escola mireia

Educació infantil,
primària i secundària obligatoria

ADEU, CURS 2022-2023

2022-2023. Alumnes 4t ESO

Alguns de nosaltres som a l’escola des dels tres anys, i d’altres aquest és el seu primer any, però tots formem part de la història d’aquest centre. Hem compartit moments bons i dolents, hem rigut i hem plorat, ens hem enfadat i hem gaudit. Tots aquests moments són records i formen part de nosaltres.

Hem anat creixent en tots els aspectes, tant físicament com emocionalment. Hem fet nous amics i d’altres els hem hagut de deixar marxar. Tant el professorat com les famílies ens han ensenyat i ens han acompanyat durant aquest recorregut de la millor manera que han sabut. Ens han aguantat en els pitjors moments i ens han ajudat a remuntar i a continuar endavant.

Laia Mateus

 

Vaig arribar a l’escola el curs passat. En aquell moment, no imaginava que es convertiria ràpidament en una part molt important de la meva vida. Ara, mentre em preparo per a acomiadar-me’n i començar el proper capítol, se’m fa difícil creure com de ràpid ha passat el temps.

Aquests dos anys han estat una muntanya russa d’emocions, alegries i disgustos. Aquí m’he sentit ajudada i recolzada en tots els sentits. He après a situar la meva història personal i a créixer amb l’ajut del professorat. Ha estat un honor i un privilegi formar part d’aquesta meravellosa escola durant el poc temps que he estat aquí. Ara, però, he de mirar endavant i tinc moltes ganes de viure tot allò que aviat vindrà.

Nency Dardaña

 

Soc a l’escola des que vaig entrar a Infantil, als tres anys, com alguns dels meus companys. La classe ha canviat molt des de llavors; alguns han anat marxant i molts d’altres han anat arribant. Guardo els records del pati, de les excursions, de les rialles a l’aula i els moments en què he après a superar els meves pors i a confiar en mi mateixa.

Aquí he crescut i, per tant, l’escola ha vist totes les meves versions: feliç, contenta, riallera, trista, estressada o desanimada. El professorat és la part més important de l’escola Mireia; ells m’han ajudat molt en tot. Tenen una relació molt propera amb nosaltres i es preocupen per tot allò que ens passa a part de l’àmbit estrictament acadèmic. Em sap greu deixar de tenir-los com a professors.

Aquesta ha estat la meva zona de confort durant tretze anys, i ara toca anar-me’n. És un sentiment agredolç. Estic trista perquè me n’he d’anar, però alhora tinc moltes ganes de veure què em depara el futur. Vull conèixer noves persones, crear nous vincles i, sobretot, arriscar-me quan surti al mon exterior.

Aina Nadal

 

Vaig fer Primària a una escola que estava molt lluny de casa meva i, per aquest motiu i d’altres, els meus pares van decidir portar-me aquí a començar l’ESO aconsellats per una noia que els va dir que seria un bon lloc per a mi. I així ha estat. Aquí he après moltes coses i els professors m’han ajudat a organitzar-me, a estudiar, a fer les feines polides i a utilitzar l’ordinador perquè m’era totalment desconegut.

Sé que em falta molt per a fer, però aquí he après que amb constància i amb un bon recolzament, puc arribar on em proposi.

Maxim Nazarov

 

D’aquí res el meu pas per l’escola s’acaba després de tretze anys al llarg dels quals he après moltes coses del món acadèmic i també de l’àmbit més humà, com per exemple compartir, relacionar-me, el valor de l’amistat i tot un seguit d’aspectes que m’ha aportat la convivència amb els companys.

Els professors han tingut un paper important. Ells són els qui m’han vist caure, m’han ajudat a aixecar-me, tornar a caure i així infinitat de vegades, per no parlar de la paciència que han tingut sempre. Els vull donar les gràcies per confiar en mi, fins i tot quan ni jo mateixa ho feia.

Jana Bach

 

He passat tota la meva vida aquí i durant aquests anys he après, he millorat i he anat evolucionant com a persona fins arribar a l’actualitat.

Recordo els jocs d’Infantil i com em vaig anar adaptant als companys que anava coneixent. Tinc un molt bon record de Primària, de la Montse M., que no va parar fins que va aconseguir unir els grupets que s’havien anat creant entre nosaltres i finalment, tots vam anar junts. De Secundària, recordo el salt que hi va haver tant en la dificultat de les assignatures com en el volum de feina en general. També tinc present les excursions que hem fet perquè ens ho hem passat sempre molt bé i hem après a conviure i a riure amb tots els companys.

He tingut una molt bona experiència gràcies a l’atenció individual dels professors, la seva qualitat professional i, sobretot, a la gran quantitat d’amics que he fet durant aquests anys.

Didac Agullé

 

Vaig començar l’escola amb tres anys, i ara estic a punt d’acabar 4t d’ESO. El temps ha passat volant. Encara ara em costa assimilar que aviat me n’aniré. Recordo quan jugàvem al pati, quan apreníem a llegir o quan després de molts esforços per part dels professors, vaig començar a entendre les matemàtiques.

Tots hem canviat al llarg d’aquests anys. Ara hi ha qui potser no va tant amb qui anava abans, però penso que forma part de fer-se gran. Estic segura que m’emporto molt bones amistats que estaran sempre amb mi i, sobretot, un munt de records que m’acompanyaran vagi on vagi.

Estel Villanueva

 

He estat a l’escola vuit anys durant els quals he passat per etapes molt diferents, algunes millors i d’altres, pitjors. Estic madurant com a persona i a poc a poc vaig creant el meu futur, i aquest procés el dec en part als meus professors. Ells m’han deixat una empremta profunda i em són molt estimats. M’han format en els estudis i fins i tot m’han fet apassionar per la matèria que m’han ensenyat. La Carme m’ha fet decidir que el meu futur es troba en la química; el Jordi m’ha fet interessar per la història i la societat; la Xus m’han ensenyat a estimar la meva llengua materna, el català, i sorprenentment sempre en una classe on hem estat molt callats; el Lluís, que amb la seva manera d’ensenyar les matemàtiques i la informàtica, ha fet que les classes fossin amenes i divertides; la Montse F., que va aconseguir que a Primària les mates no se’m fessin pesades; la Conxi, que ha aconseguit que surti amb un bon nivell d’anglès, etc.

Aquests són alguns dels meus professors, però a qui més trobaré a faltar i recordo amb moltíssim afecte és la Montse M. Ella és qui va aconseguir que d’un grup totalment inconnex i incoherent en sortissin relacions d’amistat molt sòlides que encara avui són presents en el nostre dia a dia.

Aike Boglione

 

Ja soc a 4t d’ESO i aviat deixaré l’escola. Estic molt contenta d’haver arribat aquí a 2n d’ESO. Sempre m’he sentit ben rebuda per part dels companys i ben tractada pels professors. Uns i altres em van ajudar en l’adaptació i mai m’he sentit rebutjada, sinó al contrari; de seguida em vaig sentir integrada en el grup.

Recordo que al començament em costava entendre tot el que em deien perquè no entenia el català, però els professors m’ajudaven molt i la de català m’ajudava a millorar a poc a poc. També em vaig sentir molt acollida pels tutors que he anat tenint.

No només vull agrair als professors com m’han tractat, sinó també als meus companys de classe. Encara avui fan el possible perquè em senti bé i quan no entenc alguna cosa de la matèria que sigui, de seguida m’ajuden a resoldre els dubtes que tinc.

María Paula Lagarejo

 

He arribat a l’escola aquest any. Els primers dies estava molt nerviosa perquè sabia que tothom es coneixeria menys jo, i no sabia com serien els meus nous companys ni el professorat.

En anar passant els dies, em vaig sentit totalment integrada. Els meus companys han connectat amb mi sense cap dificultat, i gràcies a ells m’he anat sentint més segura i he tingut més ganes de venir a l’escola cada dia.

Al llarg del curs també he anat agafant confiança amb els professors, malgrat algun petit malentès que ja està oblidat. Em sento molt còmoda a les seves classes i són persones molt properes a tots nosaltres.

Yana Lavrova

DEMANAR AJUDA

2022-2023. Carla Saumell

Quan estem junts amb la colla tots som capaços de fer broma, de riure sobre temes superficials que ens afecten dins i fora de l’escola. També ens és molt senzill parlar de sèries i de pel·lícules, i cadascú opina si li agraden més o menys. El mateix passa amb el menjar, la roba, la música i tantes altres coses que ens envolten i que ens afecten en el dia a dia de forma superficial, sense massa importància.

És molt bo poder parlar de tot el que ens passi pel cap i compartir-ho, però no sempre som així. Hi ha moltes vegades que tenim vergonya d’expressar els nostres sentiments, de fer o de dir segons què i, en canvi, tenim molt poca vergonya per fer o dir d’altres coses que són més visibles, més públiques, com per exemple les ruqueries i les bromes que ens fem al mig del carrer o els “Tik Tok”, que ens surten pràcticament sense pensar i que fem en grup, rient tots junts.

Tot això està molt bé, però dins nostre hi ha una part més privada, més íntima, més secreta, on sovint no deixem que hi arribi pràcticament ningú per motius molt diversos.

Algunes vegades la vergonya fa de paret o de barrera per no deixar-nos mostrar com realment som. D’altres vegades, ens aguantem les llàgrimes perquè no ens vegin plorar, com si fos senyal de feblesa o d’hipersensibilitat, i no sempre és cert.

Dit d’una altra manera; reprimim emocions que des de fora creiem que es poden interpretar negativament, però en realitat no és així. Tothom té dret a plorar o a tenir vergonya, a sentir-se dèbil o feble, insegur, fins i tot a tenir por, i no la de les pel·lícules, sinó la que forma part de tots nosaltres i que sempre apareix quan les coses no ens acaben d’anar bé.

Ens hauríem de reprimir menys i obrir-nos cap a les bones persones que formen part de la nostra vida. És a dir, la família, els amics, els professors, etc. Hi ha un munt de gent amb qui compartim la vida i que segur que estan disposats a ajudar-nos sense cap mena de dubte. Saber demanar ajuda és una de les coses més importants, valentes i positives que podem fer per a seguir endavant i superar els entrebancs i els obstacles que, inevitablement, ens anirem trobant al llarg de la vida.

Quan tenim un problema, sigui quin sigui, i no sabem com resoldre’l, cal demanar ajuda. Aquest pas és una part de la solució, perquè indica que sabem que hi ha alguna cosa que no va bé i que no ens veiem capaços de resoldre-la sols. Hem de recolzar-nos en les persones que ens envolten i explicar-los què ens passa. Elles ens ajudaran a veure la situació des d’un altre punt de vista o bé ens explicaran què fan elles quan es troben en una situació semblant. També ens poden facilitar eines que ens ajudin a treballar per a buscar la solució.

La vida és plena de situacions complicades. Som adolescents i, per tant, estem aprenent què comporta viure. Segur que ens trobarem superats per algunes situacions. És aleshores que cal saber demanar ajuda, sense vergonya, amb valentia, amb ganes de superar-les i de seguir endavant.

EL BÀSQUET

2022-2023. Elías Plaza

El bàsquet és un esport molt conegut arreu del món. Jo el practico des dels quatre anys, i des de sempre ha estat un dels meus esports favorits.

Vaig començar en un equip del costat de casa, però quan vaig fer els set anys, em van canviar on soc actualment. No em va costar massa adaptar-me al nou club, i he fet molta amistat amb els meus companys d’equip.

Actualment, entreno tres dies ala setmana, i cada cap de setmana tenim partit.

D’entre els aspectes positius, cal dir que he fet amics diferents de l’escola i també és que tinc totes les tardes de la setmana ocupades. No m’avorreixo mai perquè entre les feines de l’escola i els entrenaments, em passen els dies volant.

Només hi ha un aspecte negatiu, i és que com que entreno tres dies a la setmana més el partit del cap de setmana, no tinc massa temps per estudiar i fer els deures, la qual cosa fa que m’hagi d’organitzar molt bé i alguna vegada dormo poques hores si he de preparar alguna prova, però si vaig fent la feina cada dia, no m’acostuma a passar massa sovint.

M’agrada aquest espot perquè em mantinc en forma per una banda, i per altra conec nous amics gairebé cada cap de setmana.

LA DONA EN LA SOCIETAT ACTUAL

2022-2023. Carla Saumell

Ser dona no és fàcil. De fet, no ho ha estat mai. Les dones som més del 50% de la població actual, però continuem sotmeses i maltractades pels homes.

És cert que hi ha homes meravellosos, que han après a respectar les dones i tractar-les com a persones, d’igual a igual, sense fer diferències. Avui, però, malauradament, són encara una minoria.

Segurament més d’un pot pensar en llegir aquesta afirmació que és una exageració i fins i tot es pot sentir ofès, però la realitat és la que és. Només cal escoltar les notícies o llegir els diaris.

Les dones són tractades com a objectes, jutjades per la seva aparença física, pel seu cos i per la seva manera de vestir. Estar mal vist ensenyar massa, però també anar massa tapada. Sembla, doncs, que continuen essent cossos per a complaure els homes.

Tenim la pressió de ser perfectes, amb un cos elaborat, dissenyat i creat des del punt de vista masculí i de la seva idea preconcebuda que com ha de ser una dona. En canvi, aquest ideal no existeix quan parlem d’ells i, per tant, tampoc pateixen aquesta pressió.

Violacions en grup, drogues a la beguda per estabornir-te, no tornar sola de nit, no fer-te l’estreta, no respondre els insults perquè et poden fer la cara nova, callar, no dir res, aguantar com es pugui per no acabar a l’hospital o morta, cobraràs menys per fer la mateixa feina, t’has d’ocupar dels malalts o dels pares... Tot això és l’anomenada violència de gènere, és a dir, la realitat de la dona actual.