ULLS DE PERLA

Publicat a Narrativa

2023-2024. Ada Mansilla

Fa molt temps, hi havia una jove anomenada Kazuhiyo. Era una bella dona prima, de cabell negre i llis. La seva pell era pàl·lida i blanca com la neu. Els seus llavis eren vermells com la sang. Però allò que més destacava d’ella eren els seus ulls, que recordaven molt dues perles.

Generalment rebia molts afalacs i sempre, anés on anés, era el centre de totes les mirades. No mostrava cap interès per aquestes persones perquè era conscient que només es fixaven en la seva bellesa i no en el seu cor.

La seva millor amiga, la Fuyuzumi, era en canvi una noia que no destaca en res; els seus cabells eren arrissats i castanys, els ulls recordaven el color del cafè, tenia un to de pell més aviat pàl·lid i el seu físic era és aviat voluminós. Així doncs, no captava la mateixa atenció masculina que la Kazuhiyo.

Una nit de lluna plena, van anar al Festival floral. Totes dues portaven un quimono preciós. La Kazuhiyo duia el seu d’una roba de seda i el color combinava amb els seus ulls de perla. Els homes es sentien atrets davant aquella bellesa, però ella no s’arreglava per rebre la seva atenció, sinó que ho feia per sentir-se bé amb ella mateixa. En canvi, la Fuyuzumi sí que s’arreglava per captar l’atenció i sentir-se admirada, però tots els seus esforços no semblaven servir per a res. Sovint, la Fuyuzumi se sentia gelosa de la seva amiga, però mai no havia arribat a dir-li res.

Aquella nit, el noi que agradava a la Fuyumuzi va fer un comentari molt galant en veu alta referent als ulls de la Kazuhiyo i li va demanar si algun dia voldria anar a passejar amb ell. Ella, amablement, va rebutjar la proposta perquè sabia que era el noi que li agradava a la seva amiga i no volia res d’especial amb ningú. La Fuyumuzi, totalment  aliena al rebuig de la proposta, es va enutjar molt; sentia com la sang li bullia i que aquesta vegada sí que se sentia molt gelosa de la seva amiga i es veia incapaç de dissimular-ho.

Una estona més tard, van anar caminar per la platja per admirar la lluna. Totes dues estaven soles, assegudes una al costat de l’altra, encisades per la llum i els reflexos de les onades. Mentre la Kazuhiyo observava la foscor, la Fuyumuzi no es podia treure del cap el compliment que havia fet el noi que li agradava a la seva amiga. Estava tan gelosa que la ira la va dominar i li va clavar als ulls el seu ventall. La pobra Kazuhiyo no entenia res i no podia parar de xisclar i de plorar perquè notava un dolor insuportable i es va adonar de sobte que la seva amiga semblava gaudir escoltant els seus gemecs. Com que cada vegada els plors eren més forts, la Fuyumuzi va agafar com va poder el cos de la noia i el va llançar al mar.

Diu la llegenda que si camines sola les nits de lluna plena en aquella zona de la platja, pots veure emergir de l’aigua l’esperit de la Kazuhiyo que busca a la sorra els ulls de perla que li van ser arrabassats.