A VISTA D'OCELL
2019-2020. Raquel Gausch. 1r premi poesia. Categoria G
Sortosament puc volar,
i al niu no m’he de confinar.
Els d’allà baix no tenen tanta sort,
si jo fos ells, ja m’hauria mort!
Visc a les muntanyes de Montserrat,
on ara hi ha una inusual tranquil·litat.
Sap greu que ningú vingui a comprar mató,
em preocupa perquè aviat farà pudor.
Moc les ales, em sacsejo.
Arrenco el vol, que ja ho espero.
Des de dalt segur que ho podré veure ben clar,
però tinc por del que em pugui trobar…
Em dirigeixo cap a Barcelona,
tinc ganes de veure allà, com va la cosa.
A l’autopista només hi circulen camions,
seria un gran problema que faltessin provisions.
Sense adonar-me’n ja he arribat;
de veritat aquesta és la ciutat?
Sembla un altre lloc diferent,
és estrany; hi ha molt poca gent.
Sirenes blaves i grogues amunt i avall,
quin moviment es veu en els hospitals.
Ja m’han dit que hi ha molta gent malalta,
a causa d’un virus que, cada dia més, s’escampa.
No reconec Barcelona; l’aire és net i clar.
Se m’encongeix el cor pel que està passant.
Només hi ha persones passejant el gos,
o fent cua, davant del súper, van esperant.
Veig rostres sense expressió,
boques i nassos darrere un mocador.
Hi ha molta distància entre l’un i l’altre,
aquest és el drama de la nostra situació.