EL MEU CAMÍ
2020-2021. Berta Martínez
Una hora en el futur...
Tot es va tornar fosc.
Una hora abans...
Em vaig aixecar i vaig preparar-me per anar a treballar com cada dia. Vaig fer-me l’esmorzar, entrepà de tonyina amb tomàquet i enciam, vaig agafar la bossa i vaig sortir de casa.
Anava a agafar el mateix camí de cada dia, però com que havia sortit vint minuts abans de casa sense adonar-me’n, vaig agafar el camí llarg pel Central Park.
Des del camí, em va semblar veure entre els arbres un home i una dona d’uns 25 anys que intentaven subjectar una nena petita. Portava un vestit vermell amb un llaç i unes sabatetes blanques una mica tacades de fregar contra el terra per aguantar-se al fanal on estava fortament agafada.
Vaig buscar atentament amb la mirada alguna pista que em digués qui podria ser aquella parella, si tenien alguna facció semblant a la nena per si podien ser família.
Pensava què podia fer per ajudar-la, però no me’n sortia perquè era evident que ells eren dos i jo només una i, per tant, el final no podia ser bo.
En aquell moment, la nena va començar a defallir. No aguantaria massa estona més agafada al fanal. Vaig saltar sense pensar-m’ho dues vegades, però l’acció va acabar com havia predit; malament. Només acabar de saltar, vaig intentar separar-los de la nena, però l’home em va donar un cop al cap i em va deixar inconscient.
Quan em vaig despertar, em trobava una mica desorientada i marejada, sense saber massa bé on era. Només veia dues llums i en girar el cap, vaig distingir la nena petita que duia la boca tapada segurament perquè no cridés. La nena, espantada i amb les llàgrimes caient-li galtes avall, em mirava fixament com si em demanés ajuda o que trobés una solució; no en tenia cap.
Al cap d’una estona van aparèixer els dos segrestadors. Se’m van apropar i em van dir: “Hauries d’haver seguit el teu camí”.
Vaig mirar la nena que em va deixar anar un somriure malèvol.
I de cop, amb aquella última imatge al cap, tot es va tornar fosc.