Publicat a Narrativa
2023-2024. Ada Mansilla
Fa molt temps, hi havia una jove anomenada Kazuhiyo. Era una bella dona prima, de cabell negre i llis. La seva pell era pàl·lida i blanca com la neu. Els seus llavis eren vermells com la sang. Però allò que més destacava d’ella eren els seus ulls, que recordaven molt dues perles.
Generalment rebia molts afalacs i sempre, anés on anés, era el centre de totes les mirades. No mostrava cap interès per aquestes persones perquè era conscient que només es fixaven en la seva bellesa i no en el seu cor.
La seva millor amiga, la Fuyuzumi, era en canvi una noia que no destaca en res; els seus cabells eren arrissats i castanys, els ulls recordaven el color del cafè, tenia un to de pell més aviat pàl·lid i el seu físic era és aviat voluminós. Així doncs, no captava la mateixa atenció masculina que la Kazuhiyo.
Una nit de lluna plena, van anar al Festival floral. Totes dues portaven un quimono preciós. La Kazuhiyo duia el seu d’una roba de seda i el color combinava amb els seus ulls de perla. Els homes es sentien atrets davant aquella bellesa, però ella no s’arreglava per rebre la seva atenció, sinó que ho feia per sentir-se bé amb ella mateixa. En canvi, la Fuyuzumi sí que s’arreglava per captar l’atenció i sentir-se admirada, però tots els seus esforços no semblaven servir per a res. Sovint, la Fuyuzumi se sentia gelosa de la seva amiga, però mai no havia arribat a dir-li res.
Aquella nit, el noi que agradava a la Fuyumuzi va fer un comentari molt galant en veu alta referent als ulls de la Kazuhiyo i li va demanar si algun dia voldria anar a passejar amb ell. Ella, amablement, va rebutjar la proposta perquè sabia que era el noi que li agradava a la seva amiga i no volia res d’especial amb ningú. La Fuyumuzi, totalment aliena al rebuig de la proposta, es va enutjar molt; sentia com la sang li bullia i que aquesta vegada sí que se sentia molt gelosa de la seva amiga i es veia incapaç de dissimular-ho.
Una estona més tard, van anar caminar per la platja per admirar la lluna. Totes dues estaven soles, assegudes una al costat de l’altra, encisades per la llum i els reflexos de les onades. Mentre la Kazuhiyo observava la foscor, la Fuyumuzi no es podia treure del cap el compliment que havia fet el noi que li agradava a la seva amiga. Estava tan gelosa que la ira la va dominar i li va clavar als ulls el seu ventall. La pobra Kazuhiyo no entenia res i no podia parar de xisclar i de plorar perquè notava un dolor insuportable i es va adonar de sobte que la seva amiga semblava gaudir escoltant els seus gemecs. Com que cada vegada els plors eren més forts, la Fuyumuzi va agafar com va poder el cos de la noia i el va llançar al mar.
Diu la llegenda que si camines sola les nits de lluna plena en aquella zona de la platja, pots veure emergir de l’aigua l’esperit de la Kazuhiyo que busca a la sorra els ulls de perla que li van ser arrabassats.
Publicat a Narrativa
2023-2024. Candela Herrero
Fa un parell d’anys, vaig viure una situació que vista en perspectiva, pot resultar còmica i sempre la recordo amb un somriure als llavis.
Un dia a la nit, em vaig despertar. Eren les tres de la matinada. Tenia set i volia beure aigua. Vaig agafar l’ampolla que sempre tinc a la tauleta de nit.
Llavors, el vaig veure: un escarabat gegant que estava al sostre movent les potes. Vaig començar a xisclar com una beneita i, evidentment, vaig despertar tota la família.
Vam intentar matar-lo o fer-lo fora, però va començar a córrer per tota l’habitació. Semblava un escarabat immortal perquè no hi havia manera humana de caçar-lo. Finalment, després de molta estona d’intentar-ho, ho vam aconseguir i el vam llençar a la brossa.
Vaig tornar al llit, però no podia dormir de cap manera i vaig estar desperta fins que va començar a fer-se de dia perquè vigilava que no hi hagués cap altre escarabat a l’habitació.
Vaig passar tan mala nit que encara avui recordo sense cap esforç tots els detalls del xou que vaig muntar aquella matinada.
Publicat a Narrativa
2023-2024. Marc Saumell
Hi ha un moment molt important per a mi i és quan vaig veure la meva cosina petita, la Laia, per primera vegada. Mai havia tingut una cosina tan petita, i feia molt de temps que ho desitjava perquè jo sempre havia estat, fins aleshores, un dels cosins més petits.
El dia 7 d’abril estàvem la família mirant un programa de televisió mentre els nostres tiets eren a l’hospital esperant el naixement de la seva primera filla. El meu tiet, que es diu Marc com jo, ens anava informant per whatsapp de tot el que passava. Els metges els acabaven de dir que segurament fins a finals de mes no naixeria la Laia, i una hora després, va néixer.
Tots estàvem molt emocionats i no ens ho acabàvem de creure. Com que encara estàvem en època de pandèmia i no podíem anar a l’hospital a conèixer la nena, vàrem decidir que més endavant ja quedaríem per fer-ho.
Dies més tard, vam quedar tots a una pizzeria per dinar, però sobretot per veure la Laia. Aleshores jo tenia nou anys i estava molt nerviós perquè em feia por que quan l’agafés no em caigués dels braços i es fes mal.
Quan la vaig veure, va ser una experiència increïble i memorable; pesava molt poquet i era molt petitona. Mai no havia vist algú tan petit. Va ser una trobada molt divertida i emocionant. Vaig estar molts dies pensant en la Laia.
Actualment, la Laia té tres anys i ha crescut bastant, però segueix essent molt bufona. Parla molt i estic molt content que es faci tan gran. Aquest any, el 12 de maig, van néixer els seus germans, són bessons i es diuen Pol i Júlia. Són petits i maquíssims, com ella.
Publicat a Narrativa
2023-2024. Ona Escaler
L’Alika era una noia de tretze anys que vivia en un petit poble anomenat Akuan, situat al sud d’Egipte. Des del dia que va néixer, sabia com seria el seu futur: aprendria a fer les tasques de la casa, es casaria amb qui haurien decidit els seus pares, tindria fills i es quedaria cuidant la casa. A ella mai no li havia entusiasmat aquesta idea, però sabia que era el que li tocava fer per haver nascut en aquell indret del món. El que no sabia és que en poques hores, però, tota la seva vida faria un gir inesperat.
Com cada dia, l’Alika es va llevar i se’n va anar directament a recollir els dàtils que havien caigut de les palmeres durant la nit. Era una tasca que tenia encomanada a primera hora del matí, quan encara no feia massa calor. Aquell dia, però, n’hi havia molts, i va passar tanta estona feinejant que quan se’n va adonar ja era gairebé migdia. L’estómac li rugia ferotgement i va decidir menjar un parell de dàtils.
Va seure sota l’ombra de la palmera i de tant esforç que havia fet, es va quedar profundament adormida. Va somiar una cosa que no havia somiat mai. Va imaginar-se a ella mateixa estudiant en una universitat, sense marit ni feines per fer a casa, amb un grup d’amigues d’arreu del món, parlant un munt de llegües i, el més important, amb plena llibertat per poder prendre les decisions que afectessin la seva vida.
De sobte, es va llevar exaltada, com si li acabessin de fer un gran ensurt. Va estar una estona repassant el somni que acabava de tenir i pensant com seria la seva vida si fos com l’havia somiada. Si en seria de feliç, vivint d’aquella manera!
Quan va tornar a casa, a l’hora de sopar va posar els dàtils a taula i la seva germana petita va ser l’única que en va agafar un. L’endemà, li va confessar que havia somiat que quan fos més gran marxaria lluny d’Akuan i estudiaria per ser metgessa, professió a la qual sempre s’havia volgut dedicar.
L’Alika es va quedar sense paraules, ja que era molt semblant al que li havia passat a ella el dia anterior. Ensumant-se alguna cosa estranya, va tornar a la palmera d’on havia recollit els dàtils. Expressament, en va agafar uns quants i els va portar a d’altres noies de la seva edat que vivien al poble perquè els tastessin i així veure quin efecte tenien.
L’endemà, totes les noies comentaven que havien somiat coses molt peculiars: una es convertia en dissenyadora de moda, una altra havia somiat que era fotògrafa... I així totes i cadascuna de les noies havien somiat en un futur ben diferent del que les seves famílies els tenien preparat.
Després d’explicar-se els somnis, les noies van decidir parlar amb els pares dels seus desitjos i que res no els podria impedir dur-los a terme. La major part de les famílies, però, van acusar l’Alika d’haver inflat el cap a les noies i van demanar que la fessin fora del poble.
Com a conseqüència d’aquest fet i per demostrar que no estava sola, un bon grup de noies va decidir acompanyar l’Alika al seu nou destí, lluny del poble, en busca de les seves llibertats i dels seus drets.
