Publicat a Jocs Florals
2022-2023. Yichen Wang. Accèssit. Categoria C. Prosa
Fa moltíssims anys enrere, la nostra espècie va romandre tranquil·lament en aquest planeta. Nosaltres vam conviure amb els humans, però amb odi entre nosaltres. Sempre ens manteníem allunyats dels humans, teníem por d’ells.
Un dia, va començar aquest malson. Tot va començar quan uns soldats van venir a casa nostra i van començar a emportar-se als meus amics i família. Mai van tornar. Me’n vaig adonar que els humans estaven exterminant-nos sense motiu. No entenia què passava. Desprès d’això va començar una guerra, una guerra terrible. Jo, morta de por, em vaig amagar en una cova, en un bosc molt profund. Estava morta de por, i no vaig sortir d’allà, fins que vaig veure una ombra estranya. Era un petit nen com jo, i estava atemorit. Vam viure junts durant un segle. Un dia, ell va anar a recollir uns fruits al bosc, però no va tornar. L’havien atrapat? Era impossible... encara ens estan buscant?
Una setmana després... em vaig atrevir a sortir del meu amagatall. El vaig trobar estes a terra amb un cistell, ple de menjar. Vaig agafar el cistell, i em vaig emportar al meu amic inconscient a la cova.
Desprès d’un dia es va despertar. Em va abraçar, i em va dir que els humans encara estan buscant en el bosc, “monstres” per eliminar... estaven aquí.
Des d’aquell dia que no surto de casa... no m’atreveixo. Ja han passat dos segles més... desitjo que ja no ens estiguin buscant... voldria que no tornessin mai més.
El meu company i jo estem amb la rutina de sempre. Ell se’n va a recollir menjar, jo em quedo... Vida normal... espero....
Publicat a Jocs Florals
2022-2023. Víctor Rivera. 1r Premi. Categoria C. Prosa
Hi havia una vegada un jove anomenat Martí que patia de depressió. No importava quant ho intentés, sempre sentia tristesa. En Martí, per molt que s’esforcés, no podia veure el futur amb esperança. Se sentia atrapat en una foscor que semblava que no tenia fi.
Una nit, en Martí va decidir fer una passejada. Mentre caminava, es va trobar un ancià que estava esperant el bus. L’ancià, en veure’l, li va preguntar si necessitava ajuda. L’home havia notat la tristesa que desprenia el jove. En Martí va dubtar un moment, però finalment va decidir compartir els seus sentiments amb aquell desconegut.
Després d’escoltar atentament, l’ancià va parlar al Martí sobre la importància de trobar una raó per viure, per ser feliç fins i tot en els moments més foscos.
L’ancià li va explicar la seva pròpia lluita i com havia trobat la motivació per seguir endavant. Ell s’havia centrat en la família, en la música i en l’art.
En Martí va pensar en tot el que l’ancià li havia dit i va decidir seguir el seu consell. Va començar classes de guitarra, una activitat que sempre havia volgut fer, i va descobrir que la música el feia sentir d’allò més bé.
També va començar classes de fotografia i a escriure poemes, cosa que l’ajudava a expressar les seves emocions i sentiments.
Amb el temps, en Martí es va adonar que estava aprenent a gestionar les seves emocions i que aquella angoixa, tot i que no havia desaparegut del tot, no era tan intensa. Va aprendre a valorar la música, l’art i la bellesa que l’envoltava i va ser capaç de trobar un camí cap a la llum.
En Martí es va involucrar en diverses associacions de salut mental amb l’objectiu de compartir la seva història. Volia inspirar altres joves que estaven passant una situació com la seva.
Sempre podem trobar una raó per viure, una raó que ens faci ser feliços, fins i tot en els moments de més foscor.
Publicat a Jocs Florals
2022-2023. Ian Hernández. Accèssit. Categoria B. Prosa
Fum. El bosc crema. Fum. Tothom fuig. Fum. Les persones fugen de les cases. Fum. Els animals surten dels caus. Fum. Els bombers arriben. Fum. Els hidroavions, també. Fum. Tiren aigua. Fum. I per fi desapareix l’incendi. Fum. Les persones tornen a casa seva. Fum. Els animals tornen als caus. Fum. Les persones agraeixen que hagin pogut salvar les seves vides. Fum. S’ha acabat el perill.
Publicat a Jocs Florals
2022-2023. Alba Martí. 1r Premi. Categoria B. Prosa
Hi havia una vegada dues bessones. Una es deia Laia i l’altra, Clàudia. Les dues eren molt juganeres i valentes.
Un dia, al seu jardí, es van trobar una porta enorme; aleshores, elles la van obrir amb molta seguretat i la van travessar. Hi havia una estàtua, però no era una estàtua qualsevol. Era l’estàtua d’un déu que havien estudiat a l’escola i hi havia una llegenda.
Ara us l’explicaré:
“Hi havia una vegada un déu que es deia Focre i era molt savi. Un dia, el drac se’l va menjar perquè era massa savi per poder caçar-lo. La Laia i la Clàudia es van endur un bon ensurt en veure l’estàtua. La Laia, que era molt valenta, la va tocar i, de sobte, l’estàtua va començar a parlar-li; les dues es van endur un altre ensurt.
La Clàudia li va preguntar: - Tu ets el Focre?
L’estàtua li va respondre: - Sí, però soc una estàtua.
- Ja! Però una cosa… Ens pots explicar la teva vida, si us plau?
- Sí, però per què la voleu saber?
- Perquè demà tenim un examen sobre tu i no volem suspendre. Ara ho entens?
- Sí, molt millor. Mireu, us l’explicaré…
I l’endemà les dues bessones van aprovar l’examen.
