NO HO RECORDO

Publicat a Lletraferits

2020-2021. Berta Martínez

Em desperto, em trobo tancada. No recordo ni com he arribat ni per què sóc aquí.

Un dia abans...

Em desperto amb una trucada de l’oficina; hi ha hagut un assassinat. Mentre el cafè va sortint de la cafetera, em vesteixo i em rento les dents. Agafo el meu cafè i surto de casa. Arribo al lloc del crim, un carrer buit on ningú no passaria de nit, però per desgràcia la nostra víctima sí que ho va fer.

Està estirada al terra de boca terrosa, amb un tret al clatell. Li havien disparat des de darrere i per les cremades que tenia al voltant del tret, havia estat a boca de canó (tocant la pell amb la boca de la pistola). Vaig cap els meus companys i els pregunto si sabem qui era. Es deia Lexa, d’uns 30 anys. Cabell castany, pell morena, ulls verds blavosos i devia fer metre setanta, més o menys. Pel que deia al seu DNI, tenia el domicili bastant lluny de la zona del crim i no era d’aquí, sinó que era dels Estats Units. En veure aquesta darrera informació, penso què podia fer a la nostra ciutat i llegeixo seguidament que era advocada. Després, hem començat a endinsar-nos més en la seva vida tant personal com professional.

Primer de tot, hem anat a mirar el seu pis per veure si hi ha qualsevol cosa fora del normal. En arribar, veiem que està tot regirat, com si algú hagués entrat per alguna cosa desesperadament. Potser ha estat l’assassí. Ens posem a buscar qualsevol pista; una empremta dactilar, un cabell, el que sigui. Només trobem un cabell ros llarg i unes empremtes digitals, tot de la mateixa persona, una tal Clarke.

Fem anar la noia a la comissaria per preguntar-li de què coneixia la víctima. Es posa a plorar; era la seva companya des de feia deu anys, just estava a punt de demanar-li matrimoni. Li fem les preguntes rutinàries: si l’havia notat diferent últimament, si estava treballant en algun cas important o perillós, si hi havia algun client descontent, etc. Ella ens diu que portava uns dies estranya, com una mica paranoica, espantada, ja que estava treballant en un cas del qual no li havia parlat. Això últim és el que se li feia una mica estrany, ja que sempre li explicava els seus casos.

En acabar de parlar amb la Clarke, vaig a l’oficina de la Lexa a buscar els paper d’aquest cas i així entendre el perquè d’aquesta por. Quan entrem a l’oficina, tot està normal. Sembla que la persona que ha regirat casa seva no ha vingut aquí encara. Ens posem a buscar papers i trobem l’últim cas en què treballava. Sortosament, era una persona molt meticulosa i endreçada i per això hem anat bastant ràpid. Sembla que treballava en un cas bastant difícil i privat, ja que no surt enlloc el nom del client. L’única cosa que podem agafar és el numero del compte bancari des del qual es fan els pagaments de les sessions.

Quan ja hem investigat quin nom es correspon al compte bancari, anem a l’adreça indicada. Entrem, la casa sembla abandonada, cosa que no acabem d’entendre. Ens separem. El meu company sent un soroll en una habitació i em crida perquè hi vagi. Obrim la porta i veiem una àvia tancada en una mena de gàbia. Quan l’estem intentant ajudar per obrir la porta i treure-la d’allà, ens somriu i tot es torna fosc.

Ara...

M’incorporo, miro al meu costat, estic esposada al meu companys. El desperto. Em mira i em pregunta què ha passat. L’única cosa que recorda és el mateix que jo; una àvia tancada en una gàbia. Notem els dos alhora una molèstia al clatell, hi tenim una marca com d’agulla; ens han drogat. Buscant amb la mirada trobem un interruptor al nostre costat, el premo i encenc el llum. Veiem una mena de porta instal·lada al sostre; l’única via d’escapatòria que tenim.

Ens aixequem i intentem trobar alguna cosa per treure’ns les esposes, però no trobem res. L’únic que hi ha és una caixa tancada amb clau, que potser podríem fer servir per intentar arribar a la porta del sostre. El meu company la intenta obrir i ho aconsegueix. A dins hi ha un bon grapat de cadenes. Les traiem i així la caixa està buida i la podrem moure amb més facilitat.

Aleshores, sentim un soroll darrer la paret de l’habitació; potser hi ha algú més tancat com nosaltres. Intentem fer un forat a la paret aprofitant que hi ha una part que sembla feta de fusta. Aconseguim fer un forat per on passar, però el que hi ha a l’altra banda no és una persona; és un tigre. Abans que pugui passar del tot pel forat i ferir-nos, posem la caixa sota la porteta del sostre i ens hi enfilem com podem.

En aquest instant entenc quin era el cas que portava la Lexa; contraban d’animals. Potser es va posar a investigar pel seu compte i els delinqüents se’n van adonar. Per això la van contractar, per a poder tenir contacte amb ella. Mentre aquella nit l’advocada anava a l’entrevista, l’àvia o algú altre l’esperava a la cantonada i la van assassinar.

Però aquesta suposició no em serveix de res. El que necessito urgentment ara és obrir aquesta porta.

M’enfilo damunt les espatlles del meu company i així, arribant amb les puntes dels dits a la porteta, l’aconsegueixo obrir.

Quin ensurt! Em trobo la cara d’una persona davant la meva que em mira fixament, la mateixa persona que hi havia tancada a la gàbia, amb la diferència que ara ens està apuntant amb una pistola. No tenim cap escapatòria. Tenim un tigre sota nostre i una persona apuntant-nos amb una pistola. S’ha acabat.

I tant que s’ha acabat. El meu company no m’aguanta més i cau al terra; el tigre l’ataca i el mata. A l’instant recupero la mobilitat al canell perquè les esposes es desenganxen de la part del meu pobre company. Mentrestant, com si fos un acte reflex, m’agafo de la mà que hi ha a la porta, fent pensar a l’àvia que vull treure l’arma.

Hi ha un tret, però jo ja no el sento. Noto, això sí, com el tigre està acabant amb la vida del meu company i l’àvia que diu:

“Ho hauries d’haver deixat estar abans.”