ROSE DEWITT
2020-2021. Júlia Saura
Sóc la Rose Dewitt, una de les passatgeres que va embarcar en el Titànic al port de Southampton el dia 10 d’abril de 1912. Tenia disset anys quan el vaixell es va enfonsar.
La meva impressió quan vaig veure per primera vegada aquell increïble vaixell va ser quedar-me meravellada; no podia creure’m que estigués davant del famós “Titànic”. Era molt gran, tant d’alçada com de longitud; era tan monstruós que no el podia veure tot sencer en una sola mirada.
La meva família va triar el “Titànic” per a realitzar el viatge perquè, en aquell moment, era el vaixell dels somnis de qualsevol. Tothom qui tingués oportunitat, l’hauria escollit. Era el més gran, segur i ràpid del món. Era tot un luxe viatjar en aquell mitjà de transport.
Les cabines de primera classe, on viatjàvem els meus pares i jo, eren increïblement grans i luxoses; com en un somni. Hi havia quadres, belles obres d’art, a les parets, i els llits eren enormes. El servei era excel·lent; et donaven el que necessitaves a l’instant que ho demanaves. A fora de les cabines hi havia piscines, perruqueries, gimnàs, llibreria, botigues de roba, etc. Tot era un luxe.
Les cabines de tercera classe, tot i la diferència, estaven força bé. Eren una mica més estretes, però molt acollidores. Els llits, segons els passatgers, eren molt amplis i confortables i els canviaven els llençols diàriament.
En el moment que el vaixell va xocar contra l’iceberg estava dormint a la cabina amb la meva família. El meu pare va sentir soroll i va sortir al passadís pensant-se que algú havia tingut un accident. En obrir la porta, va començar a veure gent corrent i cridant desesperada. Va tornar a entrar a la cabina i ràpidament ens va fer llevar. Només vam agafar l’imprescindible perquè era evident que era urgent sortir d’allà.
Vam arribar, entre corredisses i escenes inimaginables, a la part superior del vaixell. La mare i jo ens vam trobar, encara ara no sé massa com, dins d’un dels bots salvavides. Vam veure entre un munt de caps com el meu pare ajudava criatures i dones a trobar llocs en les altres bots. Va ser la darrera vegada que el vam veure.
Durant aquell viatge frustrat vaig conèixer molta gent i molt diversa. D’entre tots ells, hi va haver un noi anomenat Jack Dawson que em va fer canviar molts aspectes de la meva vida. Era un noi que viatjava sol en tercera classe. Tot en ell era diferent del que havia conegut fins aleshores; la família, els valors... era un ésser lliure i allò, per a mi, era una novetat. Passàvem molt temps junts i ràpidament me’n vaig enamorar. En el moment d’embarcar als bots salvavides el vaig veure uns instants mentre ajudava un grup de famílies. Desconec què li va passar perquè aquell viatge va significar la pèrdua del meu estimat pare i de l’amor de la meva vida.