Publicat a Jocs Florals
2021-2022. Shiman Wu, Xiya Gao, Kaidi Xu. Accèssit Prosa. Categoria C
L’Emma va néixer en una família molt feliç. Quan tenia cinc anys, els seus pares van tenir un accident i van morir. Els seus cosins i amics no van voler adoptar-la i, com que ningú no la volia, vivia al carrer. S’hi passava tot el dia.
Els treballadors la veien cada dia pidolant i, a vegades, acabava demanant menjar. Fins i tot hi havia persones que l’intimidaven. Molts cops ella volia morir-se, però la gent bona li donava esperança per viure.
A l’Emma li agradaria veure els seus pares un altre cop, però fins i tot va oblidar com eren les seves cares després de molt temps.
Un dia, quan pidolava al carrer, dos homes van anar a parlar amb ella.
- Hola, nena! Ens pots donar diners per comprar tabac? – va preguntar l’home més alt, amb veu greu.
L’Emma tenia molta por i abraçava ben fort el seu bol, on tenia diners.
- Que no saps parlar? – va dir l’home més baix, amb impaciència.
Ella es va espantar i estava molt callada.
Llavors, l’home més alt va xutar el bol de l’Emma amb totes les seves forces i, com que no el deixava anar, va donar-li un cop de peu al braç. L’Emma, continuava abraçant el seu bol. Els dos homes no van dir res més i van agafar els diners.
L’Emma va posar-se molt trista i va amagar-se en un racó plorant. Després d’una estona, va passar una dona a preguntar-li què li passava. Aleshores, la nena li va dir:
- Dos homes m’acaben de robar els diners i m’han donat una puntada de peu.
L’Emily, la senyora, la va consolar i la va convidar a dinar al restaurant del costat. L’Emma, que sentia que estava bruta, va pensar que no agradaria als altres clients, així que s’hi va negar. Llavors, l’Emily va comprar-li pa i un suc de taronja i li va portar. L’Emma va agrair-li i l’Emily li va dir que tenia altres coses a fer, que la propera vegada que anés a veure-la li portaria menjar. L’Emma es va emocionar perquè era la primera vegada que coneixia una persona tan amable.
Passats uns dies, l’Emily va tornar a buscar l’Emma, que va posar-se molt contenta de veure-la. L’Emily li havia portat una bossa plena de menjar i aigua.
- Preguntaré als meus pares si puc adoptar-te i, si em deixen, demà vindré amb ells – va dir l’Emily amb un somriure.
L’endemà, l’Emily va portar els seus pares amb l’Emma i els va explicar les dificultats per les quals estava passant. L’Emma va estar encantada de què l’Emily l’adoptés i, a casa seva, estava molt contenta. Llavors, va anar a l’escola i, allà, va fer molts amics.
Pseudònim: VERDURES
Curs: 6è Primària
Publicat a Jocs Florals
2021-2022. Inara Parraguez. 1r Premi Prosa. Categoria F
Ella és una noia a qui encanta llegir. Es passa dia i nit refugiada entre milers d’històries diferents. Un dia pot estar envoltada d’animals que parlen, i un altre està enmig d’una misteriosa ciutat. Arriba a l’escola i en l’únic que pensa és tornar a perdre’s entre aquelles pàgines que té el llibre que està llegint.
Segurament, per a la majoria, un llibre és un munt de lletres plasmades sense sentit. Per a ella és un món diferent, una manera de viatjar a milers de països i de galàxies des de la seva habitació. Prefereix llegir en comptes de mirar una pel·lícula perquè què hi ha millor que poder imaginar-se els personatges, la seva veu, el seu físic, etc.
Cada dia que passa és una història més que viurà, perquè mentre les seves companyes estan amb el mòbil mirant fixament una pantalla, ella viatja arreu del món sense sortir de casa seva. Sempre que tanca un llibre sent una buidor dins seu, perquè sap que aquells personatges mai no seran reals. Mai no sentirà un gos parlar o no veurà un drac volar.
Sovint va a la platja a la tarda. S’estira a la sorra i obre el seu llibre. Passa hores i hores envoltada de personatges que mai estaran amb ella de manera física, però sí que els té mentalment al costat.
A l’escola, a vegades les companyes la veuen riure o plorar, i quan se li apropen i veuen que duu un llibre entre les mans, ja no li pregunten res perquè totes en saben la raó.
Un dia, va llegir un llibre que va significar molt per a ella. Quan va arribar a la darrera pàgina, es va posar a plorar. Aquells personatges, aquella protagonista, aquella trama... havien tingut un efecte especial per a ella. Es veia incapaç de llegir l’última pàgina perquè d’una cosa sí que n’estava segura; aquella aventura s’acabaria.
Tot això és la màgia dels llibres. El poder de transportar-te a d’altres dimensions que mai hauries imaginat o on no hauries arribat pel teu compte, sense el seu ajut. La capacitat per a desconnectar de la vida real i oblidar-te dels problemes durant una estona.
I, per acabar, abans no acabis de llegir aquest escrit, hi ha encara una darrera cosa que has de saber: “Un lector viu mil vides abans de morir. Aquell que no llegeix, només en viu una.”
Pseudònim: Eleven
Curs: 2n ESO
Publicat a Jocs Florals
2021-2022. Berta Gol. Accèssit Prosa. Categoria F
Vaig caminant i només veig sabates. Sé que la gent m’està mirant, però jo només veig sabates. Si miro cap a dalt, m’observen amb cara de menyspreu. Les sabates sempre han estat més amables que les persones.
Me’n vaig corrent, intentant fugir d’aquestes mirades. Estic cansat. Necessito parar, però segueixo, segueixo i segueixo corrent fins arribar al lavabo. Entro, tanco la porta amb totes les meves forces de manera que rebota. La torno a tancar i li poso el pestell.
M’assec a la tassa del vàter i intento tranquil·litzar-me. Sento com si anés a explotar per dins. Tinc ganes de plorar i de cridar. Em poso les mans a la cara per aguantar-me les llàgrimes, però no puc. Tenen més força que no pas jo. Finalment, cauen en forma de cascada.
Però... aquestes llàgrimes no són normals; són negres! Estic plorant llàgrimes negres. Què m’està passant? Per què són d’aquest color? No ho entenc. Potser és perquè deixo que el que la gent pensa de mi m’afecti tant.
Decideixo sortir del lavabo. Intento mirar cap a dalt, però el cos no se’m mou. Està paralitzat. No hi puc fer res. No tinc res a fer contra ells. Són molts i jo, només un.
He respirat a fons i surto. Vaig cap a la pica per intentar netejar-me una mica la cara, tota bruta del color negre de les llàgrimes. M’hi he tirat tanta aigua com m’ha cabut a les mans, i he aconseguit calmar-me una mica. Encara em cauen llàgrimes barrejades amb aigua, però moltes menys que abans.
Sento el batec del meu cor i el soroll de les llàgrimes en caure a la pica, i començo a sentir veus. Són els nens i els professors que passen pel passadís. D’aquí poc començaran un altre cop les classes.
Hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció en veure les llàgrimes negres barrejades amb l’aigua cristal·lina de l’aixeta. Ho tinc decidit. En un món en què tot és o blanc o negre, aconseguiré moure’m en l’escala dels grisos.
Pseudònim: Todoroki
Curs: 1r ESO
Publicat a Jocs Florals
2021-2022. Leia Alonso. 1r Premi Prosa. Categoria G
Diumenge 22 de setembre, 1968
Demà comença l’escola. La meva mare i jo ens vam mudar fa uns dies, tot i que el meu pare porta ja porta uns mesos treballant aquí. Estem molt contents de veure’l, ja que les dures condicions de treball a les mines s’han emportat 27 treballadors aquest any i estàvem una mica preocupats.
Hi ha molta gent, la majoria treballadors japonesos o presoners de Corea o Xina, i també algunes famílies. Tots els edificis són grisos, fins i tot la muralla que l’envolta l’illa. He sentit que estan fets de ciment per ser més resistents als tifons. A més a més, tots són blocs de pisos, exceptuant l’escola, l’hospital i el santuari.
Tot i ser un lloc petit, hi ha moltíssimes persones, crec que mai n’havia vist tantes juntes.
Divendres 18 d’abril, 1969
Sembla mentida, però portem quasi un any vivint aquí. Els carrers, igual d’abarrotats que el primer dia. El nou curs començarà d’aquí poc, en una setmana de fet. És el meu últim any i encara no sé què faré en acabar l’escola. El més probable és que comenci a treballar amb el meu pare a la mina.
L’ambient gris em comença a angoixar. Sembla com si cada cop hi hagués més persones. A les nits, quan se suposa que els treballadors han de descansar, se senten plors i crits. La gent està desesperada. Alguns han intentat saltar les muralles i nedar fins a terra ferma, sense èxit. Els corrents són forts i la mar, traïdora.
Fins i tot anar a resar al santuari s’ha convertit en tot un repte. Per arribar-hi cal pujar fins a la part més alta de l’illa. L’única manera és per les escales de l’infern. Centenars de persones que intenten pujar i baixar en un espai d’un metre d’ample com a màxim. Corren rumors sobre persones que contacten amb els esperits, d’altres diuen que fan pactes amb el diable. Mentre, la resta resa perquè la situació acabi aviat.
Dimarts 3 de desembre, 1973
L’escola primària és un dels pocs llocs on encara queden riures sincers. Sembla ser que el petroli està guanyant terreny al carbó. Així, les empreses han decidit emportar-se treballadors a d’altres zones d’explotació de major interès, tot i que aquí la situació ja no és la mateixa.
La situació ha degenerat fins a tal punt que molts han mort en accidents miners, molts d’altres s'han suïcidat i alguns s'han assassinat entre ells.
Només és qüestió de temps que tots marxem d’aquí.
Dimarts 15 de gener, 1974
Avui han tancat l’última mina. La majoria de treballadors ja han marxat. M’han donat una oportunitat de treball a la prefectura de Nagasaki, me n’aniré amb els meus pares en el primer ferri de demà.
A unes nou milles de la ciutat de Nagasaki es troba una illa abandonada, sense habitants, però plena d’història. És l’illa de Hashima, aquella que alguna vegada fou la meca de la mineria submarina de carbó i que es convertí en una clara representació de la ràpida industrialització del Japó. Tot i això, encara guarda un rerefons de patiment envoltat de tristor.
Dels gairebé 6000 habitants que va arribar a tenir en el seu punt culminant, es calcula que van morir al voltant de dues mil persones segons xifres oficials, però podrien ser-ne molts més.
Hashima funcionà durant més de 80 anys, des que la va comprar l’empresa Mitsubishi l’any 1887 fins que va ser clausurada oficialment, l’any 1974.
*Fragments dels diaris inèdits d’AkkunTakahashi
Pseudònim: Nerfeen el miner
Curs: 4t ESO
