L'HOME DE LA PARADA DE L'AUTOBÚS

Publicat a Jocs Florals

2020-2021. Laia Escoda. Accèssit Prosa. Categoria G

Estic caminant cap a una parada d’autobús que està a prop de casa meva, he quedat d’aquí una estona per anar de festa amb unes amigues a una discoteca nova que han obert fa poc. Tinc curiositat per saber com serà aquest lloc ja que l’han recomanat molt per twitter, diuen que hi posen molt bona música i té bon ambient, a més per les fotos que he vist, el local on es troba és molt gran.

Ja està fosc el carrer, i de nit, el barri on visc jo pot ser una mica aterrador, però per sort els llums dels fanals estan encesos. Arribo a la parada, que també està il·luminada per un llum, i veig que l’autobús encara trigarà un quart d’hora per arribar. Si hi vaig caminant arribaré molt tard i agafar el metro no és una opció ja que la línia que hauria d’agafar està tallada per obres. Per tant, decideixo esperar-me; he fet bé de sortir de casa amb temps. A la parada no hi ha ningú. M’assento al banc i començo a mirar el mòbil buscant més comentaris que ha fet la gent sobre la nova discoteca.

Al cap de dos minuts arriba un home a la parada i es queda dret, repenjat a una columna de la parada, mentre també espera l’autobús. Aquest home em crida l’atenció. L’intento mirar de reüll dissimuladament. Va vestit amb uns texans negres, botes de muntanya plenes de fang, un jersei blau marí i una jaqueta d’estampat militar. Deu tenir uns trenta anys més o menys, però no n’estic segura perquè no li puc veure la cara. Porta una gorra i això m’estranya, ja que són les 10:47 de la nit. Però el tret que més em crida l’atenció d’ell són les seves mans; les té plenes de rascades i encara s’hi poden veure algunes restes de sang entre els nusos de les mans, com si se les hagués intentat netejar de manera maldestre i amb presses.

Un calfred em recorre per tota l’esquena i començo a imaginar-me el pitjor. Deu ser perillós l’home? I si s’ha barallat amb algú i per això té ferides a les mans? Em dic a mi mateixa que no hauria d’estar pensant malament d’aquest home, potser es carnisser i per això té les mans tacades de sang, o fins i tot podria fer boxa, tinc un amic que el practica i sempre té les mans plenes de ferides i rascades. Però per molt que ho intenti no em puc convèncer a mi mateixa. Hi ha alguna cosa sobre aquest home que no m’acaba d’agradar del tot, i no em puc treure del cap la idea que podria ser perillós.

Mentre penso tot això m’oblido que l’estic mirant. L’home se n’adona i em somriu. Ara és ell qui no para de mirar-me. Amb el llum del fanal que il·lumina la parada li puc veure bé la cara; els ulls són de color blau cel i té un cop a la galta esquerra que sembla molt recent. Em poso molt nerviosa i un altre calfred recorre la meva esquena. Al cap d’un minut o menys l’home se m’apropa, s’asseu al meu costat, molt enganxat a mi, i es queda allà en silenci. El tinc tan a prop que puc notar la forta olor d’alcohol i de tabac que desprèn.

M’aixeco molt ràpidament i em quedo dreta, lluny del banc. Pels carrers no hi ha gairebé ningú. Miro el rellotge i veig que només han passat cinc minuts des que he arribat. No em puc quedar en aquesta parada, l’home sinistre segueix mirant-me des del banc. Decideixo que agafaré l’autobús a la propera parada, que només és a set minuts caminant.

Així doncs, començo a caminar neguitosament. La veritat es que no és la primera vegada que un senyor se m’acosta sense que jo el conegui i em comença a somriure. Recordo que fa un any, un dia que anava amb el metro, un senyor se’m va acostar mentre jo estava esperant dreta per baixar. El senyor no parava de mirar-me de reüll i em somreia de tant en tant. Quan vaig baixar ell també ho va fer i em va demanar de sobte si volia anar a prendre un cafè junts. Nerviosament, li vaig dir que no i vaig fugir gairebé corrents. Ell, sortosament, no em va seguir.

Però avui tinc el pressentiment que és diferent. L’home de la parada d’autobús sembla perillós i el fet que tingui les mans amb ferides m’espanta encara molt més.

Mentre camino i recordo aquella experiència, tinc la desagradable sensació que m’està seguint. Em paro al semàfor que està en vermell, em giro, i sí; tinc raó. Veig un home que està força lluny però camina cap on sóc jo, i tot i que no li puc veure bé la cara per la foscor reconec que és el de la parada d’autobús per la jaqueta d’estampat militar que porta posada i la gorra.

No espero que el semàfor es posi verd i començo a caminar ràpid, desitjant que pari de seguir-me. Per sort, quan arribo a la parada d’autobús ja no el puc veure, i penso que potser ha decidit girar cua. Ara falten quatre minuts perquè arribi l’autobús, però ja no estic tan emocionada per anar a la discoteca amb les meves amigues que com ho estava fa una estona. Tot el cos em tremola per l’ansietat que estic passant i la idea que l’home encara em pugui estar seguint m’esgarrifa.

Veig que a la parada del carrer de davant està arribant l’autobús número sis, que sorprenentment para a prop de casa meva, i sense pensar-m’ho ni un segon corro cap allà. Quan ja hi he pujat, m’assec a un seient al costat de la finestra i amb les mans encara tremoloses envio un missatge a les meves amigues dient que no em trobo bé i no puc quedar. Ja aniré de festa amb elles un altre dia, però avui no en tinc ganes.

Quan l’autobús es posa en marxa, miro cap al carrer i allà el veig; l’home sinistre de les mans tacades de restes de sang. Està parat al mig del carrer, observant com l’autobús que he agafat se’n va.

Pseudònim: Carolina

Curs: 4t ESO