UNA CASA DE BRUIXES
2020-2021. Laia Escoda
La casa que s’alçava imponent davant dels seus ulls li causava una sensació misteriosa i intrigant alhora, ja que havia passat molts cops per aquell bosc passejant el seu gos, però aquella era la primera vegada que es trobava amb aquell edifici sinistre. Estava construïda de formigó, molt gastat. Per alguns llocs s’estava ensorrant i es feia molt evident la seva antiguitat.
Les finestres estaven plenes de pols, algunes fins i tot tenien els vidres trencats, com si algú s’hagués dedicat a tirar-hi pedres. Per dins estaven tapades amb uns llençols bruts de pols i de terra que impedien que ni un petit raig de llum pogués passar a l’interior. Els porticons de fusta havien caigut i es trobaven fets malbé i envoltats per plantes grimpadores. Per tota la façana es podia veure com les males herbes i algunes petites arrels hi havien crescut amb el pas del temps i en cobrien moltes parts.
La casa tenia una petita entrada, com una mena de porxo, amb el terra de fustes mal col·locades i una barana vella de ferro rovellat. El que més li cridava l’atenció d’aquesta entrada era que hi havia crescut un arbre immens entre les fustes velles i gastades. Creuava el sostre fins arribar a l’alçada dels altres arbres del bosc. La porta principal estava tancada amb fustes clavades amb claus que sobresortien per tot arreu.
S’estava fent fosc, però no li va caldre encendre la llanterna del mòbil perquè penjant d’una branca d’aquell arbre hi havia penjat un fanalet. La llum càlida atreia totes les papallones de nit i il·luminava tènuement la porta, on es veien algunes aranyes caminant ràpidament.
Un calfred va recórrer el cos de la noia; tenia un mal pressentiment, sabia que havia de marxar d’allà. Tot i així, alguna cosa desconeguda per alguna raó igualment desconeguda li ho impedia. S’havia quedat paralitzada davant d’aquell edifici misteriós que tant li recordava les cases de bruixes que sortien als llibres que li llegia l’àvia quan era petita i que parlaven de màgia negra i de bruixeria en un bosc com aquell.
El lladruc del seu gos li va provocar un sobresalt. S’havia quedat hipnotitzada davant la casa i s’havia oblidat d’ell. Va seguir el so dels lladrucs fins a la part posterior, on es va trobar davant una imatge esfereïdora. Tota la façana del darrere estava coberta d’arrels d’arbres i de teranyines i d’altres insectes que s’anaven enfilant pels vidres trencats de les finestres fins a entrar dins l’edifici. El gos no parava de perseguir cuques de llum que en volar il·luminaven aquella escena tan impactant
Va tenir la impressió que la casa havia emergit de l’interior de la terra, i les arrels, els arbres i les insectes l’estaven abraçant per dins i per fora, sense deixar-la anar del tot, com si formés part indestructible d’aquell bosc.