DOLÇA

Publicat a Lletraferits

2020-2021. Laia Mateus

Per a conèixer la història del nostre trobador, ens hem de traslladar al segle X, més concretament al l’any 1145, l’any que va néixer Guifré de Berguedà al comtat de Berguedà. Va créixer envoltat de nobles i de riquesa, però a ell el que li agradava de veritat era llegir tots els llibres que li posaven al davant. A mesura que s’anava fen gran, es va anar adonar que la seva vocació era ser un trobador reconegut i recordat per a tothom al llarg de la història.

Quan tenia 18 anys, va conèixer una noia pagesa que treballava a les terres del seu pare. En el moment que la va veure, se li va estremir el cor. Mai no havia experimentat una sensació com aquella; es sentia calmat i nerviós alhora. Quan va descobrir el nom de la noia que li tenia el cor robat, tenia tot el dia el pensament posat en ella. Dolça; aquest era el seu nom. En arribar al castell, va agafar papir i ploma. Per primera vegada a la seva vida, les paraules li sortien soles i només les havia d’anar escrivint.

Lentament els dos es van anar enamorant, tot i que eren conscients que el seu amor mai no seria acceptat. Ell era un noble, i ella era una humil pagesa, però això no els impedia gaudir de cada segon que podien passar junts. Una tarda, Guifré, més enamorat que mai, va prometre a la jove Dolça que aconseguiria que es casessin.

L’endemà, Dolça esperava el seu estimat sota l’ombra de l’arbre on sempre es trobaven, però Guifré no s’hi va presentar. En no acudir a la cita, la noia es va estranyar molt, però molt entristida se’n va tornar cap a casa seva.

Pocs dies després, es va anunciar arreu del comtat, per carrers i places, el compromís de Guifré de Berguedà i Blanca de Mataplana. Aquest anunci va deixar destrossada la pobra Dolça.

Passats uns mesos, un dia Guifré va aparèixer per la casa de la trista Dolça. En veure’l, Dolça es va enfadar. Ell li va explicar que el seu pare, el comte, s’havia assabentat de la relació que tenien ells dos i com que no l’acceptava, l’havia promès sense dir-n’hi res amb Blanca de Mataplana, a qui no havia vist mai.

Dolça el va escoltar atentament, i en adonar-se que li estava dient la veritat, va agafar quatre pertinences que tenia i tots dos van fugir a mitja nit cap a França, on es van casar... o així es creu.

I aquesta romàntica rondalla queda aturada aquí, perquè des d’aquella precipitada fugida, mai més es va divulgar cap més altra poesia de Guifré de Berguedà.