatges i del comerç i el missatger dels déus, i duia unes sandàlies alades i un barret també amb ales per fer els encàrrecs amb més rapidesa. Dionís, déu del vi i del teatre, va néixer d’una cuixa de Zeus. La mare de Dionís, Sémele, va morir quan estava embarassada. Zeus, per tal de salvar el fetus, el tragué del ventre de la mare i se’l cosí dins de la seva cuixa, fins que es van complir els nou mesos d’embaràs i va néixer sense cap complicació.