Publicat a Bloc
2022-2023. Ona Escaler
La primera diferència que veiem entre “jo soc – jo hi soc” gramaticalment parlant és que la primera està composta per dues paraules, mentre que la segona en té tres. En totes dues hi ha la paraula “jo”, un pronom personal fort o tònic de la primera persona del singular. Així mateix, també coincideix la paraula “soc”, la qual prové del verb ser i està conjugat en present d’indicatiu, en primera persona del singular. Arran de l’aparició de la nova Ortografia Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), aquest mot ha deixat de dur accent diacrític. Així doncs, actualment s’escriu sense accent en qualsevol dels seus significats, ni com passava anteriorment.
El que diferencia aquestes dues frases és que en la segona s’hi ha afegit el pronom feble “hi”. Fa la funció de complement circumstancial de lloc, és a dir, indica que la persona és en un lloc concret que ja s’ha mencionat abans.
Sentimentalment parlant, és més difícil d’explicar. La primera frase es podries referir com es sent una persona per dins, és a dir, es centra en els seus valors personals. Tan sols amb una paraula pot canviar el significat, ja que la segona indica que físicament és en un lloc concret i no emocionalment com passava amb l’anterior.
En el món del llenguatge, una petita diferència ortogràfica pot originar significats molt diferents.
Publicat a Bloc
2022-2023. Nicolás Felipe
Tot té un preu. Sí; tot té un preu. És cert. “Tot té un preu” és d’aquelles expressions que tot hem fet servir alguna vegada, però que en el fons no sabem ben bé què significa. O millor dit, el que volem dir realment és una altra cosa que dit directament així sona malament: “gairebé tot té un preu”. Aquesta expressió és millor perquè “tot” és molt fort.
Qui més qui menys sap que hi ha coses que podria posar preu, i d’altres que no en seria capaç. Costa pensar en un preu per al somriure d’un amic, l’abraçada després de l’espera impacient o aquell cafè tranquil mentre ens expliquem a poc a poc la vida que va passant. És dur posar preu a moltes circumstàncies de la nostra vida, especialment les relacions personals.
El món del preu té la seva complexitat. Gairebé tots estem acostumats al descompte. Seria una cosa així com que en determinades circumstàncies estaria permès rebaixar el nostre nivell de compromís, de responsabilitat a la vida. Són les petites infidelitats i les fallades lleus que ens recorden que les coses valuoses sempre ho són, però a vegades ens podem relaxar una miqueta i tampoc no passa res.
Publicat a Bloc
2022-2023. Nency Dardaña
Somio que m’estan perseguint. Soc en una carretera molt llarga enmig d’un bosc. Veig molts arbres de diferents tipus i colors. Hi ha, sobretot, grans pins. Sento l’olor fresca del matí. El sol comença a sortir i el bosc s’omple d’ombres. El silenci es trenca amb els crits dels diferents animals.
Tinc una sensació estranya, barreja d’angoixa i de por. Començo a caminar més de pressa, però aquesta sensació no se’n va. Se’m dispara la imaginació i m’apareixen al cap tota mena de situacions estranyes. Potser és una animal salvatge que em vol espantar. Potser és una persona que em vol atrapar per matar-me. Potser és un grup d’homes que duen capes negres que amaguen armes. Malgrat sé que el sol està sortint, sembla que tot s’enfosqueix. Començo a córrer cada vegada més ràpid fins que m’adono que veig un poble a l’horitzó.
Tinc la sensació que em salvaré i que la llum del sol torna per il·luminar-ho tot. Entro al poble. Estic cansada. Em costa respirar. Sembla que tothom està dormint i m’espanto perquè això vol dir que ningú no em podrà ajudar. Truco a una porta amb totes les meves forces i, finalment, una família l’obre. Sembla que tothom es comença a despertar.
En aquest moment, em desperto i sento com em bombeja el cor molt ràpidament. Em giro, encara tinc son. Segur que ara començarà un altre somni. Un nou somni, amb més llum.
Publicat a Bloc
2022-2023. Aina Nadal
Busco la porta número 233, número 233. Entro. La mare està estirada. Els doctors fan bona cara. Tot va bé. Els metges li han donat l’alta. Sortim. El Joan vol portar-la a casa. I si els passa alguna cosa? No li ho permeto. Agafo el cotxe i m’emporto la mare; condueixo fins a casa seva. No la vull deixar sola, però el Joan diu que la cuidarà bé. És igual, cedeixo i me´n vaig. Tinc mal de cap. Espero que tot vagi bé.
Em prenc un cafè. Si el pare fos aquí, tot aniria millor. El Joan truca. Per què? Va tot bé amb la mare? M’he oblidat el moneder a casa. Vaig a buscar-lo.
He d’anar a treballar. No en tinc ganes. I si em necessita el Joan? Ell és més gran que jo, però soc la germana responsable. Pare, et necessito. Penso què faries tu. Recordo aquell estiu de fa tres anys, com el pare no es va separar del meu costat fins que vaig entrar al quiròfan. Tothom l’estimava. Tenia un riu molt contagiós. Torno a la realitat; he d’anar a treballar.
Arribo a l’oficina. Tothom està treballant. M’assec. No sé què he de fer. Em costa respirar. Necessito aire fresc. Vull deixar aquesta feina. No m’agrada tanta monotonia, però necessito els diners.
Recordo els pares cantant i ballant. Érem tan feliços... Jo tocava el piano i feia classes de cant al conservatori. Em vaig graduar.
Per què treballo en una oficina?
He decidit parlar-ne amb la mare. Em somriu. Sempre m’ha recolzat en els meus somnis; està d’acord que busqui una altra feina, tot i que segur que cobraré força menys. El pare ens va deixar diners, però n’hi haurà com per poder pagar tota la medicació? Em diu que no m’amoïni, que el pare ja ho tenia tot pensat. El pare, tan savi, sempre ha anat dues passes més endavant que jo.
Els pares, en plural, mai no han deixat de cuidar-me.
