L'OLOR DE LA MANTEGA
2022-2023. Ada Mansilla. Accèssit. Categoria F. Prosa
Aquella nit, el cel tenia un color blau marí, com les aigües profundes del mar, on no arriba cap raig de llum. Els núvols color cendra estaven revolucionats, i la lluna també blavosa anava desapareixent a poc a poc.
Els focs d’artifici recobrien de tant en tant el cel, i il·luminaven intermitentment la ciutat. Els darrers esclats van començar a deixar els carrers en silenci, mentre l’últim resplendor s’escampava entre les cases. Van emmudir les rialles de felicitat de les famílies i amics, i tot va quedar en silenci absolut.
El cel va quedar cobert d’una preciosa lluentor, i la bellesa va anar quedant diluïda pel camí. Era com veure un cigne blanc que emprèn el vol, o com el dolç i delicat aleteig d’una papallona monarca.
Els ulls cada cop em pesaven més, les cames em tremolaven i, a poc a poc, semblava que anava perdent la força. Em vaig despertar desorientat. Veia un rierol i sentia uns ocells que cantaven. Encara confós i una mica marejat, vaig dir:
-On soc?
Em vaig començar a aixecar amb delicadesa, però tenia les cames de gelatina. Vaig ensopegar de genolls al terra. Vaig sentir un dolç i càlid riure, seguit d’una preciosa veu que em va dir:
-Necessites ajuda per aixecar-te?
Vaig allargar-li la mà, acceptant així la seva amable ajuda. En mirar-li el rostre, el color vermell se’m va començar a escampar per tota la cara. Era l’home més meravellós que els meus ulls havien apreciat en tota la vida. Semblava un àngel. Estava pàl·lid com la llet, els llavis com la sang i desprenia una olor familiar.
-Fas olor de mantega!
Dit això, vaig perdre la força i em vaig precipitar damunt seu.
-Així, és veritat que els humans sou així d’estranys?
Vaig sentir la pregunta mig marejat, i tot seguit em vaig despertar del tot, estès al terra. Notava enrenou de gent i la sirena d’una ambulància. Era un soroll molest, així que vaig decidir obrir els ulls a poc a poc.
-Noi! Et trobes bé? Ara arriba l’ambulància! – em va dir una dona.
Poc després, l’ambulància se’m va emportar a l’hospital. Em van fer diverses proves per saber què m’havia passat. El metge va entrar a l’habitació i em va dir que tenia anèmia aguda. Em va donar la recepta de la medicació. Va afegir a la breu conversa que l’endemà ja podria anar cap a casa.
Quan va sortir de la cambra, em vaig quedar totalment sol. No em preocupava massa l’assumpte de l’anèmia, però... què hi havia d’aquell noi? Necessitava veure’l novament. Vaig tancar els ulls ben fort per si em podia concentrar, però de sobte vaig notar un raig d’aigua freda damunt la cara i vaig exclamar:
-Què fas? Estic intentant descansar!
-Aleshores, què volies que fes? Quedar-me de braços creuats?
Vaig obrir els ulls immediatament. Era la seva veu. Era ell. Em va tranquil·litzar i em va demanar si volia anar a fer un volt amb ell.
-Et faré de guia turístic! –em va dir mentre reia com un nen petit.
Es va posar a caminar i el vaig seguir mentre encara estava mig encantat i sentia el soroll de la seva rialla.
-Vinga, noi tomàquet! Et vols perdre? –va dir rient-se de mi.
-Noi tomàquet? –vaig repetir mentre notava com em tornava a posar vermell novament.
-Ho veus? Ets un tomàquet o no? –va dir mentre se li escapava el riure.
Em vaig mig enfadar i vaig seure prop d’un rierol donant-li l’esquena amb tota la intenció del món.
-Ei! Llavors, com et dius? O prefereixes que et digui Tomàquet? –va continuar així la brometa.
-Em dic Hirokoshi. –vaig respondre una mica empipat.
-Mira! És un nom molt bonic, però massa avorrit. Molt millor Tomàquet. Per cert, em dic Take, o així em deien si no recordo malament.
Després d’aquestes paraules, em va agafar fort de la mà i em va dur a un lloc ple de sorra i d’aigua. Mai no havia estat en un lloc així. Era allò una platja? Vaig desviar la mirada cap a la cara del Take. Ho tenia clar; per més bonic que fos qualsevol paisatge, ell sempre em cridaria més l’atenció.
-Et puc fer una pregunta que fa estona que estic pensant? Estem en un somni?
-Tens raó que ho sembla. Jo no hi vaig massa diferència –va dir ell.
-Si és cert, vol dir que ets real i que ens podríem veure. On vols quedar?
-Podríem trobar-nos a Kyoto. És un lloc força acollidor.
El dia que em van donar l’alta, vaig sortir de l’hospital i passats uns dies, vaig agafar un bitllet amb destinació Kyoto. Estava realment encuriosit.
Una vegada arribat a la meva destinació, em vaig esperar durant hores en un banc de l’estació. Començava a fosquejar i m’estava penedint d’haver començat aquella aventura. En aquell moment vaig sentir les petjades d’algú que s’apropava i que caminava molt de pressa. Vaig alçar el cap i era ell. Ens vam abraçar molt fort i vaig aconseguir dir, entre llàgrimes d’emoció:
-Per què has tardat tant a venir a buscar-me? T’he trobat molt a faltar i ja dubtava de tot.
-He estat descobrint qui soc. Tenies raó. No soc humà. Soc un cometa.
-I ara... què faràs? Tornaràs al teu planeta? –vaig respondre plorant sense poder parar.
-Si ara soc aquí és perquè el destí així ho ha volgut. No me n’aniré enlloc. Estarem sempre junts.
Aleshores, ens vam fer un llarg i dolç petó.
-Realment, els teus llavis no tenen gust de mantega. Ho provem una altra vegada?