INTANGIBLE
2020-2021. Helena Poves
I, a la vida
s’ha de caminar,
volar.
Si no hi ets,
de camí a casa,
un bosc insalubre
m’omple
i m’ofega.
Blanca, groga, lila
el teu aire m’avisa
que ja no tornaràs.
Quan més et vull,
més lluny estàs,
i si et crido,
ja no em sentiràs.
I, tot i que
la lluna que jo veig
es reflecteix al mar,
en ser mestral,
aixeca el temporal.
I, tot i que
la lluna que jo veig,
la veuen els mateixos,
la privada felicitat
no és la que mereixo;
la vida ara està barrada.
Veus m’arriben des de l’altra banda
criden i defensen
el vulnerable mot:
Llibertat.