L'ÚLTIM DIA

Publicat a Lletraferits

2020-2021. Júlia Enseñat

Tot va començar el 25 de febrer quan faltaven dos minuts per a les 8 del matí. Anava cap a l’escola. Era tard. Em vaig topar amb un home molt gros. Portava una barba negra i duia unes ulleres vermelles horribles. Em va dir alguna cosa des de lluny que no vaig arribar a entendre, però no li vaig donar massa importància ja que en girar la cantonada el vaig perdre de vista.

En arribar a classe ja hi eren tots, i el professor de matemàtiques se’m va  quedar mirant amb mala cara. Amb un mig somriure, li vaig preguntar si podia entrar. El meu tímid intent de somriure no va ser correspost, i vaig interpretar que m’havia de quedar tota l’hora fora per haver arribat deu minuts de retard.

A segona hora, castellà, em vaig quedar adormida amb el cap damunt l’estoig. La resta del dia va ser un complet desastre. Estava desitjant que passessin totes les hores ràpidament.

A les 6 i deu tornava a casa. Vaig tornar a veure el senyor del matí. Em mirava fixament. Se’m va encongir el cor quan em vaig adonar que potser feia estona que anava darrera meu. Vaig accelerar el pas. De cop, vaig notar una mà que m’agafava amb molta força i em portava cap a un llosc fosc.

Vaig intentar resistir, però sense èxit. La mirada se m’entelava i la barbeta em tremolava mentre em queien les llàgrimes. Notava la seva respiració feixuga enganxada a mi mentre la seva boca em recorria tot el cos. Sense poder reaccionar, em vaig deixar caure al terra mentre ell em treia la roba molt a poc a poc.

De cop, tot es va enfosquir.

Vaig sentir el so de la sirena d’una ambulància i la veu angoixada de la meva mare que em dia: “No passa res; sóc aquí”.

Era tard. No sentia res. Finalment, tot es va apagar.