Publicat a Entrevistes
2020-2021. Leila Alonso
Avui tenim amb nosaltres un dels petits grans èxits dels anys 80. Segurament molts de vosaltres el coneixeu, i és que ha estat un dels passatemps més populars per a moltes persones, fins i tot actualment.
Què ens pots explicar dels teus primers anys?
La meva història comença l’any 1974 a Hongria. El meu creador, Erno Rubik, en un moment d’inspiració, va construir un trencaclosques tridimensional de colors en forma de cub. Tenia sis colors diferents: blanc, groc, taronja, vermell, blau i verd. Durant els meus primers sis anys, la meva vida va ser força avorrida perquè no vaig gaudir de massa acció, que diguem.
Com vas arribar a ser tan popular?
Tot va començar l’any 1980, quan la companyia “Ideal toy company” em va començar a vendre. De fet, aquell mateix any vaig guanyar el premi alemany com a millor joc de l’any, dins la categoria del millor trencaclosques, i això em va popularitzar bastant.
Personalment, com t’agrada més estar: muntat o desmuntat?
Sincerament, em fa més gràcia estar desmuntat, però veure que la gent m’aconsegueix muntar em fa molt feliç. Sento com si fos la meva autorealització personal.
S’han fet molts estudis matemàtics sobre tu, com per exemple el nombre de combinacions possibles en un cub com tu. Què n’opines?
N’he llegit bastants articles i, la veritat, és que m’han sorprès molt. He conegut moltes coses de mi mateix que no sabia. Una d’elles és la quantitat de combinacions que tinc. No crec que en tota la meva vida les a arribi a veure totes.
I per concloure, com valores l’impacte que has tingut en el món?
Veient com sóc ara, la meva carrera professional ha canviat radicalment. M’he aconseguit adaptar a la gran família de cubs que hi ha, fins i tot tinc alguns cosins en forma de piràmide. Puc concloure, sense cap mena de dubte, que el món de Rubik té corda per a molta estona.
Publicat a Entrevistes
2020-2021. Núria Moreno
Avui parlarem amb una bossa d’una coneguda marca. És de color marró fosc, amb una flor dibuixada al maig. Té dues nanses llargues i a dins molts departaments per a posar les claus, el mòbil, etc. Tot i que el poden portar tant homes com dones, aquest en concret és propietat d’una noia rossa, d’uns vint-i-sis anys aproximadament, que sempre va molt elegant.
Quina relació tens amb la teva propietària?
La meva propietària és la Júlia. És una noia tranquil·la i em cuida molt bé. Ja fa tres anys que em té, i continuo igual de nou com el primer dia. Sempre em combina bé amb la roba i el calçat, i crec que sóc la seva preferida perquè em porta sempre a tot arreu.
D’on vens?
Vinc d’un país més aviat pobre, el Marroc. La meva marca té moltes fàbriques allà i fan milions de bosses com jo. També se’n fan d’altres de diferents mides i materials. A mi em van fer de cuir, però també n’hi ha de roba i de plàstic. Del Marroc em van portar cap aquí en un vaixell i, després de moltes hores de viatge, vaig arribar a Manresa, a la botiga on la Júlia em va comprar.
Veig que tens molts departaments, alguns amb cremallera i d’altres, no. Per a què serveixen?
Tinc vuit departaments de diferents mides. A la part del davant en tinc tres que serveixen per guardar les claus, les targetes, algunes monedes i mocadors. Al mig hi ha dos departaments més però més grans on la Júlia posa el moneder, l’ampolla d’aigua i a vegades un mocador de coll per si fa fred. I al darrera tinc una butxaca amb cremallera per a les coses més importants, com documents o fins i tot el mòbil.
Tens alguna anècdota curiosa que recordis especialment?
En tinc una de molt bona. Dos dies després que la Júlia em comprés, vam anar al cinema amb les seves amigues. Mentre compraven les entrades, em va deixar damunt d’una cadira, es va despistar i allà em vaig quedar. Després d’uns minuts, un bon home em va trobar i em va portar a l’oficina d’objectes perduts. Mentrestant, es veu que la Júlia em buscava desesperadament per tot arreu. No va ser fins una hora més tard que va recordar l’existència de l’oficina i allà em va trobar.
Publicat a Entrevistes
2020-2021. Èric Gil
Hèrcules Poirot és un detectiu belga de gran renom que ha resolt multitud de casos reconeguts arreu del món. Ha treballat a la BBC i en altres mitjans per resoldre complicadíssims casos d’assassinats, com el conegut com a la mort en el Nil. Avui hem tingut la meravellosa sort que estigui a Barcelona, i ens ha concedit una mica del seu temps per a parlar amb ell.
Què pensa de la seva feina? És apassionant?
És molt soferta, m’he de moure molt (explica mentre riu). Ara, fora bromes; he de dir que la meva feina és d’allò més entretinguda i em permet entrenar la meva matèria gris. Per altra banda, amb el temps he guanyat massa fama.
M’agrada que tregui el tema de la fama. Com la porta?
Aquesta fama innecessària em complica moltes vegades mantenir l’anonimat per treballar amb més minuciositat. Hi ha gent que es dedica a publicar els meus casos i fer-los virals, com el memorable cas de l’assassinat de Roger Ackroyd en el qual el mateix assassí va ser l’escriptor del relat o el cas de l’Orient Express, que a base d’investigacions es va publicar la veritat sobre el cas i com el vaig resoldre.
És vostè francès?
Com dius? Te’n rius de mi? Com pot ser que un periodista sigui capaç de fer-me aquesta pregunta tan ofensiva quan se suposa que s’ha preparat l’entrevista? Sóc belga, de la part més del sud de Bèlgica, on es parla francès, però des de fa uns quants anys visc a Londres.
Era broma, ja ho sabia. Em pot dir, ara que ja hem animat una mica la conversa, alguna informació sobre el seu últim cas?
Ara mateix estic treballant en la recerca de quatre grans, o així es fan anomenar. Ja me l’han jugat unes quantes vegades, i sembla que serà difícil atrapar-los.
I... com avança la investigació?
Un bon detectiu mai revela què dedueix fins que n’està segur del tot. A més a més, pensi “mon ami” que el més probable és que aquesta gent que es fa anomenar “els quatre grans” llegeixin aquesta entrevista i, per tant, hi busquin els meus punts febles. Imagini les conseqüències si revelés informació. Ja me l’estic jugant explicant-li que vaig darrere seu, però tampoc no em preocupa massa, ja que si tenen com a mínim dos dits de front ja se n’haurien adonat.
Entenc, doncs, millor canviar de tema?
Li ho prego, “mon ami”.
Expliqui’m el seu mètode de deducció.
Per a fer-ho, utilitzaré una de les frases dels meus escriptors preferits, Sir Arthur Conan Doyle, i així els lectors d’aquest bloc hauran d’activar les seves cèl·lules grises i intentar treure les pròpies conclusions: “Quan s’eliminin totes les coses impossibles, l’última que quedi, per més difícil que sembli, és l’única veritat”.
Sherlock Holmes, oi?
Exactament. Havia de llegir els llibres del detectiu amb qui tant em comparen.
I, posats a parlar del tema, què en pensa d’aquesta comparació?
Sherlock Holmes és un personatge de ficció; jo, no. A vegades m’enfado quan em presenten algú i diu “És vostè un Sherlck Holmes, però real” (diu, tot molest). No és cert; no m’hi assemblo gens (assenyalant-se l’enorme panxa). Els seus casos no tenen res a veure amb els meus. Els seus són més aviat aventures amb un aire detectivesc i relatades per un home que no entén ni la meitat de les coses que passen. En canvi, els meus requereixen d’un intel·lecte superior i d’una matèria grisa que no tothom pot tenir.
Abans d’acabar li agradaria afegir alguna cosa més?
Sí. M’agradaria dedicar aquesta entrevista a Punkie, a qui li encanten les clàssiques històries de detectius, amb assassinats, investigacions, i un llarg llistat de sospitosos. Paraules de Mary (i riu per sota el nas).
