escola mireia

Educació infantil,
primària i secundària obligatoria

EL VIATGE INCREÏBLE

2022-2023. Martí Grau. Accèssit. Categoria G. Prosa

L’Aina va sortir ràpidament de l’escola per no fer tard a l’entrenament de futbol de cada dimecres. Era el darrer entrenament del curs, i volia acomiadar-se dels companys.

Mentre anava caminant, va recordar que s’havia deixat les claus a la taula de la classe. Com que no feia massa estona que havia sortit, va fer mitja volta i se n’hi va tornar. Va mirar al calaix, però no hi eren. Va treure tots els llibres i aleshores les va trobar. Eren a l’estoig que utilitzava per emmagatzemar colors punta fines.

Mentre sortia per segona vegada de l’escola, estava tranquil·la perquè estava segura que arribaria a temps a l’entrenament. Era el darrer dia perquè aniria a viure amb la família a Paris ja que hi havien traslladat el pare. Va mirar el rellotge i es va adonar que eren tres quarts de sis. L’entrenament començava a les sis.

Va començar a córrer, però el pes de la motxilla no li permetia avançar massa de pressa. Quan va arribar a la Plaça Urquinaona, va decidir agafar el metro per guanyar uns minuts. Quan va ser dins del vagó, va encendre el mòbil per mirar quina parada tenia més a prop del camp d’esports. L’aplicació del TMB li indicava que havia de fer transbordament a una parada amb un nom impronunciable que mai havia vist al llarg de la línia vermella. En aturar-se el metro, ningú no va baixar del vagó. No en va fer cas perquè va imaginar que era una estació amb poca afluència de passatgers.

No feia ni deu segons que havia posat el peu a l’andana que va notar un cop de vent i el soroll d’un nou comboi que s’apropava. Va pujar ràpidament al primer vagó i aleshores va intuir que hi havia alguna cosa fora del normal.

Aquell vagó semblava un tren militar de la Primera Guerra Mundial. Estava ple de soldats que xerraven entre ells i que la ignoraven totalment. Va canviar de vagó i, en entrar al segon, va veure que semblava un museu. No hi havia seients, sinó unes urnes amb esquelets de dinosaures i d’altres de més petites amb eines prehistòriques. Va anar cap al tercer vagó. Aquest estava ple de gàbies d’animals exòtics: serps, granotes i aus de colors molt vius. Va arribar al quart. En aquest vagó hi havia uns éssers de coll llarg i ulls petits que l’estaven incomodant. Una d’aquelles criatures li va tocar l’esquena. L’Aina, espantada, va començar a córrer passant per la resta de vagons sense fixar-se en cap més detall.

Aquell metro semblava que no tenia fi. Tot d’una, els llums van començar a fer pampallugues. Es va girar a veure si algun d’aquells individus la seguien. Va ensopegar, va caure i va perdre el coneixement.

Quan va obrir els ulls, hi havia el metro parat davant seu, però semblava que era l’última parada. Va sortir i va mirar en quina estació estava. Tenia una aparença diferent, semblava realment el metro parisenc. Va buscar una sortida per arribar al carrer, però no se’n va sortir. Aleshores, va decidir tornar al metro i sortir a una altra parada.

Ja estava a l’andana, però el comboi havia desaparegut. Les senyalitzacions lluminoses marcaven la via del tren, va decidir baixar-hi i, amb l’ajut de la llanterna del mòbil, recórrer el túnel caminant. A mesura que avançava envoltada per aquella foscor, el trajecte es feia inacabable; no veia el final. Va accelerar el pas i en un moment va veure un petit llum que brillava a la distància. Lentament, a mesura que s’hi va anar apropant, el llum va agafar forma d’estació amb bancs, persones, gent amunt i avall... i va llegir el nom de l’estació: Urquinaona.

Va pujar per les escales mecàniques cap a l’exterior. No s’havia mogut de l’estació. Com era possible que estigués al mateix lloc? Estava confosa i encuriosida alhora, i també una mica espantada. Va mirar el rellotge i eren només les cinc de la tarda.

Va decidir anar caminant a l’entrenament i va prendre una decisió: no explicaria allò que li acabava de passar. Era tan increïble que ningú no se la creuria.

L'ESCRIPTURA

2022-2023. Inara Parráguez. 1r Premi. Categoria G .Prosa

EI poder de l’escriptura és per a qui amb les seves mans i la seva ment pot arribar a crear una melodia més que perfecta.

Escriure és aïllar-te del món. Significa calmar els dimonis que et dominen per dins, però que en un paper es fan tan petits que en tens el poder i el control absolut.

Escriure és traduir la teva vida en lletres i plasmar-les en un paper, fent que així es converteixi en una de les poesies més belles del món i que tothom vol llegir. Tot i així, realment, l’única persona que sap i entén el significat ets tu perquè les lletres sempre són i seran teves.

Escriure és donar vida als teus pensaments i conèixer-ne les seves històries de primera mà. Els teus escrits contenen les lletres de la teva vida, de la teva essència i de les experiències que a poc a poc vas acumulant. A vegades és un reflex amb la força d’un tsunami, d’altres, són onades calmades que desapareixen a la sorra pacíficament.

Mentre l’escriptura sigui al teu costat, sempre tindràs algú a qui explicar tot allò que t’amoïna, que no ets capaç de dir en veu alta. Saps segur que mai no et jutjarà.

Els problemes que s’amaguen dins teu no desapareixen, no es poden cremar. Ara bé, si són en un full, es poden cremar; si són a l’ordinador, es poden suprimir.

Quan tinguis un mal dia o tinguis el pensament massa emboirat, agafa un paper i un bolígraf. Prova d’escriure allò que t’està passant. Segur que et desfogues i després et sentiràs molt millor.

L'OLOR DE LA MANTEGA

2022-2023. Ada Mansilla. Accèssit. Categoria F. Prosa

Aquella nit, el cel tenia un color blau marí, com les aigües profundes del mar, on no arriba cap raig de llum. Els núvols color cendra estaven revolucionats, i la lluna també blavosa anava desapareixent a poc a poc.

Els focs d’artifici recobrien de tant en tant el cel, i il·luminaven intermitentment la ciutat. Els darrers esclats van començar a deixar els carrers en silenci, mentre l’últim resplendor s’escampava entre les cases. Van emmudir les rialles de felicitat de les famílies i amics, i tot va quedar en silenci absolut.

El cel va quedar cobert d’una preciosa lluentor, i la bellesa va anar quedant diluïda pel camí. Era com veure un cigne blanc que emprèn el vol, o com el dolç i delicat aleteig d’una papallona monarca.

Els ulls cada cop em pesaven més, les cames em tremolaven i, a poc a poc, semblava que anava perdent la força. Em vaig despertar desorientat. Veia un rierol i sentia uns ocells que cantaven. Encara confós i una mica marejat, vaig dir:

-On soc?

Em vaig començar a aixecar amb delicadesa, però tenia les cames de gelatina. Vaig ensopegar de genolls al terra. Vaig sentir un dolç i càlid riure, seguit d’una preciosa veu que em va dir:

-Necessites ajuda per aixecar-te?

Vaig allargar-li la mà, acceptant així la seva amable ajuda. En mirar-li el rostre, el color vermell se’m va començar a escampar per tota la cara. Era l’home més meravellós que els meus ulls havien apreciat en tota la vida. Semblava un àngel. Estava pàl·lid com la llet, els llavis com la sang i desprenia una olor familiar.

-Fas olor de mantega!

Dit això, vaig perdre la força i em vaig precipitar damunt seu.

-Així, és veritat que els humans sou així d’estranys?

Vaig sentir la pregunta mig marejat, i tot seguit em vaig despertar del tot, estès al terra. Notava enrenou de gent i la sirena d’una ambulància. Era un soroll molest, així que vaig decidir obrir els ulls a poc a poc.

-Noi! Et trobes bé? Ara arriba l’ambulància! – em va dir una dona.

Poc després, l’ambulància se’m va emportar a l’hospital. Em van fer diverses proves per saber què m’havia passat. El metge va entrar a l’habitació i em va dir que tenia anèmia aguda. Em va donar la recepta de la medicació. Va afegir a la breu conversa que l’endemà ja podria anar cap a casa.

Quan va sortir de la cambra, em vaig quedar totalment sol. No em preocupava massa l’assumpte de l’anèmia, però... què hi havia d’aquell noi? Necessitava veure’l novament. Vaig tancar els ulls ben fort per si em podia concentrar, però de sobte vaig notar un raig d’aigua freda damunt la cara i vaig exclamar:

-Què fas? Estic intentant descansar!

-Aleshores, què volies que fes? Quedar-me de braços creuats?

Vaig obrir els ulls immediatament. Era la seva veu. Era ell. Em va tranquil·litzar i em va demanar si volia anar a fer un volt amb ell.

-Et faré de guia turístic! –em va dir mentre reia com un nen petit.

Es va posar a caminar i el vaig seguir mentre encara estava mig encantat i sentia el soroll de la seva rialla.

-Vinga, noi tomàquet! Et vols perdre? –va dir rient-se de mi.

-Noi tomàquet? –vaig repetir mentre notava com em tornava a posar vermell novament.

-Ho veus? Ets un tomàquet o no? –va dir mentre se li escapava el riure.

Em vaig mig enfadar i vaig seure prop d’un rierol donant-li l’esquena amb tota la intenció del món.

-Ei! Llavors, com et dius? O prefereixes que et digui Tomàquet? –va continuar així la brometa.

-Em dic Hirokoshi. –vaig respondre una mica empipat.

-Mira! És un nom molt bonic, però massa avorrit. Molt millor Tomàquet. Per cert, em dic Take, o així em deien si no recordo malament.

Després d’aquestes paraules, em va agafar fort de la mà i em va dur a un lloc ple de sorra i d’aigua. Mai no havia estat en un lloc així. Era allò una platja? Vaig desviar la mirada cap a la cara del Take. Ho tenia clar; per més bonic que fos qualsevol paisatge, ell sempre em cridaria més l’atenció.

-Et puc fer una pregunta que fa estona que estic pensant? Estem en un somni?

-Tens raó que ho sembla. Jo no hi vaig massa diferència –va dir ell.

-Si és cert, vol dir que ets real i que ens podríem veure. On vols quedar?

-Podríem trobar-nos a Kyoto. És un lloc força acollidor.

El dia que em van donar l’alta, vaig sortir de l’hospital i passats uns dies, vaig agafar un bitllet amb destinació Kyoto. Estava realment encuriosit.

Una vegada arribat a la meva destinació, em vaig esperar durant hores en un banc de l’estació. Començava a fosquejar i m’estava penedint d’haver començat aquella aventura. En aquell moment vaig sentir les petjades d’algú que s’apropava i que caminava molt de pressa. Vaig alçar el cap i era ell. Ens vam abraçar molt fort i vaig aconseguir dir, entre llàgrimes d’emoció:

-Per què has tardat tant a venir a buscar-me? T’he trobat molt a faltar i ja dubtava de tot.

-He estat descobrint qui soc. Tenies raó. No soc humà. Soc un cometa.

-I ara... què faràs? Tornaràs al teu planeta? –vaig respondre plorant sense poder parar.

-Si ara soc aquí és perquè el destí  així ho ha volgut. No me n’aniré enlloc. Estarem sempre junts.

Aleshores, ens vam fer un llarg i dolç petó.

-Realment, els teus llavis no tenen gust de mantega. Ho provem una altra vegada?

PETIT DIARI D'UN MONSTRE

2022-2023. Yichen Wang. Accèssit. Categoria C. Prosa

Fa moltíssims anys enrere, la nostra espècie va romandre tranquil·lament en aquest planeta. Nosaltres vam conviure amb els humans, però amb odi entre nosaltres. Sempre ens manteníem allunyats dels humans, teníem por d’ells.

Un dia, va començar aquest malson. Tot va començar quan uns soldats van venir a casa nostra i van començar a emportar-se als meus amics i família. Mai van tornar. Me’n vaig adonar que els humans estaven exterminant-nos sense motiu. No entenia què passava. Desprès d’això va començar una guerra, una guerra terrible. Jo, morta de por, em vaig amagar en una cova, en un bosc molt profund. Estava morta de por, i no vaig sortir d’allà, fins que vaig veure una ombra estranya. Era un petit nen com jo, i estava atemorit. Vam viure junts durant un segle. Un dia, ell va anar a recollir uns fruits al bosc, però no va tornar. L’havien atrapat? Era impossible... encara ens estan buscant?

Una setmana després... em vaig atrevir a sortir del meu amagatall. El vaig trobar estes a terra amb un cistell, ple de menjar. Vaig agafar el cistell, i em vaig emportar al meu amic inconscient a la cova.

Desprès d’un dia es va despertar. Em va abraçar, i em va dir que els humans encara estan buscant en el bosc, “monstres” per eliminar... estaven aquí.  

Des d’aquell dia que no surto de casa... no m’atreveixo. Ja han passat dos segles més... desitjo que ja no ens estiguin buscant... voldria que no tornessin mai més.

El meu company i jo estem amb la rutina de sempre. Ell se’n va a recollir menjar, jo em quedo... Vida normal... espero....