Publicat a Opinió
2021-2022. Laia Mateus
Estic totalment en contra de la diferència salarial en els esports, concretament en el futbol. No només hi ha una diferència abismal en el sou dels jugadors i les jugadores, sinó també en els premis de les competicions.
La Champions League és la competició més important del futbol europeu. L’any 2018 la Champions League masculina va guanyar el Bayern de Munich, 82’45 milions d’euros. L’equip femení, l’Olympique de Lyon, 460 mil euros.
Quan parlem de premis donats als jugadors i les jugadores, un dels més importants del món és la Pilota d’Or, que és el premi al millor futbolista del món. La primera edició d’aquest trofeu va ser l’any 1956. Des d’aleshores se n’han fet 65 edicions, i només en tres hi ha participat el futbol femení.
Tot i que partim d’una cultura patriarcal on la dona no ha tingut espai en el futbol, hauríem d’ajudar a les noves generacions de jugadores a arribar a poder dedicar-s’hi professionalment, sense impediments econòmics. Sé que l’esport femení no genera tanta publicitat com el masculí, però no és per com juguen, sinó com a conseqüència d’aquest patriarcat. Si tots fóssim més oberts de mires, l’esport en general seria més igualitari.
A part de la diferència de diners en els premis, els sous entre dones i homes és molt diferent. L'any 2020 la llista del top tres de les jugadores amb el sol més alt estava formada per Alex Morgar (408.000 €), Megan Rapinoe (402.000 €) i Ada Hegerberg (400.000 €). Si unim el sou de les tres jugadores, tindrem que cobraven en un any gairebé set vegades menys que Leo Messi en un mes, ja que cobrava 8’3 milions d’euros a l’any.
Aquesta informació demostra que estem en una societat no encara falta molt per ser igualitària. Hauríem de fer més visible l’esport femení perquè així en un futur hi hagi noies disposades a continuar lluitant per a la igualtat en general, i en concret, en el món dels esports.
Publicat a Opinió
2021-2022. Jana Bach
En aquests moments de post pandèmia se sent parlar de la salut mental, però no sempre ha estat així.
Moltes vegades la gent ens diu que no passa res per estar trist un dia, però què passa si ho està sempre? Quan es dona aquest cas, el millor és anar a veure un professional, tot i que al principi et pugui fer una mica de por per allò de què pensarà la gent. Has de fer el que creguis que t’anirà millor i que t’ajudarà a solucionar els teus problemes.
Quan necessites ajuda perquè tens algun malestar físic, normalment vas al metge. Per què quan tens un malestar mental no t’hi atreveixes? Suposo que ho veiem com alguna cosa relacionada amb la bogeria directament, però la realitat és que més de la meitat de la població mundial necessitaríem aquest ajut i per vergonya no hi va.
Avui en dia, moltes persones tenen encara les malalties mentals i els trastorns d’aquest tipus com a tabú. El que potser no saben és que segurament en algun moment de la seva vida tindran algun episodi, més o menys important evidentment, depressiu, bipolaritat, esquizofrènia, TDAH, etc.
És molt important tenir una bona salut mental per a poder fer allò que ens agrada i tenir una bona qualitat de vida. Només així gaudirem de les persones del nostre entorn i, sobretot, de nosaltres mateixos.
Publicat a Opinió
2020-2021. Pol Viadel, Leila Alonso, Lola Marquès, Èric Gil
Vivim envoltats de publicitat. A vegades, els missatges publicitaris són molt evidents quan veiem anuncis a la televisió, a la ràdio, a les tanques publicitàries, etc. D’altres vegades, però, els missatges són força més subliminals, com per exemple una marca de refresc patrocina un esdeveniment esportiu, o com quan un jugador de futbol fa servir un calçat esportiu de determinada marca.
La publicitat ens genera dependència; creiem que necessitem aquell producte d’una determinada marca quan en realitat només necessitem el producte en si. A causa d’aquesta influència, tots, molt o poc, ens convertim en esclaus del consumisme i moltes vegades aquesta actitud és del tot inconscient.
Mantenir-se al marge de les modes que crea la publicitat és pràcticament impossible. Ens fan creure que si no mengem determinada marca de iogurts o no vestim determinada marca de roba no som normals, i això fa que ens puguem arribar a sentir exclosos de la societat.
En definitiva, seria bo que abans de sortir a comprar, tots féssim un exercici de consciència que ens ajudi a veure allò que realment necessitem i allò que no, i així comprar amb més responsabilitat i mesura. (Pol Viadel)
Tot i que qualsevol diria que com més opcions millor, en el fons el fet de tenir opcions limitades ens dona tranquil·litat. Sembla contradictori, però si les teves opcions són limitades, tindràs més confiança en la teva decisió final. Si n’hi ha poques, tindràs la sensació d’haver escollit bé perquè la probabilitat d’equivocar-se també és menor. Tendim a no alegrar-nos massa per les bones decisions, però ens horroritza prendre’n una de dolenta. La probabilitat de qüestionar la teva decisió i estar insatisfet és molt major; la ignorància de tenir poques opcions és sinònim de felicitat.
Escollir requereix esforç, tot i que freqüentment engegues el pilot automàtic perquè moltes decisions no en requereixen: format del producte, marca... Qüestions aparentment poc importants t’envolten en la teva quotidianitat.
El que una empresa no vol és que et quedis indecís o pitjor, que qüestionis la teva decisió. Volen que de manera ràpida arribis a la millor opció. Per exemple, presenten tres opcions de rentavaixelles: format estàndard, d’estalvi i familiar. És a dir, busquen que independentment qui siguis o quantes vegades hagis de rentar els plats, el format familiar sempre sigui el més rentable i l’opció que tenen prevista que escolliràs. Així doncs, per quin motiu presenten les altres dues opcions? Són l’incentiu. Has d’arribar tu a la conclusió i no trobar-te només amb un únic format perquè si no, no pots comparar quants diners estalvies sense canviar de marca. No tots els fabricants ho fan, però crec que és una bona tècnica. Saps que prens una bona decisió tot i que no depèn únicament de tu. El màrqueting pot canviar la percepció de què es creu estar escollint; aquest és el poder de la publicitat. (Leila Alonso)
A partir de la Segona Guerra Mundial, a la segona meitat del segle XX, la publicitat es va començar a desenvolupar. És l’època en què comença l’anomenada societat de consum.
Des d’aleshores, la publicitat s’ha convertit en una eina molt potent per a vendre tota mena de productes i captar l’atenció de les persones. Inicialment, en forma de cartells, com els que animaven les dones a anar a votar a Gran Bretanya, o els anuncis de medicaments que apareixien a les revistes. Era, però, una publicitat que no arribava a tothom.
La publicitat ens condiciona a l’hora d’escollir un determinat producte. Per exemple, penso en una peça de roba o en un aliment que sovint tries perquè s’anuncia molt per televisió, ràdio o xarxes socials.
Sovint, la publicitat se’ns fa pesada, sobretot quan estàs veient un programa de televisió i et posen sis minuts de publicitat.
És important saber distingir la publicitat enganyosa, aquella que ens vol vendre productes sense garanties, d’aquella que té com a objectiu vendre un determinat producte perquè és nou.
Tots nosaltres estem atrapats per la publicitat, perquè ens deixem convèncer de les suposades qualitats d’un article. Així doncs, vivim immersos en una societat de consum i la publicitat ens condiciona més del que estem disposats a confessar. (Lola Marquès)
La publicitat és una manera de comunicar-se per aconseguir la comercialització d’un producte. L’emissor vol vendre un producte i, a través del coneixement del públic al qual es dirigeix, elabora un missatge que pugui ser del seu interès.
Hi ha molts tipus de publicitat, segons el missatge que es vol comunicar i els mitjans que utilitza per a fer-ho. Així, no només està destinada a la comercialització de productes produïts per empreses privades, sinó que també es pot fer publicitat de productes culturals (exposicions, cinema, itineraris culturals...), de diferents partits polítics (sobretot abans d’unes eleccions), de formes de comportament (l’ús de la mascareta i d’altres formes cíviques de comportar-se), etc. Els mitjans utilitzats per fer-ho poden ser les banderoles al carrer, els anuncis a la ràdio (falques), a través d’internet, de la televisió, dels diaris, etc.
Amb tot, quan parlem de publicitat, la majoria de les persones pensen en un primer moment en els anuncis de la televisió i d’internet perquè són els més vistos i els més coneguts per a tothom. Alguns d’aquests anuncis són de molta qualitat i han guanyat diferents concursos pel seu guió o disseny, però la majoria estan ideats per vendre productes que associen a sentiments de benestar i èxit social. El que expliquen en els sues missatges va en contra dels valors que aquesta societat ens vol transmetre, com els que parlen d’evitar el consum massiu, millorar la sostenibilitat i treballar per una justícia redistributiva.
La publicitat és una manera de manipular les persones bombardejant constantment les nostres ments a través d’una intensificació progressiva d’anuncis en tots els mitjans possibles. Ens hem acostumat a un internet gratuït, però per sostenir-lo estem obligats a veure milers d’anuncis i ens deixen molt poc espai per a la reflexió i el silenci. Els anuncis i els productes de què parlen formen part de les nostres converses diàries, i cada vegada envaeixen més la nostra privacitat. El consum s’ha convertit en una forma de vida i cada vegada ens costa més aturar-lo. (Èric Gil)
Publicat a Opinió
2020-2021. Opina Èric Gil
Últimament, més persones se’n van a viure a Andorra per a pagar menys impostos, però els que més es fan notar són els creadors de contingut multimèdia, és a dir, “youtobers”, “influencers”, etc. Són persones amb enormes quantitats de seguidors i que no són un bon exemple si reflexionem sobre aquesta decisió.
Tots sabem que la nostra formació, l’assistència mèdica i d’altres serveis socials es paguen amb els impostos de tota la població, i marxar a un altre país per no contribuir o contribuir menys no sembla massa just.
Anem a fer números partint de dades de l’any 2019.
L’Impost sobre la Renda a les Persones Físiques (IRPF) a Andorra, a diferència del nostre país, no s’aplica als sous menors de 24000 euros anuals. A partir d’aquesta quantitat, el pagament de l’IRPF va en concordança a la renda, no sobrepassant el 10%, i s’aplica als salaris de 40000 euros en endavant.
Quant a l’Impost de Societats, Andorra posseeix un dels més baixos de tot Europa, amb el seu màxim d’un 10% de beneficis totals. Es pot disminuir fins a un 2% segons el tipus d’empresa. Aquí, és del 30%, bastant per sobre de la mitjana a Europa.
L’Impost de Valor Afegit (IVA) a Andorra, o com s’anomena allà IGI, és només d’un 4,5%. En educació, lloguer, alimentació, sanitat i cultura és del 3,5%. Aquí, per contra, es calcula en el 21%, evidentment molt superior.
Sens dubte, Andorra és un dels països europeus no els impostos són més baixos, i quan ho veiem reflectit en xifres reals, impacta molt més.
Tenim davant nostre un exemple força famós aquests dies. Si esteu ben informats, segur que sabreu de qui parlo. Es tracta del cas és polèmic de tots; el cas Rubius.
Rubius és un “youtuber” i “influencer” del món dels videojocs, molt actiu en plataformes com “twitch”, “youtube”, “facebook”, “twiter” o “instagram”, entre d’altres. És un dels creadors de continguts multimèdia més rics de tots. Guanya uns 4,3 milions d’euros l’any i, malgrat que pot pagar els seus impostos aquí, ha decidit canviar de domicili per tal d’evitar aquests pagaments.
Una vegada exposades les dades, podem fer-nos la nostra opinió d’aquest fet i la consegüent reflexió. És moralment correcte marxar per pagar menys impostos, tot i poder viure més que bé per més diners que hagis de pagar en impostos?
