ENTRE PARETS

Publicat a Jocs Florals

2019-2020. Rita Cattini. 1r premi prosa. Categoria C

Els nostres nous amos s’acabaven de despertar. Últimament s’estaven aixecant més tard, eren vacances.

Van anar a preparar l’esmorzar, eren una parella feliç que s’acabava de comprar una casa i que esperaven un nou integrant a la família: un fill.

Quan els amos se’n van anar vaig parlar una estona amb les meves companyes, els humans no ens senten però nosaltres sí que els sentim a ells. I això és súper divertit, nosaltres hem sentit de tot: declaracions d’amor, secrets, alguna festa sorpresa... Però no només sentim coses bones, també hem estat testimonis de discussions, ruptures, negocis dubtosos... Però bé, nosaltres som parets i no podem fer-hi res, encara que presenciéssim un assassinat, i això és justament el què va passar.

Bé, en realitat mai no vam arribar a veure com assassinaven a la persona, només vam presenciar com ho planejaven.

Eren allò de les dotze, i feia molta calor. Els rajos de sol es colaven entre les finestres. En aquells temps la nostra habitació era el despatx d’un important empresari del qual no vull dir el nom per no perjudicar-lo. El terra estava folrat amb una moqueta importada de la Xina. Les parets estaven plenes de llibres, mapes i escultures d’alguna tribu africana o aborigen. Al mig de la sala hi havia una taula de fusta marró fosc sempre plena de papers i llapis. Darrere de la taula hi havia un gran finestral del qual ara no en queda ni rastre, ja que l’habitació actualment és un dormitori.

Van picar a la porta i de seguida va entrar un home calb i prim com un secall. Anava amb una americana negra amb unes fines ratlles blanques i uns pantalons a joc. Vaig pensar que aquell home havia arriscat molt en posar-se aquell vestit: qualsevol altra persona hauria semblat un pallasso. Sense ni saludar va estendre un mapa de la ciutat sobre la taula, sense importar-li que tot el que hi havia al damunt caigués a terra amb un gran rebombori.

 —La casa està a dos quilòmetres d’aquí—, va dir mentre assenyalava un punt de la ciutat. - Et passaré a buscar a dos quarts de vuit i arribarem més o menys a les vuit i deu.

Va fer un posat per anar-se’n però el nostre amo el va aturar. No era un home gaire alt ni corpulent, més aviat començava a tenir una mica de panxa. Tenia una mata de cabells gairebé grisos i, en vestits, no mirava mai els preus: era molt presumit.

—Espera— semblava confús i nerviós.- Però tu portaràs l’arma?

—Sí, i ara deixa’m, que encara he d’enllestir un parell de coses—. No es va esperar ni que l’amo respongués, va recollir el mapa i va marxar.

El pobre amo estava tot suat i es va deixar caure sobre la cadira. L’endemà l’amo va tornar al despatx. Si ja de normal era una persona que s’estressava amb facilitat, l’últim cop que el vaig veure semblava que estigués a punt de patir un atac de nervis. Jo era tota una privilegiada i enmig meu tenia una finestra; gràcies a això vaig poder sentir per la conversa d’uns amics del senyor que l’amo havia patit un atac de cor i que no havia pogut sobreviure. El seu soci va anar a la presó acusat de ser un sicari.

Després d’això la casa es va convertir en una escola bressol durant una dècada. Fa uns mesos la propietària es va jubilar i ara la casa és d’uns enamorats.