HASHIMA
2021-2022. Leia Alonso. 1r Premi Prosa. Categoria G
Diumenge 22 de setembre, 1968
Demà comença l’escola. La meva mare i jo ens vam mudar fa uns dies, tot i que el meu pare porta ja porta uns mesos treballant aquí. Estem molt contents de veure’l, ja que les dures condicions de treball a les mines s’han emportat 27 treballadors aquest any i estàvem una mica preocupats.
Hi ha molta gent, la majoria treballadors japonesos o presoners de Corea o Xina, i també algunes famílies. Tots els edificis són grisos, fins i tot la muralla que l’envolta l’illa. He sentit que estan fets de ciment per ser més resistents als tifons. A més a més, tots són blocs de pisos, exceptuant l’escola, l’hospital i el santuari.
Tot i ser un lloc petit, hi ha moltíssimes persones, crec que mai n’havia vist tantes juntes.
Divendres 18 d’abril, 1969
Sembla mentida, però portem quasi un any vivint aquí. Els carrers, igual d’abarrotats que el primer dia. El nou curs començarà d’aquí poc, en una setmana de fet. És el meu últim any i encara no sé què faré en acabar l’escola. El més probable és que comenci a treballar amb el meu pare a la mina.
L’ambient gris em comença a angoixar. Sembla com si cada cop hi hagués més persones. A les nits, quan se suposa que els treballadors han de descansar, se senten plors i crits. La gent està desesperada. Alguns han intentat saltar les muralles i nedar fins a terra ferma, sense èxit. Els corrents són forts i la mar, traïdora.
Fins i tot anar a resar al santuari s’ha convertit en tot un repte. Per arribar-hi cal pujar fins a la part més alta de l’illa. L’única manera és per les escales de l’infern. Centenars de persones que intenten pujar i baixar en un espai d’un metre d’ample com a màxim. Corren rumors sobre persones que contacten amb els esperits, d’altres diuen que fan pactes amb el diable. Mentre, la resta resa perquè la situació acabi aviat.
Dimarts 3 de desembre, 1973
L’escola primària és un dels pocs llocs on encara queden riures sincers. Sembla ser que el petroli està guanyant terreny al carbó. Així, les empreses han decidit emportar-se treballadors a d’altres zones d’explotació de major interès, tot i que aquí la situació ja no és la mateixa.
La situació ha degenerat fins a tal punt que molts han mort en accidents miners, molts d’altres s'han suïcidat i alguns s'han assassinat entre ells.
Només és qüestió de temps que tots marxem d’aquí.
Dimarts 15 de gener, 1974
Avui han tancat l’última mina. La majoria de treballadors ja han marxat. M’han donat una oportunitat de treball a la prefectura de Nagasaki, me n’aniré amb els meus pares en el primer ferri de demà.
A unes nou milles de la ciutat de Nagasaki es troba una illa abandonada, sense habitants, però plena d’història. És l’illa de Hashima, aquella que alguna vegada fou la meca de la mineria submarina de carbó i que es convertí en una clara representació de la ràpida industrialització del Japó. Tot i això, encara guarda un rerefons de patiment envoltat de tristor.
Dels gairebé 6000 habitants que va arribar a tenir en el seu punt culminant, es calcula que van morir al voltant de dues mil persones segons xifres oficials, però podrien ser-ne molts més.
Hashima funcionà durant més de 80 anys, des que la va comprar l’empresa Mitsubishi l’any 1887 fins que va ser clausurada oficialment, l’any 1974.
*Fragments dels diaris inèdits d’AkkunTakahashi
Pseudònim: Nerfeen el miner
Curs: 4t ESO