les lluitadores

Publicat a Jocs Florals

2018-2019. Jana Gabriel. 1r premi prosa. Categoria C

Sóc la Lili i tinc onze anys, m’encanta la música i ballar. També tinc una banda on jo toco el piano i les meves amigues el baix, la guitarra i la bateria. La banda es diu Girls on fire i està bé. Jo componc les cançons i faig les partitures de tots els instruments. La meva inspiració ha estat sempre l’Elvis Presley perquè tenia un ritme insuperable i ningú el parava. El que m’agradava d’ell era que movia els malucs com un rei i en aquella època no s’havia vist un noi blanc movent-los així.

Bé, el cas és que tenir una banda és com tenir una família, és a dir, ens donem suport en tot i el nostre somni és ser com les Spice Girls. Pensareu que sóc molt antiquada per agradar-me els grups dels 90, però crec que són millors que els d’ara. Pot semblar que tenir un grup és “guai” com he dit abans, però hi ha altres coses que no van tan bé. Les normes són:

- No tocar els instruments dels altres músics

- No barallar-se

- No arribar tard als assajos

- I, sobretot: si no toca una, no toquem les altres

El cas és que avui tenim una “Batalla de Bandes” i estic nerviosa, què dic, nerviosíssima; com si tingués papallones a la panxa. Estem a punt de sortir i estic molt estressada, a més a més, hi ha una part que només toco jo i si m’equivoco, ens eliminen.

Sortim a l’escenari i mentre sona la música em toca fer el solo, les notes em van sortint soles i endevineu...Hem guanyat!! No m’ho puc creure! Ara ens hem de centrar en el més important que és guanyar la competició final.

Però, com sempre, tot m’ha de sortir malament. La Jane, la Lauren i la Hayley van arribar a l’assaig per dir-me el pitjor que m’ha passat mai: que se n’anaven del grup. Jo em vaig quedar parada, no sabia què fer ni què dir. Les tres se’n van anar sense dir perdó ni res de res. Em vaig quedar paralitzada uns deu minuts. No m’ho podia creure, m’havien deixat tirada. I ara... què faré?

Després d’uns dies molt trista vaig anar a un concert a relaxar-me. El grup era nou i es deia Bans and cons que no té sentit i això m’agrada. Em vaig asseure a la quarta fila per a escoltar la música com s’ha d’escoltar: amb els ulls tancats, perquè crec que és una de les maneres d’escoltar la música amb més concentració.

L’estava gaudint, era com si hagués fet un viatge als 90. Però sorpresa! Quan vaig obrir els ulls em vaig quedar parada: la Jane, la Lauren i la Hayley estaven tocant al grup! M’havien deixat tirada i se n’havien anat a un altre grup! Vaig sortir com un guepard corrent però plorant i des d’aquell moment vaig saber que la música s’acabaria per a mi.

Després d’uns dies una mica deprimida vaig anar a visitar la meva àvia, l’Emma a qui anomeno “l’àvia dels consells més bons i la millor àvia del món”. El cas és que necessitava l’ajuda d’algú que entengués el que em passava.

Jo li vaig explicar tot i ella em va donar el millor consell del món: “Si elles són bones amigues vindran, i si no, és que no t’estimen. Però encara que estiguis sola has de seguir lluitant perquè si no, elles no vindran a tu. Nosaltres som lluitadores.” Aquestes potser van ser les millors paraules que havia escoltat en tota la meva vida.

Sempre t’estimaré àvia, encara que t’hagis mort. Les teves paraules són les que sempre em dic quan me’n vaig a dormir i me les seguiré dient fins el dia que em mori.

Fa una mesos la meva àvia es va morir a l’hospital de càncer de pulmó i vaig plorar més del que podia haver plorat mai a la meva vida. Vaig decidir fer-li un homenatge i se’m va acudir una idea: vaig composar la cançó “We are fighters” que vol dir que som lluitadores, com ella em deia. Demà, el dia de la batalla final, la tocaré sola. Estic preparada!

Finalment el moment ha arribat, pujo a l’escenari i començo a tocar-la. Els meus dits van sols. La començo a cantar amb els ulls tancats i no penso en res més, només en la meva àvia, la salvadora de la meva vida.

De cop, sento un so, no és el meu piano! Són una guitarra, un baix i una bateria. Obro els ulls i veig les meves amigues, les meves amigues de veritat que se sabien la cançó molt bé. ¿Com és possible? Jo no els havia ensenyat la partitura!

Quan vam acabar la cançó hi havia gent plorant i somrient, però a mi només m’importava que elles estiguessin al meu costat. Potser penseu que vam guanyar, però no va ser així i no em va importar. Tot va acabar bé i ens vam convertir en un grup famós anomenat The fighters.

Gràcies àvia.