TEMPS VALUÓS
2019-2020. Lucía Puyal. 1r premi prosa. Categoria G
Ara que tinc tant temps lliure, em dedico a escriure tot allò que penso, a plasmar allò que m’identifica. Trobo que és una de les millors sensacions, és una manera de desfogar-me amb mi mateixa, d’ocultar-me darrere de les meves històries i conclusions que potser ningú entén. M’agradaria fer-vos arribar “una mica” dels meus escrits.
:)
Moltes vegades ens adonem de les coses massa tard, quan ja no s’hi pot fet res. Voldríem tornar enrere i canviar-ho tot. Ens agradaria haver donat prioritat a aquelles coses que no valorem i que ens n’adonem quan les perdem. Tot allò realment important són aquelles petites accions que veritablement signifiquen moltíssim, i quan en una mil·lèsima de segon les coses canvien radicalment i et trenquen els esquemes per complet, els plans establerts es queden en un record i necessites adaptar-te a la nova situació, reiniciar-te i tornar a començar.
:)
El temps es torna la cosa més poderosa. Et planteges coses que abans no donaves ni la mínima importància, et fas preguntes sense resposta i reflexiones contínuament. T’adones que és important saber aprofitar el temps i que tot depèn de la teva actitud. Com reaccionem davant situacions noves que no sempre són del nostre gust. T’adones també que la solidaritat humana existeix i es veu reflectida cada dia a les vuit del vespre sortint a aplaudir des de casa la Sanitat. Són aplaudiments d’esperança i d’agraïment als que lluiten per salvar vides i junts superar el Covid-19.
:)
El contacte amb els veïns es torna un aspecte imprescindible en el nostre dia a dia. Coneixes coses noves dels que t’envolten, ens ajudem els uns als altres sense res a canvi i mantenim converses llargues al balcó mentre ens prenem el cafè a la mà amb el veí del quart, o bé fem quinze trucades cada dia parlant de les ganes que tenim que s’acabi ja tot això. En definitiva, ens dediquem a buscar el contacte amb els nostres, sigui com sigui.
:)
Fins i tot diem un t’estimo o un quines ganes tinc de veure’t a una persona a qui mai li havíem dit res semblant. Les paraules cobren vida i la nostàlgia és present diàriament. Descobrim que les coses del passat que aleshores ni tan sols sospitàvem que eren la felicitat sí l’eren. Reconeixem la importància del temps, ja que avui en dia molts ho donaríem tot per tornar enrere i gaudir el doble molts moments.
:)
Quines ganes tinc de tornar a la rutina, de tornar a l’escola i que els professors ens cridin l’atenció perquè no podem anar al lavabo entre classe i classe o bé perquè no recollim els papers del pati. Voldria tornar a casa amb la Martina i que m’expliqui quina jugada li han fet els seus germans perquè fregui ella els plats. Vull quedar amb la Laia a tres quarts de sis els dilluns i els dimecres per prendre xurros amb xocolata abans d’entrenar mentre parlem de qualsevol cosa. Necessito anar a dinar els dijous a casa de l’àvia i abraçar-la sense parar com mai.
:)
Aquesta situació tan surrealista que estem vivint serà un fet històric que explicarem als que vinguin en un futur i malgrat tot, també ens haurà aportat coses positives. Espero que tot això ens serveixi d’alguna cosa com a societat, i quan tornem a la vida de sempre, no oblidem el que aquestes setmanes hem après i a partir d’ara caminem més humans i més forts.