TERRÒS DE SUCRE

Publicat a Lletraferits

2022-2023. Maxim Nazarov

Sovint sé que he de posar-me a treballar, però no puc fer-ho així, directament. Tinc la sensació que surto del meu lloc de confort, tot i que soc conscient que ho he de fer. Quan he vençut aquests instants de feblesa, estic content perquè el fet de tenir la feina feta em tranquil·litza i aleshores gaudeixo fent allò que m’agrada sense sentir en un racó del cap aquella veueta que em recorda que tinc alguna cosa per a fer.

Sempre he pensat que la vida és un terròs sucre. Si vull treballar per aconseguir alguna cosa és com si mullés el terròs en una tassa de cafè amb llet. Es va desfent a poc a poc i així aconsegueixo el meu objectiu: endolcir el cafè amb llet perquè m’agrada així. Sense l’ajuda de la voluntat, és a dir el terròs, em podria prendre aquesta beguda, però no la trobaria tan bona. Així doncs, si no vull trobar amarg el cafè amb llet, sé que hi he de posar el terròs de sucre.

Si faig un pas més en aquesta reflexió, crec que em passa el mateix en la meva vida. He de pensar en el benefici que m’aporta tot allò que faig a curt termini perquè és la manera que tinc d’anar fent-ho tot sense nervis ni acumulació de feines diverses, tant a nivell d’escola com a nivell més personal. Si no m’organitzo bé, les tasques se’m van acumulant, em trobo incapaç de fer-les amb un mínim de correcció, em dominen els nervis i els remordiments per no haver-les fet quan tenia temps i acabo trist i amb uns resultats del tot insuficients.

Així doncs, sovint tinc la visió del cafè amb llet i el terròs de sucre; cal posar-lo quan cal i en la justa mesura per a obtenir una beguda lleugerament dolça i totalment reconfortant.