Publicat a Bloc
2024-2025. Alexa Cano
Us explicaré què em va passar amb el meu avi i els meus cabells.
Quan era petita, ja fa uns anys, duia els cabells molt llargs i no m’agradaven massa perquè era complicat pentinar-los i desfer tots els embolics cada matí es feia pesat i dolorós.
Un dia, vaig dir a la meva mare que no els volia tan llargs i que me’ls tallés. Es va quedar pensativa i em va dir que ella no me’ls tallaria perquè no en sabia, però que el l’avi havia estat barber i segur que ho voldria fer.
Vam anar a veure el meu avi i em va dir que sí que ho faria, tot i que feia anys que ja no es dedicava a la perruqueria. Em va fer seure en una cadira, em va posar una tovallola gegant a l’espatlla perquè no em caiguessin els cabells a la roba que portava i va començar a tallar-me la cabellera amb unes tisores molt afilades.
Mentre m’anava tallant els cabells, jo estava distreta amb les meves coses i se’m va fer molt curt. Després d’una estoneta, el meu avi em va fer aixecar de la cadira, em va treure la tovallola i em va apropar un mirall.
La imatge que vaig veure reflectida en el mirall era la meva cara però amb un pentinat estrafolari, molt escalat i amb una forma estranya. Em va sobtar tant que vaig començar a riure i no podia parar. Al final, entre llàgrimes de tant riure, la meva mare va entrar a l’habitació i quan em va veure, em va agafar de la mà sense dir res i vam anar ràpidament a casa de la seva perruquera perquè arreglés una mica aquella mena de pentinat que duia.
Cada vegada que veig unes tisores, recordo aquell dia i l’atac de riure que vaig tenir. Després d’aquella aventura, mai més he deixat al meu avi que em toqui ni un sol cabell, ni que fos per pentinar-me.
Publicat a Bloc
2024-2025. Agata Nochovnaya
Hi havia una vegada un ratolí que anava passejant pel bosc. Estava caminant tranquil·lament quan de sobte es va trobar amb una serp que li va dir:
-Hola ratolí, com estàs?
El ratolí es va espantar perquè com tothom sap, les serps s’alimenten de ratolins. Sense perdre els nervis, va tenir una idea.
-Hola! Estic força bé, gràcies.
-On vas? -va preguntar la serp.
-Vaig a veure el meu amic -va respondre el ratolí.
-Molt bé. I, qui és aquest amic?
El ratolí va pensar uns segons i amb molta seguretat li va contestar:
-És un monstre que es diu Roro. Fa tres metres d’alçada. Té unes dents molt grans i li agraden moltíssim les serps amb maionesa.
En sentir aquesta presentació, la serp va decidir que millor anar per un altre camí i així s’evitaria acabar a l’estómac d’aquell monstre.
-Doncs, que vagi molt bé la trobada amb el teu amic; me’n vaig que he recordat ara mateix que tinc una mica de pressa. Adéu!
El ratolí va seguir el seu camí i es va trobar tres animals més; l’ocell, la guineu i el llop. Amb els tres va seguir la mateixa tàctica de l’amic Roro, i les tres vegades se’n va sortir exactament igual de bé. Estava tan satisfet amb ell mateix que fins i tot va dir en veu alta:
-Quina història tan bona que m’he inventat; des d’avui ja em puc defensar de qui sigui sense problema.
De sobte, va veure alguna cosa estranya entre les fulles dels arbres. Començà a apropar-s’hi per investigar i va veure com en sortia el Roro.
-Com pot ser? No existeixes. Ets fruit de la meva imaginació; ets exactament igual com t’he imaginat -va dir el ratolí amb un filet de veu.
-I ara, què passarà? Saps perfectament que et cruspiré, oi? -va dir amb veu de tro el monstre.
-Saps què et dic? -va dir el ratolí- No em fas por. Tu hauries de tenir por de mi perquè soc l’animal més terrorífic del bosc.
-Tu? -va dir rient el monstre- Tu ets l’animal que fa més por? Ha, ha ha!
-Vine amb mi al bosc i t’ho demostraré -va respondre el ratolí.
Van començar a caminar i es van trobar l’ocell.
-Hola ocell -va dir el ratolí.
L’ocell va obrir els ulls com a plats quan va veure l’acompanyant del ratolí i fent un crit de por, es va escapar bosc endins per evitar estar a prop d’aquell monstre de qui ja li havia parlat el ratolí.
-Veus com s’ha espantat de mi? -va dir el ratolí al monstre.
El mateix va passar amb el llop, la guineu i la serp. En veure les reaccions d’aquells animals quan veien el ratolí, el monstre va començar a dubtar de si mateix i a tenir una certa por d’aquell presumptament insignificant ratolí.
-Ha, ha, ha! Ara se’t menjaré a tu -va dir cridant com un boig el ratolí en veure que el seu pla sortia tan bé.
El monstre es va espantar de veritat i va fugir cames ajudeu-me lluny de la companyia d’aquell ésser petit i malèfic. Mentrestant, el ratolí se’n tornar cap a casa després d’aquella passejada i es va preparar un bon berenar per celebrar l’èxit de la seva idea.
No importa com siguis, si ets alt o bé si ets baixet; pots fer el que sigui perquè interiorment, tots tenim la mateixa mida.
Publicat a Bloc
2023-2024. Alumnes 4t ESO
Aquest és l’últim curs a l’Escola Mireia i, la veritat, no tinc ganes de sortir d’aquí. Quan vaig arribar a Barcelona, aquest va ser el primer lloc que vaig conèixer, a part de casa meva. Em sap greu haver de dir adeu al professorat perquè els estimo molt; sempre m’ajuden quan les coses se’m posen difícils. També em fa llàstima deixar els companys perquè reconec que tinc un caràcter especial i em costa agafar confiança, però malgrat tot, sempre em tenen en compte i respecten les meves decisions.
Pati Wu
Quan vaig fer el canvi d’Infantil a Primària, em feien por les immenses escales de l’edifici dels grans. Recordo que estava molt espantada perquè no sabia què em trobaria. El següent record que tinc és el d’un professor que ens explicava el que fos amb una il·lusió encomanadissa: els viatges amb el seu germà quan buscaven animals, les històries de les piràmides... qualsevol anècdota acabava convertida en narracions entusiastes amb nosaltres com a oients. Es tracta, com no, del Josep.
Judit Rodríguez
Si hagués de parlar amb algú d’un lloc espaiós, nou i modern, no li parlaria de la nostra escola, però si hagués de parlar del lloc on més segur, tranquil, acompanyat i d’on tinc millors records és, sense cap mena de dubte, l’Escola Mireia. És la meva segona casa i on tinc també la meva altra família. Aquí és on més he plorat, m’he enfadat i m’he deprimit, però al mateix temps és on millor m’ho he passat, he après tot el que sé i més feliç he estat.
Bernat Ros
Soc a l’Escola Mireia des dels tres anys. Fa, per tant, tretze anys que vaig entrar per la porta de l’escola petita, com li dèiem nosaltres. Fa tretze anys que conec la meitat dels meus companys, els meus amics. Sempre que penso en aquesta escola em ve al cap una petita família; petita perquè es veu a simple vista, i familiar perquè tots ens coneixem. En general, estic molt agraïda a tot el professorat per haver-me ajudat a crear els millors records de la nostra vida, de la qual n’han estat tan protagonistes com nosaltres mateixos. També vull agrair al Gabriel que sempre estigui tenint cura de l’escola fent que tot vagi bé i sobretot fent de tècnic en tots els àmbits.
Berta Feijoo
Em quedaria tota la vida en aquesta escola perquè tots els meus records són aquí, però he de tirar endavant i me n’he d’acomiadar. Trobaré a faltar les bromes de la Xus i els seus “clatellots virtuals” o la Conxi quan li demanes alguna cosa i sempre diu: “una no, dues”. Detalls a part, allò que més trobaré a faltar de tot el professorat és l’esforç i la comprensió que m’han donat. Sé molt bé que mai en trobaré cap com ells. M’han marcat molt i els dono les gràcies per deixar-me un munt de bons records.
Carla Carrasco
El meu inici a l’Escola Mireia no va ser gens fàcil. Després de la pandèmia, els meus pares em van dir que deixaria l’escola on havia estat durant deu anys i que me n’aniria a un centre nou, més a prop de casa. Em vaig quedar bloquejat, trist i enfadat, i sobretot em preguntava per què em passava allò a mi. El primer curs, 1r d’ESO, va ser d’adaptació; em va costar deixar el meu món i conèixer professors i companys nous. A partir de 2n, tot va anar canviant; estava content i tenia amics amb qui m’ho passava molt bé. Ara que soc a 4t només em sap greu no haver valorat tots els moments que he viscut aquí, i vull agrair a tot el professorat l’ajut que he rebut, sobretot de la meva tutora, la Laura, que m’ha recolzat fins a l’últim moment i n’ha orientat de cara al meu futur.
Aiman Idrissi
Un dels records de l’Escola Mireia que tinc molt viu és la primera vegada que vaig sortir al pati quan vaig començar Primària. Hi havia un mur de pedra que doblava la meva alçada. Ara, amb setze anys, miro pel damunt de la mateixa paret i veig les pilotes que entre uns i altres “pengem” al llarg dels patis de tot el curs. Sempre guardaré bons records de l’escola, sobretot quan vaig conèixer nous amics a Secundària. També vull agrair al professorat que m’hagi aguantat la col·lecció de preguntes, algunes sense sentit, que els he fet al llarg de tots aquests anys i la meva cal·ligrafia.
Martí Grau
Fa tretze anys que vaig a aquesta escola. Vaig entrar als tres anys, plorant i amb cap ganes de començar l’etapa escolar. Tenia por i estava nerviós perquè per primera vegada em separava dels pares i totes les cares que veia eren noves; tothom era desconegut. A poc a poc vaig descobrir la part bonica de l’escola: fer amics, jugar, passar-ho bé i evidentment, aprendre. Al llarg d’aquest camí hi ha gent que se n’ha anat: amics, companys i professorat. Tots ells m’han ajudat a créixer com a persona. Aquest és l’últim any que estem tots junts compartint moments. Cadascú prendrà el seu camí, anirà a perseguir allò que l’apassiona, lluitarà per a aconseguir el seu objectiu i en algun lloc tot començarà de nou, com el primer dia quan teníem tres anys.
Josep Wang
Els meus primers dies a Infantil no van ser fàcils, però amb el pas del temps m’hi vaig anar acostumant perquè des del començament l’ambient era agradable i acollidor, i els companys eren molt bons. Alguns d’aquests companys ja no hi són, però els he anat guardant dins meu, i d’altres que han arribat han creat una nova història per al grup. Aviat agafarem camins diferents i ja no tindrem la mateixa història compartida, però jo estaré feliç si fan allò que realment els agrada malgrat la separació. Per la meva banda, vull continuar la història familiar, ja que soc segona generació de l’Escola Mireia, i si en un futur tinc un fill, sé segur on el portaré; serà la tercera generació.
Pol Roberts
Per acomiadar-me de la meva segona família, l’únic que puc fer és desitjar-vos el millor. Desitjar alumnes més tranquils que nosaltres a tot el professorat i desitjar tornar-vos a veure de tant en tant. Desitjar uns estudis, unes amistats i un futur en general brillant per a tots els meus amics a qui, en major o menor mesura, estimo molt. I sobretot, desitjar-vos un futur que puguem compartir. Desitjo que tot segueixi així de bé durant molts anys i que la família de l’Escola Mireia segueixi regalant records a moltes més generacions.
Àlex López
Publicat a Bloc
2022-2023. Ruth Boglione
El passat dijous 27 de desembre, els infants i joves de la Fundació Concepció Juvanteny van poder vibrar amb el gòspel del mestre Walt Whitman. Al concert solidari “Soulful Celebration” el músic nord-americà va cantar juntament amb el Cor Carlit de Gòspel de Barcelona i alguns integrants dels Soul Children of Chicago. L’església de Santa Maria del Mar de Barcelona va acollir una vetllada que va servir per recollir fons per als infants tutelats per la Fundació. La nit es va iniciar amb l’actuació del Cor Carlit, integrat per més de 50 cantaires i dirigit per Anna Roqué. El grup va interpretar alguns dels clàssics del gòspel de forma magistral que van engrescar l’audiència.
Aquest cap de setmana ha estat d’aquells que se’n diuen intensos. He gaudit d’una activitat que ja havia fet abans, però ja fa més de sis anys i aleshores era massa petita per poder gaudir-ne plenament.
La visita d’en Walt Whitman sempre és un gran esdeveniment, però ara ho visc tot des d’un altre punt de vista. Assajos de sis hores diàries i el final de l’experiència amb un gran concert que hem viscut tots amb molta emoció, et fa creure en la gent.
Hem compartit les vivències d’aquest cap de setmana amb la gent que han vingut a gaudir del nostre concert. Ens han regalat les seves cares d’alegria, d’èxtasi i fins i tot la caiguda d’alguna llàgrima emocionada.
No soc religiosa, però crec en la humanitat i el gòspel m’ajuda a sentir-me bé.
