Publicat a Bloc
2023-2024. Carla Saumell
Des de fa temps, la major part de les persones creuen que s’ha de fer una carrera universitària, un màster i un doctorat per triomfar a la vida i tenir una feina, però en els darrers anys s’ha pogut observar com la taxa d’atur entre els universitaris és igual d’elevada que en d’altres tipus d’estudis de caire més pràctic i menys teòric. Es tracta de tot un ventall d’opinions dins del món de la Formació Professional, que sovint és poc coneguda i fins i tot menyspreada.
En la Formació Professional hi ha itineraris formatius específics, programes de formació i d’inserció, cicles de grau bàsic, de grau mitjà i de grau superior. És un món que capacita la persona per exercir de forma qualificada la professió que ha escollit, facilitant-ne l’accés en el sector corresponent.
Els Itineraris Formatius Específics (IFE) estan adreçats a alumnes de setze a vint-i-un anys amb necessitats educatives especials. L’objectiu és oferir una atenció educativa en l’etapa post obligatòria, estructurada en mòduls comuns, per desenvolupar les competències personals, i mòduls específics, adreçats a les competències professionals.
Una altra opció, dirigida als alumnes que no han acabat l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), són els Programes de Formació i Inserció (PFI) que permeten als seus alumnes continuar la seva formació de tipus professional i, a més a més, els permeten fer pràctiques en empreses.
El darrer bloc formatiu està integrat pels Cicles de Grau Bàsic, de Grau Mitjà i de Grau Superior. Aquests cicles permeten als alumnes que no volen fer batxillerat continuar estudiant utilitzant una modalitat formativa menys teòrica i molt més pràctica, encarada a la professionalització de l’alumne, per facilitar el seu accés en el món laboral més ràpidament. Cal tenir en compte, també, que els alumnes que hagin cursat un Cicle de Grau Superior tenen també l’opció d’accedir al món universitari directament.
Una bona manera d’informar-te de tots aquests camps formatius és anar personalment al Saló de l’Ensenyament, que s’organitza cada any en el recinte de la Fira de Barcelona, a Montjuïc, o si no et vols moure de casa, pots entrar a la pàgina web del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Sigui com sigui, tria la teva opció.
Publicat a Bloc
2023-2024. Judit Giménez
Aquell dia vaig arribar a casa, vaig deixar la motxilla de l’escola al terra i amb un somriure vaig saludar tothom. Hi havia la meva mare, que estava fent feina a la taula de treball, el meu germà que, com sempre, es va posar content en veure’m, i els meus avis.
No m’esperava veure’ls allà, però com de costum sempre feien que la nit anés molt millor, començant evidentment pel sopar. Vam menjar de primer una sopa de peix deliciosa i de segon, croquetes. No unes croquetes normals, sinó les croquetes de l’àvia que ens prepara especialment per a nosaltres. Ah! I no només això, sinó que els avis s’havien passat la tarda cuinant i era teníem la nevera plena d’exquisits menjars preparats ben empaquetats per a subsistir tota la setmana.
Després de sopar, mentre agafàvem una baralla de cartes i organitzàvem el joc, ho vaig veure clar: ells són els responsables de la meva felicitat, els únics que en un dia amarg sempre tenen una paraula dolça que provoca automàticament un somriure.
Cada vegada que els miro m’adono amb més claredat que la paraula amor existeix de veritat. Mentre estiguin amb mi, al meu costat, sempre mantindré el cor ple de felicitat, alegria i agraïment per comptar amb el seu suport.
2023-2024. Nora Mas
Si hagués fet aquesta reflexió el curs passat, hauria assegurat que estava molt bé allà on era, que la gent del meu voltant era perfecta i que a waterpolo tot anava bé. Ara m’adono que no era així. Darrerament estic infinitament més feliç que abans, i tot apunta al canvi d’equip.
El meu estat d’ànim sol dependre del waterpolo. Si un partit no em va massa bé, em passo tota la setmana lamentant-me i fent-me retrets. Si un entrenament no m’ha anat bé, vaig pensant en els errors fins que m’adormo. Realment, aquest esport m’encanta.
Cada tarda entreno un mínim de tres hores. L’entrenador de l’absolut vol que entreni fins a les deu del vespre amb ells perquè sap que m’agrada.
Estic enamorada de l’intens olor de clor de la piscina, de la marca de les ulleres al voltant dels ulls, del tacte de la pilota, de la sensació d’estar envoltada d’aigua i tenir el fons a dos metres dels peus, de sentir el banyador enganxat al cos com una segona pell. Tot això és el que em fa feliç.
Sentir-me valorada on soc ara, notar que em cuiden, ser tractada com una noia de setze anys que entrena incondicionalment... tot en conjunt fa que cada dia m’enamori més que l’anterior i, per tant, actualment soc feliç.
2023-2024. Bernat Ros
El que et fa feliç és allò que t’omple i t’emociona: jugar al teu joc preferit, estar amb els amics, llegir una novel·la que t’encanta... Sempre es diu que aquests són els petits moments de felicitat, però jo soc partidari de la sentència “gaudeix del camí i gaudeix-ne patint”.
La felicitat pot venir de persones i de coses materials. Qui et fa feliç és amb qui estàs còmode, amb qui sents que pots ser tu mateix i mostrar-te vulnerable. Els amics i els pares són per a mi aquestes persones amb qui parlo de tot i comparteixo el meu temps.
No estic parlant d’aquells moments en què t’ho passes bé, sinó que em refereixo a aquelles situacions importants i valuoses que en aquell moment no valorem però que a la llarga són meravelloses.
La vida és com un iceberg; només volem gaudir de la punta que es veu, on tenim els moments de felicitat. La part que no volem veure està enfonsada; així és més fàcil ignorar-la.
Com podem ser feliços si aquestes dues parts són tan desproporcionades? Volem gaudir plenament de la part petita mentre no ho passem bé la major part del temps? És per això que s’ha de valorar i gaudir del procés i de les situacions prèvies a la punta de l’iceberg.
Un atleta, per exemple, entrena quatre anys diàriament donant-ho tot per acabar corrent només durant uns segons. Si no fos capaç de gaudir patint mentre entrena, no aguantaria tantes hores d’esforç i de sacrifici per només un petit instant de felicitat.
Així doncs, la felicitat no és de color rosa amb purpurina i per això l’apreciem, sinó que hi ha tota una extensa gamma de colors. La vida passa de pressa i sovint no som capaços de donar valor a aquella part que patim, plorem i estem cansats i que ens permet després gaudir dels somriures. Hem d’aprendre a gaudir de la totalitat d’allò que ens envolta, la part positiva i també aquella que no ho és tant.
2023-2024. Daniela Ralla
La felicitat és un concepte totalment subjectiu que depèn de cada persona; allò que fa feliç a algú no m’ha de fer feliç necessàriament a mi.
El responsable de la meva felicitat és el meu entorn, la meva família que té cura de mi, em dona suport, m’acompanya, m’aconsella i m’ajuda en tot el que necessito.
També formen part del meu entorn tots aquells que considero família tot i que no tenim la mateixa sang, aquells que m’han vist créixer, que m’han vist en un munt de situacions i mai m’han deixat de banda.
Tots ells m’han fet ser qui soc i comportar-me com ho faig, i els estic molt agraïda malgrat a vegades tinc un caràcter complicat perquè soc molt cabuda.
Estic molt contenta de tenir un entorn sa i zero conflictiu que sempre em fa costat.
Cada matí em desperto amb molta mandra i m’agradaria quedar-me a casa en comptes d’anar a l’escola, però en el fons, una part de mi té ganes d’aixecar-se i anar amb els meus companys perquè sense la seva presència, la meva vida seria una altra.
No soc materialista perquè si tingués molts bens materials, com una gran mansió, no seria feliç perquè no tindria el meu entorn com tinc ara.
En fer aquesta reflexió, m’adono de la sort que tinc; soc molt feliç i és gràcies a la família que m’ha tocat i a la qual he escollit.
Publicat a Bloc
2023-2024. Èric de Prades
És cert, com diuen sovint els pares, que els videojocs provoquen agressivitat als nois que hi juguen? És a dir, ens tornem agressius a mesura que juguem?
Hi ha alguns jocs, com “Call of Duty”, “Halo” o “Apex” entre d’altres, que els entesos diuen que efectivament poden augmentar el grau d’agressivitat dels seus jugadors.
“Call of Duty” és una sèrie de videojocs en primera persona d’estil bèl·lic ambientada inicialment en la Segona Guerra Mundial i relata combats esdevinguts durant aquest conflicte bèl·lic. Progressivament ha anat canviant d’arguments i d’ambients, contemporanis i ficticis, Guerra Freda i futurs tecnològics.
“Halo” és una sèrie de videojocs que comença el 2552. La humanitat encara existeix i degut a la sobrepoblació es veu obligada a abandonar la Terra, i el joc es desenvolupa en diferents enfrontaments dels humans per a aconseguir viure en un nou planeta.
“Apex” és un videojoc de batalles que es diferencia de la resta de jocs d’aquest tipus perquè incorpora llegendes, herois amb habilitats predefinides que serveixen per a rols específics (atac, defensa, suport i reconeixement). Els jugadors són agrupats en escamots de tres i cada un d’elles selecciona una llegenda diferent per torns. L’objectiu és competir per a ser l’últim grup supervivent en una àrea que s’encongeix.
La problemàtica d’aquests jocs és la gestió que fem de les emocions els que hi juguem. Cal mantenir la tranquil·litat quan perdem i no enfadar-nos amb l’altre equip. El fet de jugar serveix per evadir-nos, per divertir-nos i per passar una estona, no per buscar-nos problemes on no n’hi ha.
És veritat que en algun cas els jugadors no respecten l’edat mínima recomanada i pot ser que pensin que hi ha aspectes del joc que es corresponen a la vida real, quan és clar que no és així. Així doncs, torna a estar clar que la responsabilitat d’aquestes interpretacions errònies es donen per culpa dels jugadors, i no del joc per si sol.
Jugar amb els videojocs no és dolent, però cal prendre un seguit de mesures bàsiques per tal que aconseguim l’objectiu de jugar, que és passar-nos-ho bé.
Publicat a Bloc
2023-2024. Ona Escaler
Estibaliz Urresola Solaguren és la directora d’aquesta pel·lícula estrenada el 2023. Tracta d’una família que viatja de Baiona, al País Basc, al poble d’on és la mare. Hi ha un nen, l’Aitor, que bo se sent a gust amb ell mateix. Intenta ocultar-ho, però al final la seva mare i la seva tieta Lourdes l’ajuden a mostrar-se als altres sense tenir vergonya de voler ser la Lucía i desitjar haver nascut en un cos femení.
Un dels aspectes positius de la pel·lícula, que va ser el gran motiu per veure-la, és que aborda un tema que fins fa pocs anys ha estat ocultat i la vist per la societat; la transsexualitat. Ho explica des de la perspectiva del despertar sexual d’una nena de vuit anys i reivindica que no s’ha de tenir por de mostrar-se tal i com se sent una persona. A vegades hi haurà gent, tot sovint molt propera, com en aquest cas la mare, la tieta i la seva amiga Nikko, que faran tot el possible per ajudar a tirar endavant la Lucía. Malauradament, encara hi ha massa persones com altres nenes que es troba a la piscina, que se’n riuran i segueixen fent molt difícil que se senti còmoda amb la seva orientació sexual.
Si hagués de trobar algun aspecte negatiu del film, diria que el seu ritme és una mica lent, la qual cosa provoca que se’t faci a vegades una mica llarg i feixuc. Hi ha algunes escenes que podrien ometre’s sense perdre’n el fil conductor. Un segon aspecte, però aquest força més personal, és que haver de llegir una gran part de la pel·lícula, subtitulada en basc, tampoc no ajuda a seguir-la bé.
Així doncs, és una pel·lícula que llença un missatge a la societat d’un tema d’actualitat fent una crida que totes les persones puguin mostrar com se senten, amb independència del seu físic, sense por de ser jutjats pels altres. Ensenya que malgrat les adversitats i les dificultats emocionals que comporta, sempre hi haurà algú disposat a fer-te costat.
