ENTREVISTA "ESPECIAL": HERCULES POIROT, EL DETECTIU DEL SEGLE

Publicat a Entrevistes

2020-2021. Èric Gil

Hèrcules Poirot és un detectiu belga de gran renom que ha resolt multitud de casos reconeguts arreu del món. Ha treballat a la BBC i en altres mitjans per resoldre complicadíssims casos d’assassinats, com el conegut com a la mort en el Nil. Avui hem tingut la meravellosa sort que estigui a Barcelona, i ens ha concedit una mica del seu temps per a parlar amb ell.

Què pensa de la seva feina? És apassionant?

És molt soferta, m’he de moure molt (explica mentre riu). Ara, fora bromes; he de dir que la meva feina és d’allò més entretinguda i em permet entrenar la meva matèria gris. Per altra banda, amb el temps he guanyat massa fama.

M’agrada que tregui el tema de la fama. Com la porta?

Aquesta fama innecessària em complica moltes vegades mantenir l’anonimat per treballar amb més minuciositat. Hi ha gent que es dedica a publicar els meus casos i fer-los virals, com el memorable cas de l’assassinat de Roger Ackroyd en el qual el mateix assassí va ser l’escriptor del relat o el cas de l’Orient Express, que a base d’investigacions es va publicar la veritat sobre el cas i com el vaig resoldre.

És vostè francès?

Com dius? Te’n rius de mi? Com pot ser que un periodista sigui capaç de fer-me aquesta pregunta tan ofensiva quan se suposa que s’ha preparat l’entrevista? Sóc belga, de la part més del sud de Bèlgica, on es parla francès, però des de fa uns quants anys visc a Londres.

Era broma, ja ho sabia. Em pot dir, ara que ja hem animat una mica la conversa, alguna informació sobre el seu últim cas?

Ara mateix estic treballant en la recerca de quatre grans, o així es fan anomenar. Ja me l’han jugat unes quantes vegades, i sembla que serà difícil atrapar-los.

I... com avança la investigació?

Un bon detectiu mai revela què dedueix fins que n’està segur del tot. A més a més, pensi “mon ami” que el més probable és que aquesta gent que es fa anomenar “els quatre grans” llegeixin aquesta entrevista i, per tant, hi busquin els meus punts febles.  Imagini les conseqüències si revelés informació. Ja me l’estic jugant explicant-li que vaig darrere seu, però tampoc no em preocupa massa, ja que si tenen com a mínim dos dits de front ja se n’haurien adonat.

Entenc, doncs, millor canviar de tema?

Li ho prego, “mon ami”.

Expliqui’m el seu mètode de deducció.

Per a fer-ho, utilitzaré una de les frases dels meus escriptors preferits, Sir Arthur Conan Doyle, i així els lectors d’aquest bloc hauran d’activar les seves cèl·lules grises i intentar treure les pròpies conclusions: “Quan s’eliminin totes les coses impossibles, l’última que quedi, per més difícil que sembli, és l’única veritat”.

Sherlock Holmes, oi?

Exactament. Havia de llegir els llibres del detectiu amb qui tant em comparen.

I, posats a parlar del tema, què en pensa d’aquesta comparació?

Sherlock Holmes és un personatge de ficció; jo, no. A vegades m’enfado quan em presenten algú i diu “És vostè un Sherlck Holmes, però real” (diu, tot molest). No és cert; no m’hi assemblo gens (assenyalant-se l’enorme panxa). Els seus casos no tenen res a veure amb els meus. Els seus són més aviat aventures amb un aire detectivesc i relatades per un home que no entén ni la meitat de les coses que passen. En canvi, els meus requereixen d’un intel·lecte superior i d’una matèria grisa que no tothom pot tenir.

Abans d’acabar li agradaria afegir alguna cosa més?

Sí. M’agradaria dedicar aquesta entrevista a Punkie, a qui li encanten les clàssiques històries de detectius, amb assassinats, investigacions, i un llarg llistat de sospitosos. Paraules de Mary (i riu per sota el nas).