LES NITS INFINITES

Publicat a Lletraferits

2022-2023. Laia Mateus

Soc a la meva habitació, estirada al llit. Movent-me d’una banda cap a l’altra sense poder tancar els ulls. La tristor m’envaeix cada cop que els tanco. El meu cap reprodueix tots els records i anècdotes juntes de manera desconcertant. Miro el rellotge, són les dues, les tres, les cinc... Així una hora darrere l’altra, com si fossin anys.

Recordo quan la vaig conèixer. Era un dia normal. Vaig arribar a l’escola com cada dia, amb la son encara penjada als ulls. Quan va entrar la professora i va dir que hi havia una alumna nova, no vaig reaccionar. Quan la vaig veure entrar per la porta, la mirada se’m va il·luminar. La segona setmana, després d’haver-la conegut, ja no podia pensar en  ningú més. Només sabia parlar d’ella. Després de tres mesos, no em separava del seu costat. Em va demanar per sortir i no m’ho vaig ni pensar.

De tot això ja fa molt. Em dic que deixi de pensar en les nostres tardes juntes, en les hores que passaven tan de pressa que semblaven segons. El temps era il·limitat. Realment, és això el que vull?

El que havia de passar, va passar. Era el millor. És el que crec. Em convenço a mi mateixa, i és la veritat.

El dia se’m fa curt, tot i que em desperto aviat; no paro de fer un munt de coses. Però... quan arriba la nit, les hores es tornen infinites i la sensació de solitud em torna a envair.