Publicat a Opinió
2020-2021. Opina Èric Gil
Últimament, més persones se’n van a viure a Andorra per a pagar menys impostos, però els que més es fan notar són els creadors de contingut multimèdia, és a dir, “youtobers”, “influencers”, etc. Són persones amb enormes quantitats de seguidors i que no són un bon exemple si reflexionem sobre aquesta decisió.
Tots sabem que la nostra formació, l’assistència mèdica i d’altres serveis socials es paguen amb els impostos de tota la població, i marxar a un altre país per no contribuir o contribuir menys no sembla massa just.
Anem a fer números partint de dades de l’any 2019.
L’Impost sobre la Renda a les Persones Físiques (IRPF) a Andorra, a diferència del nostre país, no s’aplica als sous menors de 24000 euros anuals. A partir d’aquesta quantitat, el pagament de l’IRPF va en concordança a la renda, no sobrepassant el 10%, i s’aplica als salaris de 40000 euros en endavant.
Quant a l’Impost de Societats, Andorra posseeix un dels més baixos de tot Europa, amb el seu màxim d’un 10% de beneficis totals. Es pot disminuir fins a un 2% segons el tipus d’empresa. Aquí, és del 30%, bastant per sobre de la mitjana a Europa.
L’Impost de Valor Afegit (IVA) a Andorra, o com s’anomena allà IGI, és només d’un 4,5%. En educació, lloguer, alimentació, sanitat i cultura és del 3,5%. Aquí, per contra, es calcula en el 21%, evidentment molt superior.
Sens dubte, Andorra és un dels països europeus no els impostos són més baixos, i quan ho veiem reflectit en xifres reals, impacta molt més.
Tenim davant nostre un exemple força famós aquests dies. Si esteu ben informats, segur que sabreu de qui parlo. Es tracta del cas és polèmic de tots; el cas Rubius.
Rubius és un “youtuber” i “influencer” del món dels videojocs, molt actiu en plataformes com “twitch”, “youtube”, “facebook”, “twiter” o “instagram”, entre d’altres. És un dels creadors de continguts multimèdia més rics de tots. Guanya uns 4,3 milions d’euros l’any i, malgrat que pot pagar els seus impostos aquí, ha decidit canviar de domicili per tal d’evitar aquests pagaments.
Una vegada exposades les dades, podem fer-nos la nostra opinió d’aquest fet i la consegüent reflexió. És moralment correcte marxar per pagar menys impostos, tot i poder viure més que bé per més diners que hagis de pagar en impostos?
Publicat a Opinió
2020-2021. Ruth Boglione, Miquel Egea, Clara López
Des dels inicis de la humanitat, la dona s’ha dedicat a tenir cura dels fills i de la casa; s’encarregava del conreu i de la recol·lecció dels productes del camp per a alimentar la família.
És evident que les seves capacitats van molt més enllà d’aquest paper imposat històricament. Però... segueix havent-hi desigualtat actualment?
Per entendre com s’ha transformat el seu paper, hem de tirar enrere i veure una pinzellada de la nostra història.
A l’Antiga Grècia, la dona era vista com a una persona dèbil i gairebé inútil. A Roma, no podia participar en la vida polítics i, de fet, no tenia consideració de ciutadana. Durant l’Edat Mitjana, es segueix creient en la inferioritat de gènere; l’home té el control i el poder. Així doncs, la dona no pot accedir a l’educació i, per tant, no té futur professional. És a dir, el seu paper és la dedicació plena a la família. Segles després, no hi ha massa canvis; la dona continua depenent del pare, germà o marit i la paraula èxit no té cabuda en la seva vida.
Actualment, la dona pot escollir els seus estudis, si vol ser mare o d’altres decisions impensables només setanta anys endarrere. El seu paper ha canviat molt, però encara es troba amb gran quantitat de desigualtats, com pot ser entre d’altres que no té les mateixes oportunitats d’accedir als llocs directius de les grans empreses que tenen els homes. A més a més, en general, les dones no cobren el mateix sou que els homes per a fer la mateixa feina.
Les dones actualment ho volen tot: ser considerades dins l’àmbit familiar, tenir la seva família i una feina que les ompli, etc. Però... guanyar diners implica passar moltes hores fora de casa.
Vist així, no només no estan alliberades sinó que són més esclaves que mai. Per a què existeixen a les empreses departaments d’inserció laboral i igualtat de gènere? Tenint en compte que la igualtat de gènere es va proclamar als anys setanta, no cal afegir-hi gran cosa més.
Les noves generacions tenen un repte. Són adolescents que pràcticament s’estan criant sols davant d’un ordinador o consola, o nens allunyats de la presència dels pares mentre es passen moltes hores amb els mestres, els cangurs i els monitors o els avis, amb manca d’eines o d’estratègies per a relacionar-se socialment.
Aquestes generacions estaran disposades a tenir fills quan siguin adults? Hem d’anar corregint i superant totes aquestes dificultats, sobretot si són els homes que contribueixen i, en algun cas, liderin aquest canvi.
Publicat a Opinió
2020-2021. Opina Leila Alonso
S’està veient darrerament, sobretot a les xarxes socials, que pràcticament no es pot dir res sense ofendre algú. Pot ser que s’estigui eliminant el dret a dir lliurement el que es pensa? O és que ens estem tornat molt sensibles? És un dels temes més polèmics actualment. Alguns creuen que es pot dir el que es pensa sense filtres; d’altres, que s’ha de limitar allò que es diu.
No es tracta de limitar la llibertat d’expressió, sinó d’evitar la difusió de missatges ofensius i fomentar el respecte entre els individus. Sota el paraigües de la llibertat d’expressió no hi ha lloc per a l’incitament a l’odi o a la violència.
Sembla que ara cada cop som més sensibles i que no se’ns pot dir res. I en part, és cert. Abans, potser no es mirava tant si el que es deia o es deixava de dir era políticament correcte o ofensiu, i va molt lligat als avenços dels darrers anys, socialment parlant. Fins i tot, el fet d’intentar que res no sigui ofensiu se’ns pot girar contra nostra, ja que cada petit comentari es percebria com a ofensiu retro alimentant la sensibilitat de la gent, entrant així en un cercle viciós impostant.
És correcte intentar expressar les nostres idees de manera que no ofenguin ningú, motiu pel qual tenim els eufemismes, però tampoc no ens hem de passar de frenada. Si hem de fer algun comentari, el que sigui, hem de tenir el dret a expressar-lo lliurement, però sempre amb i des del respecte. No és tant el que es diu, sinó com es diu. Hem d’aprendre a expressar els nostres sentiments, idees i opinions amb respecte i alhora no ser tan summament sensibles.
Però... Què és políticament correcte dir? Quins són els límits de la llibertat d’expressió? I, més important encara... Qui ho decideix? Què passa si, per exemple, l’emissor del missatge té una gran influència política?
Publicat a Opinió
2020-2021. Opina Júlia Saura
El zoo de Barcelona, situat com molts de nosaltres sabem al Parc de la Ciutadella, fa molts anys que existeix. Ha anat canviant al llarg del temps, i ha passat de ser un lloc on els animals estaven en recintes diminuts i poc higiènics a un lloc més gran on la major part estan a l’aire lliure amb un grup de cuidadors i veterinaris experimentats i en millors condicions en general. No obstant això, és evident que no deixen d’estar en captiveri.
Hi ha qui pensa que si certs animals no fossin exhibits al zoo, mai no els podríem veure. La pregunta és: Hem de posar en perill la vida d’un animal només per gaudir de la seva presència? Tanmateix, certs animals si no fos pel zoo potser desapareixerien ja que estan en perill d’extinció; és innegable que en aquest sentit els veterinaris fan una important tasca.
Una solució seria un zoo només d’animals autòctons o que es pugui reproduir naturalment el seu hàbitat. Per exemple, no té cap sentit tenir ossos polars, pingüins o foques a Barcelona.
Es podrien dissenyar espais per a espècies autòctones en els quals el moviment fos lliure, organitzar visites guiades on es donés informació d’aquests animals, mostrar de manera didàctica aspectes poc coneguts dels seus costums, etc.
Consisteix a fer un zoo educatiu i no només per a gaudir-ne com a simples espectadors, la qual cosa implica reduir el nombre de visitants i l’estrès que provoca als animals aquesta “invasió” dels seus dominis.
