EL VIATGE INCREÏBLE

Publicat a Jocs Florals

2022-2023. Martí Grau. Accèssit. Categoria G. Prosa

L’Aina va sortir ràpidament de l’escola per no fer tard a l’entrenament de futbol de cada dimecres. Era el darrer entrenament del curs, i volia acomiadar-se dels companys.

Mentre anava caminant, va recordar que s’havia deixat les claus a la taula de la classe. Com que no feia massa estona que havia sortit, va fer mitja volta i se n’hi va tornar. Va mirar al calaix, però no hi eren. Va treure tots els llibres i aleshores les va trobar. Eren a l’estoig que utilitzava per emmagatzemar colors punta fines.

Mentre sortia per segona vegada de l’escola, estava tranquil·la perquè estava segura que arribaria a temps a l’entrenament. Era el darrer dia perquè aniria a viure amb la família a Paris ja que hi havien traslladat el pare. Va mirar el rellotge i es va adonar que eren tres quarts de sis. L’entrenament començava a les sis.

Va començar a córrer, però el pes de la motxilla no li permetia avançar massa de pressa. Quan va arribar a la Plaça Urquinaona, va decidir agafar el metro per guanyar uns minuts. Quan va ser dins del vagó, va encendre el mòbil per mirar quina parada tenia més a prop del camp d’esports. L’aplicació del TMB li indicava que havia de fer transbordament a una parada amb un nom impronunciable que mai havia vist al llarg de la línia vermella. En aturar-se el metro, ningú no va baixar del vagó. No en va fer cas perquè va imaginar que era una estació amb poca afluència de passatgers.

No feia ni deu segons que havia posat el peu a l’andana que va notar un cop de vent i el soroll d’un nou comboi que s’apropava. Va pujar ràpidament al primer vagó i aleshores va intuir que hi havia alguna cosa fora del normal.

Aquell vagó semblava un tren militar de la Primera Guerra Mundial. Estava ple de soldats que xerraven entre ells i que la ignoraven totalment. Va canviar de vagó i, en entrar al segon, va veure que semblava un museu. No hi havia seients, sinó unes urnes amb esquelets de dinosaures i d’altres de més petites amb eines prehistòriques. Va anar cap al tercer vagó. Aquest estava ple de gàbies d’animals exòtics: serps, granotes i aus de colors molt vius. Va arribar al quart. En aquest vagó hi havia uns éssers de coll llarg i ulls petits que l’estaven incomodant. Una d’aquelles criatures li va tocar l’esquena. L’Aina, espantada, va començar a córrer passant per la resta de vagons sense fixar-se en cap més detall.

Aquell metro semblava que no tenia fi. Tot d’una, els llums van començar a fer pampallugues. Es va girar a veure si algun d’aquells individus la seguien. Va ensopegar, va caure i va perdre el coneixement.

Quan va obrir els ulls, hi havia el metro parat davant seu, però semblava que era l’última parada. Va sortir i va mirar en quina estació estava. Tenia una aparença diferent, semblava realment el metro parisenc. Va buscar una sortida per arribar al carrer, però no se’n va sortir. Aleshores, va decidir tornar al metro i sortir a una altra parada.

Ja estava a l’andana, però el comboi havia desaparegut. Les senyalitzacions lluminoses marcaven la via del tren, va decidir baixar-hi i, amb l’ajut de la llanterna del mòbil, recórrer el túnel caminant. A mesura que avançava envoltada per aquella foscor, el trajecte es feia inacabable; no veia el final. Va accelerar el pas i en un moment va veure un petit llum que brillava a la distància. Lentament, a mesura que s’hi va anar apropant, el llum va agafar forma d’estació amb bancs, persones, gent amunt i avall... i va llegir el nom de l’estació: Urquinaona.

Va pujar per les escales mecàniques cap a l’exterior. No s’havia mogut de l’estació. Com era possible que estigués al mateix lloc? Estava confosa i encuriosida alhora, i també una mica espantada. Va mirar el rellotge i eren només les cinc de la tarda.

Va decidir anar caminant a l’entrenament i va prendre una decisió: no explicaria allò que li acabava de passar. Era tan increïble que ningú no se la creuria.