LÍMITS

Publicat a Ens interesa

2019-2020. Pol Viadel

Entenem com a límits educatius el conjunt de normes i pautes que l’adult transmet a l’infant per a afavorir el seu creixement i desenvolupament d’una autoestima positiva per a aconseguir la seva autonomia i que se senti segur de si mateix.

Educació i límits són dues paraules indissociables. Pujar els infants amb uns límits clars des de la primera infància és donar-los unes eines emocionals per a tota la vida, ja que els ajudaran a formar-se com a persones centrades i respectuoses i els permetrà reconèixer l’autoritat dels adults (que no vol dir autoritarisme).

Tot allò que no es treballa de petits, després porta conseqüències que poden arribar a ser greus, com els trastorns de la personalitat, i és evident que actualment es viu  un excés de permissivitat i sobreprotecció dels fills. Els límits que no s’han treballat quan tocava, a vegades tornen a sortir a l’adolescència, i aleshores ja no hi som a temps. En certs casos es pot parlar de la síndrome del nen emperador, és a dir, infants tirans que després es tornaran adolescents agressius perquè són incapaços d’acceptar normes i d’assumir frustracions; es tornen molt egoistes i poc empàtics.

La nostra societat ve regida per la pressa i l’exigència, i justament els límits necessiten el contrari, és a dir, rutina i paciència. Els pares han de tenir paciència si volen que en tinguin els seus fills; mai a l’inrevés. Quan els nens són molt petits i fan malifetes, forma part del seu procés evolutiu. Estan creixent i proven els propis límits; i els pares els han d’acompanyar en la frustració amb seguretat, amor i constància sense voler aconseguir la perfecció.

Cal anar alerta perquè hem de ser constants i rutinaris en pautes de son, de menjar, etc. Fins que aquella norma o límit queda interioritzada, però l’excés de rigidesa genera nens angoixats que no estan preparats per als imprevistos o els canvis de plans, i això tampoc no és bo.

Els experts aconsellen posar pocs límits, però molt clars, i ser conseqüents a l’hora de fer-los complir. Han de ser reversibles, tot i que hi ha d’haver una certa elasticitat.

Un altre aspecte que aconseguirem si es treballen bé els límits és que els nens siguin autònoms des de petits. Han d’adquirir responsabilitats i entendre que les coses tenen un esforç. Per altra banda, han d’entendre la diferència entre un comportament adequat, que ha de ser així, i un premi. No s’han de premiar als nens per accions que han de fer perquè els toca com a part de la rutina familiar o educativa; no s’ha d’utilitzar el xantatge perquè facin les coses.