tinc un somni
2018-2019. Laia Rodriguez. 1r premi prosa. Categoria F.
Hola. Em dic Katuar. Vaig néixer a Tetuan, una ciutat del Marroc, i tinc quinze anys.
El meu somni sempre havia estat anar a l’escola i poder estudiar. Era mitja tarda i la temperatura era fresca. Vaig dir als meus pares que volia anar a Barcelona, on tinc uns tiets que treballen a un forn. Així podria tenir la possibilitat de complir el meu somni. S’ho van rumiar uns dies, i finalment, em van enviar cap a Barcelona.
No vaig arribar ni en pastera ni saltant aquella famosa tanca que hi ha entre espanya i el Marroc. Mesura uns vuit metres d’alçada i té onze km i mig de llargada. Molts immigrants la creuen perquè volen millorar les seves condicions de vida.
El meu viatge va ser diferent...
Un dia ens vam llevar molt d’hora. Els pares van agafar una bosseta amb tots els diners que tenien i vam sortir plegats. El paisatge era de sorra, i cada cinc minuts arribava un camió de mercaderies. Els pares em van dir que els esperés un moment, que anaven a parlar amb un senyor que en aquell instant acabava de baixar d’un camió. Era un senyor de mitjana edat, uns 45 anys, portava una gorra de color blau, tota trencada, duia bigoti i una samarreta de tirants. Suposo que era de color blanc, però ara era marró. Els texans tampoc no tenien millor aspecte. No semblava mala persona, però jo estava molt nerviosa, trista i feliç a la vegada. Plorava perquè no volia deixar els meus pares, però feliç perquè sabia que a la llarga, quan tingués diners, podríem tornar a estar junts.
Em van cridar i me’l van presentar. Es deia Asim i, tot i que aquest nom significa protector, no vaig aconseguir tranquil·litzar-me. Ara tocava acomiadar-nos. El pare es va acostar i em va fer una gran abraçada. Em va xiuxiuejar que fos feliç i que no oblidés mai d’on vinc. Després va arribar el torn de la meva mare. Em va abraçar i em va fer un petó al front. El cor se’m va partir en dos; no volia que aquell moment s’acabés perquè no sabia quan podria tornar a abraçar-los. Em vaig acomiadar i me’n vaig anar amb l’Asim. Vaig caminar fins al camió i en girar-me, per enviar el darrer petó als meus pares, ja no hi eren.
Era un camió gran, amb unes rodes gegants. Ens vam posar a sota i l’Asim em va donar una corda perquè pogués lligar els peus a un ferro. Tota la força l’havia de fer amb les mans. Em vaig col·locar bé. De moment, semblava fàcil, però no sabia quant duraria el viatge. Em va explicar que no em podia moure, que els baixos del camió s’escalfarien i que passaria molta calor, que notaria els bonys de la carretera i que segurament alguna pedra sortiria disparada contra el meu cos. Era molt important que em quedés immòbil fins que ell m’avisés. Ens vam acomiadar i va engegar el motor del camió.
Al principi va ser fàcil, però a mesura que passava l’estona les mans em relliscaven i els peus se m’adormien. De sobte, el camió es va aturar; potser havia arribat al meu destí. Va resultar que no. Sentia gossos, veus, semblava que cridaven o discutien. Vaig reconèixer la veu de l’Asim que intentava convèncer aquella gent d’alguna cosa que no aconseguia entendre.
Una barra metàl·lica va passar per sota el camió. Vaig notar la seva fredor lliscant per l’esquena. Em vaig enganxar una mica més perquè no em toqués. El camió va engegar de cop i les veus es van anar allunyant.
El primer pas estava fet, però quant em faltava encara? Les mans em feien mal i el meu cos començava a defallir; no podia més. Ens vam tornar a parar per segona vegada, Aquest cop vaig sentir la veu de l’Asim que em deia que podia sortir. El comiat va ser molt curt; una abraçada i unes breus paraules d’agraïment. Em va donar una bossa de part dels meus pares perquè pogués arribar fins a Barcelona.
No sabia massa cap on anar, però vaig començar a caminar. Vaig sentir un cotxe, no em podia pas aturar, va accelerar i es va posar al meu costat. Jo no volia mirar; tenia molta por. Què passaria ara? Estava sola en un país desconegut, no sabia on anar i desconeixia l’idioma. Quan el cotxe estava a punt d’avançar-me, vaig sentir el meu nom; eren els meus tiets.
Se’m va transformar la cara. Vaig pujar al cotxe molt de pressa perquè ningú em veiés i vam anar cap a Barcelona. No recordo res del viatge perquè em vaig adormir entre plors de cansament i de tranquil·litat.
Visc a Barcelona en una petita i acollidora casa amb els meus tiets. Treballem tots al forn familiar. Cada tarda vaig a l’escola per a formar-me, i he conegut noies i noies que, com jo, no ho han tingut fàcil.
Sóc feliç i treballo molt perquè no oblido que el meu desig és tornar a viure amb els meus pares.