LA VIDA FREDA
2020-2021. Ada de Dalmases
L’aire fred de la tardor em recorria el cos. M’entrava per les mànigues i pels baixos de la bata. La sensació de calfred se n’anava en adonar-me que jo era fred com jo, com l’aire de tardor, fins i tot com el d’hivern, potser perquè era tan pàl·lid que se’m podria confondre amb un floc de neu. En adonar-se’n, el fred marxava.
El fred sempre espera qui és calent i per això sempre m’ha agradat pensar que fins i tot el fred busca la calor.
Trobo que el fred és més humà que algunes persones.
A mi el fred no em desagrada perquè em desperta, ni que sigui una mica, i m’explica coses sobre d’on ve. I ara em passo les tardes mirant la finestra i escoltant el fred com acarona els vidres o com pica els nassos de les infermeres.
Normalment, amb el fred ve el vent.
Recordo com m’entrebesava els cabells i m’hi enredava fulles o com m’emportava el pol·len aromàtic de les flors i me’l pujava pel nas. Jo esternudava i ell em feia voleiar les faldilles, i jo reia i m’avergonyia. I els insectes miraven i jo, inconscient, els trepitjava fent bots. Alguns curiosos s’ho quedaven mirant, agraciant el vent, i jo aleshores envermellia.
On sóc ara només venten les cortines i les bates blanques.
La mare m’estira un somriure i em diu: ”No ho entens, filla. Ara ets immune al vent, i ell s’està preparant per contraatacar quan surtis d’aquí”. Jo me l’estimo i la miro amb complicitat.
Avui els llençols se m’enfilen pel cos, des dels dits del peu fins a la boca. És suficient per asfixiar-me tan fort com per oblidar-me del mal. La gana juga amb el meu interior i em remou l’estómac fins fer-me serrar les dents i assecar-me els llavis. Mossego els llençols, la son em cau de les parpelles i reposa sobre les dues bosses de cansament que carrego sota els ulls.
I aleshores, la mare m’acarona les galtes, seques, que sap que sempre són humides, i em diu: “Estimada, lleva’t; és l’hora”. I m’acarona el cap suau i alhora mig raspós.
I jo li responc amb veu ronca, però subtil: “Mare, em puc menjar el teu pulmó?”. I ella obre els ulls, parpelleja i em respon: “No. I com a veredicte de tal ofensa avui en tallarem un trosset del teu, que de tanta cobdícia ha ennegrit”.
I tot seguit, la mare m’acosta un beuratge amb una inequívoca pudor. I jo, amb ullets, me’l miro i li etzibo: “És vostè una bruixa; el que m’ha preparat sens dubte és cicuta”.
Ella es sorprèn i segueix parlant: “T’hauré d’obrir en canal per introduir-te-la, o te la beuràs orgullosa del teu pensament”. La citació de Sòcrates em satisfà i el seu somriure m’entendreix. Poc em dura la tendresa en notar aquell líquid fastigós que em recorre la gola i m’empastifa la llengua.
Minuts després, em posen un tub pel nas i una mascareta a la boca. M’adormen fins deixar de sentir l’escalfor de la mà de la mare. Amb l’altra, s’abriga el pit amb la jaqueta, lluitant contra el fred d’un matí d’inicis d’hivern.
M’adormo xiuxiuejant-li al fred que tingui cura de la mare.
Ara sóc el fred que li esvalota els cabells i li eixuga les llàgrimes.
L’aire fred de la tardor em recorria el cos. M’entrava per les mànigues i pels baixos de la bata. La sensació de calfred se n’anava en adonar-me que jo era fred com jo, com l’aire de tardor, fins i tot com el d’hivern, potser perquè era tan pàl·lid que se’m podria confondre amb un floc de neu. En adonar-se’n, el fred marxava.
El fred sempre espera qui és calent i per això sempre m’ha agradat pensar que fins i tot el fred busca la calor.
Trobo que el fred és més humà que algunes persones.
A mi el fred no em desagrada perquè em desperta, ni que sigui una mica, i m’explica coses sobre d’on ve. I ara em passo les tardes mirant la finestra i escoltant el fred com acarona els vidres o com pica els nassos de les infermeres.
Normalment, amb el fred ve el vent.
Recordo com m’entrebesava els cabells i m’hi enredava fulles o com m’emportava el pol·len aromàtic de les flors i me’l pujava pel nas. Jo esternudava i ell em feia voleiar les faldilles, i jo reia i m’avergonyia. I els insectes miraven i jo, inconscient, els trepitjava fent bots. Alguns curiosos s’ho quedaven mirant, agraciant el vent, i jo aleshores envermellia.
On sóc ara només venten les cortines i les bates blanques.
La mare m’estira un somriure i em diu: ”No ho entens, filla. Ara ets immune al vent, i ell s’està preparant per contraatacar quan surtis d’aquí”. Jo me l’estimo i la miro amb complicitat.
Avui els llençols se m’enfilen pel cos, des dels dits del peu fins a la boca. És suficient per asfixiar-me tan fort com per oblidar-me del mal. La gana juga amb el meu interior i em remou l’estómac fins fer-me serrar les dents i assecar-me els llavis. Mossego els llençols, la son em cau de les parpelles i reposa sobre les dues bosses de cansament que carrego sota els ulls.
I aleshores, la mare m’acarona les galtes, seques, que sap que sempre són humides, i em diu: “Estimada, lleva’t; és l’hora”. I m’acarona el cap suau i alhora mig raspós.
I jo li responc amb veu ronca, però subtil: “Mare, em puc menjar el teu pulmó?”. I ella obre els ulls, parpelleja i em respon: “No. I com a veredicte de tal ofensa avui en tallarem un trosset del teu, que de tanta cobdícia ha ennegrit”.
I tot seguit, la mare m’acosta un beuratge amb una inequívoca pudor. I jo, amb ullets, me’l miro i li etzibo: “És vostè una bruixa; el que m’ha preparat sens dubte és cicuta”.
Ella es sorprèn i segueix parlant: “T’hauré d’obrir en canal per introduir-te-la, o te la beuràs orgullosa del teu pensament”. La citació de Sòcrates em satisfà i el seu somriure m’entendreix. Poc em dura la tendresa en notar aquell líquid fastigós que em recorre la gola i m’empastifa la llengua.
Minuts després, em posen un tub pel nas i una mascareta a la boca. M’adormen fins deixar de sentir l’escalfor de la mà de la mare. Amb l’altra, s’abriga el pit amb la jaqueta, lluitant contra el fred d’un matí d’inicis d’hivern.
M’adormo xiuxiuejant-li al fred que tingui cura de la mare.
Ara sóc el fred que li esvalota els cabells i li eixuga les llàgrimes.