MICO DE PELUIX

Publicat a Lletraferits

2020-2021. Daniela Ralla

El meu mico és petit i eixerit. Té els ulls clars, rodonets i grans. La part de la boca li sobresurt del rostre. Té les mans i els peus com si fossin uns guants sense dits, només es veu el dit gros. El cos és marró fosc, i les mans i part del cap, més clars.

Quan era petita i anava a casa dels meus avis, sempre em fixava en un peluix que tenia el meu avi damunt la tauleta de nit; m’encantava. Recordo que era petit, diria que fins i tot més petit que el meu, i duia una mena de peça de roba com un pitet de color ataronjat. M’agradava molt i sempre deia que el volia per a mi.

Un dia, els avis em van regalar un peluix molt semblant a aquell que em tenia el cor robat. Van estar buscant durant dies si en trobaven un d’igual, però no el van trobar i finalment els va agradar aquell que realment s’hi assemblava molt. Va ser un regal especial i em va fer moltíssima il·lusió.

Fa poc, el meu pare em va explicar que l’avi mai no m’havia volgut donar el seu peluix perquè per a ell tenia un significat especial, i aquests objectes no es poden donar a ningú. Havia estat un regal que un familiar li havia portat na de les vegades que havia estat ingressat a l’hospital, i per això no era un regal com qualsevol altre.

Ara, jo també tinc el meu peluix especial, com ell, i m’agrada tant com li agradava a ell.