Publicat a Opinió
2020-2021. Pol Viadel, Leila Alonso, Lola Marquès, Èric Gil
Vivim envoltats de publicitat. A vegades, els missatges publicitaris són molt evidents quan veiem anuncis a la televisió, a la ràdio, a les tanques publicitàries, etc. D’altres vegades, però, els missatges són força més subliminals, com per exemple una marca de refresc patrocina un esdeveniment esportiu, o com quan un jugador de futbol fa servir un calçat esportiu de determinada marca.
La publicitat ens genera dependència; creiem que necessitem aquell producte d’una determinada marca quan en realitat només necessitem el producte en si. A causa d’aquesta influència, tots, molt o poc, ens convertim en esclaus del consumisme i moltes vegades aquesta actitud és del tot inconscient.
Mantenir-se al marge de les modes que crea la publicitat és pràcticament impossible. Ens fan creure que si no mengem determinada marca de iogurts o no vestim determinada marca de roba no som normals, i això fa que ens puguem arribar a sentir exclosos de la societat.
En definitiva, seria bo que abans de sortir a comprar, tots féssim un exercici de consciència que ens ajudi a veure allò que realment necessitem i allò que no, i així comprar amb més responsabilitat i mesura. (Pol Viadel)
Tot i que qualsevol diria que com més opcions millor, en el fons el fet de tenir opcions limitades ens dona tranquil·litat. Sembla contradictori, però si les teves opcions són limitades, tindràs més confiança en la teva decisió final. Si n’hi ha poques, tindràs la sensació d’haver escollit bé perquè la probabilitat d’equivocar-se també és menor. Tendim a no alegrar-nos massa per les bones decisions, però ens horroritza prendre’n una de dolenta. La probabilitat de qüestionar la teva decisió i estar insatisfet és molt major; la ignorància de tenir poques opcions és sinònim de felicitat.
Escollir requereix esforç, tot i que freqüentment engegues el pilot automàtic perquè moltes decisions no en requereixen: format del producte, marca... Qüestions aparentment poc importants t’envolten en la teva quotidianitat.
El que una empresa no vol és que et quedis indecís o pitjor, que qüestionis la teva decisió. Volen que de manera ràpida arribis a la millor opció. Per exemple, presenten tres opcions de rentavaixelles: format estàndard, d’estalvi i familiar. És a dir, busquen que independentment qui siguis o quantes vegades hagis de rentar els plats, el format familiar sempre sigui el més rentable i l’opció que tenen prevista que escolliràs. Així doncs, per quin motiu presenten les altres dues opcions? Són l’incentiu. Has d’arribar tu a la conclusió i no trobar-te només amb un únic format perquè si no, no pots comparar quants diners estalvies sense canviar de marca. No tots els fabricants ho fan, però crec que és una bona tècnica. Saps que prens una bona decisió tot i que no depèn únicament de tu. El màrqueting pot canviar la percepció de què es creu estar escollint; aquest és el poder de la publicitat. (Leila Alonso)
A partir de la Segona Guerra Mundial, a la segona meitat del segle XX, la publicitat es va començar a desenvolupar. És l’època en què comença l’anomenada societat de consum.
Des d’aleshores, la publicitat s’ha convertit en una eina molt potent per a vendre tota mena de productes i captar l’atenció de les persones. Inicialment, en forma de cartells, com els que animaven les dones a anar a votar a Gran Bretanya, o els anuncis de medicaments que apareixien a les revistes. Era, però, una publicitat que no arribava a tothom.
La publicitat ens condiciona a l’hora d’escollir un determinat producte. Per exemple, penso en una peça de roba o en un aliment que sovint tries perquè s’anuncia molt per televisió, ràdio o xarxes socials.
Sovint, la publicitat se’ns fa pesada, sobretot quan estàs veient un programa de televisió i et posen sis minuts de publicitat.
És important saber distingir la publicitat enganyosa, aquella que ens vol vendre productes sense garanties, d’aquella que té com a objectiu vendre un determinat producte perquè és nou.
Tots nosaltres estem atrapats per la publicitat, perquè ens deixem convèncer de les suposades qualitats d’un article. Així doncs, vivim immersos en una societat de consum i la publicitat ens condiciona més del que estem disposats a confessar. (Lola Marquès)
La publicitat és una manera de comunicar-se per aconseguir la comercialització d’un producte. L’emissor vol vendre un producte i, a través del coneixement del públic al qual es dirigeix, elabora un missatge que pugui ser del seu interès.
Hi ha molts tipus de publicitat, segons el missatge que es vol comunicar i els mitjans que utilitza per a fer-ho. Així, no només està destinada a la comercialització de productes produïts per empreses privades, sinó que també es pot fer publicitat de productes culturals (exposicions, cinema, itineraris culturals...), de diferents partits polítics (sobretot abans d’unes eleccions), de formes de comportament (l’ús de la mascareta i d’altres formes cíviques de comportar-se), etc. Els mitjans utilitzats per fer-ho poden ser les banderoles al carrer, els anuncis a la ràdio (falques), a través d’internet, de la televisió, dels diaris, etc.
Amb tot, quan parlem de publicitat, la majoria de les persones pensen en un primer moment en els anuncis de la televisió i d’internet perquè són els més vistos i els més coneguts per a tothom. Alguns d’aquests anuncis són de molta qualitat i han guanyat diferents concursos pel seu guió o disseny, però la majoria estan ideats per vendre productes que associen a sentiments de benestar i èxit social. El que expliquen en els sues missatges va en contra dels valors que aquesta societat ens vol transmetre, com els que parlen d’evitar el consum massiu, millorar la sostenibilitat i treballar per una justícia redistributiva.
La publicitat és una manera de manipular les persones bombardejant constantment les nostres ments a través d’una intensificació progressiva d’anuncis en tots els mitjans possibles. Ens hem acostumat a un internet gratuït, però per sostenir-lo estem obligats a veure milers d’anuncis i ens deixen molt poc espai per a la reflexió i el silenci. Els anuncis i els productes de què parlen formen part de les nostres converses diàries, i cada vegada envaeixen més la nostra privacitat. El consum s’ha convertit en una forma de vida i cada vegada ens costa més aturar-lo. (Èric Gil)
Publicat a Opinió
2020-2021. Opina Èric Gil
Últimament, més persones se’n van a viure a Andorra per a pagar menys impostos, però els que més es fan notar són els creadors de contingut multimèdia, és a dir, “youtobers”, “influencers”, etc. Són persones amb enormes quantitats de seguidors i que no són un bon exemple si reflexionem sobre aquesta decisió.
Tots sabem que la nostra formació, l’assistència mèdica i d’altres serveis socials es paguen amb els impostos de tota la població, i marxar a un altre país per no contribuir o contribuir menys no sembla massa just.
Anem a fer números partint de dades de l’any 2019.
L’Impost sobre la Renda a les Persones Físiques (IRPF) a Andorra, a diferència del nostre país, no s’aplica als sous menors de 24000 euros anuals. A partir d’aquesta quantitat, el pagament de l’IRPF va en concordança a la renda, no sobrepassant el 10%, i s’aplica als salaris de 40000 euros en endavant.
Quant a l’Impost de Societats, Andorra posseeix un dels més baixos de tot Europa, amb el seu màxim d’un 10% de beneficis totals. Es pot disminuir fins a un 2% segons el tipus d’empresa. Aquí, és del 30%, bastant per sobre de la mitjana a Europa.
L’Impost de Valor Afegit (IVA) a Andorra, o com s’anomena allà IGI, és només d’un 4,5%. En educació, lloguer, alimentació, sanitat i cultura és del 3,5%. Aquí, per contra, es calcula en el 21%, evidentment molt superior.
Sens dubte, Andorra és un dels països europeus no els impostos són més baixos, i quan ho veiem reflectit en xifres reals, impacta molt més.
Tenim davant nostre un exemple força famós aquests dies. Si esteu ben informats, segur que sabreu de qui parlo. Es tracta del cas és polèmic de tots; el cas Rubius.
Rubius és un “youtuber” i “influencer” del món dels videojocs, molt actiu en plataformes com “twitch”, “youtube”, “facebook”, “twiter” o “instagram”, entre d’altres. És un dels creadors de continguts multimèdia més rics de tots. Guanya uns 4,3 milions d’euros l’any i, malgrat que pot pagar els seus impostos aquí, ha decidit canviar de domicili per tal d’evitar aquests pagaments.
Una vegada exposades les dades, podem fer-nos la nostra opinió d’aquest fet i la consegüent reflexió. És moralment correcte marxar per pagar menys impostos, tot i poder viure més que bé per més diners que hagis de pagar en impostos?
Publicat a Opinió
2020-2021. Ruth Boglione, Miquel Egea, Clara López
Des dels inicis de la humanitat, la dona s’ha dedicat a tenir cura dels fills i de la casa; s’encarregava del conreu i de la recol·lecció dels productes del camp per a alimentar la família.
És evident que les seves capacitats van molt més enllà d’aquest paper imposat històricament. Però... segueix havent-hi desigualtat actualment?
Per entendre com s’ha transformat el seu paper, hem de tirar enrere i veure una pinzellada de la nostra història.
A l’Antiga Grècia, la dona era vista com a una persona dèbil i gairebé inútil. A Roma, no podia participar en la vida polítics i, de fet, no tenia consideració de ciutadana. Durant l’Edat Mitjana, es segueix creient en la inferioritat de gènere; l’home té el control i el poder. Així doncs, la dona no pot accedir a l’educació i, per tant, no té futur professional. És a dir, el seu paper és la dedicació plena a la família. Segles després, no hi ha massa canvis; la dona continua depenent del pare, germà o marit i la paraula èxit no té cabuda en la seva vida.
Actualment, la dona pot escollir els seus estudis, si vol ser mare o d’altres decisions impensables només setanta anys endarrere. El seu paper ha canviat molt, però encara es troba amb gran quantitat de desigualtats, com pot ser entre d’altres que no té les mateixes oportunitats d’accedir als llocs directius de les grans empreses que tenen els homes. A més a més, en general, les dones no cobren el mateix sou que els homes per a fer la mateixa feina.
Les dones actualment ho volen tot: ser considerades dins l’àmbit familiar, tenir la seva família i una feina que les ompli, etc. Però... guanyar diners implica passar moltes hores fora de casa.
Vist així, no només no estan alliberades sinó que són més esclaves que mai. Per a què existeixen a les empreses departaments d’inserció laboral i igualtat de gènere? Tenint en compte que la igualtat de gènere es va proclamar als anys setanta, no cal afegir-hi gran cosa més.
Les noves generacions tenen un repte. Són adolescents que pràcticament s’estan criant sols davant d’un ordinador o consola, o nens allunyats de la presència dels pares mentre es passen moltes hores amb els mestres, els cangurs i els monitors o els avis, amb manca d’eines o d’estratègies per a relacionar-se socialment.
Aquestes generacions estaran disposades a tenir fills quan siguin adults? Hem d’anar corregint i superant totes aquestes dificultats, sobretot si són els homes que contribueixen i, en algun cas, liderin aquest canvi.
Publicat a Opinió
2020-2021. Opina Leila Alonso
S’està veient darrerament, sobretot a les xarxes socials, que pràcticament no es pot dir res sense ofendre algú. Pot ser que s’estigui eliminant el dret a dir lliurement el que es pensa? O és que ens estem tornat molt sensibles? És un dels temes més polèmics actualment. Alguns creuen que es pot dir el que es pensa sense filtres; d’altres, que s’ha de limitar allò que es diu.
No es tracta de limitar la llibertat d’expressió, sinó d’evitar la difusió de missatges ofensius i fomentar el respecte entre els individus. Sota el paraigües de la llibertat d’expressió no hi ha lloc per a l’incitament a l’odi o a la violència.
Sembla que ara cada cop som més sensibles i que no se’ns pot dir res. I en part, és cert. Abans, potser no es mirava tant si el que es deia o es deixava de dir era políticament correcte o ofensiu, i va molt lligat als avenços dels darrers anys, socialment parlant. Fins i tot, el fet d’intentar que res no sigui ofensiu se’ns pot girar contra nostra, ja que cada petit comentari es percebria com a ofensiu retro alimentant la sensibilitat de la gent, entrant així en un cercle viciós impostant.
És correcte intentar expressar les nostres idees de manera que no ofenguin ningú, motiu pel qual tenim els eufemismes, però tampoc no ens hem de passar de frenada. Si hem de fer algun comentari, el que sigui, hem de tenir el dret a expressar-lo lliurement, però sempre amb i des del respecte. No és tant el que es diu, sinó com es diu. Hem d’aprendre a expressar els nostres sentiments, idees i opinions amb respecte i alhora no ser tan summament sensibles.
Però... Què és políticament correcte dir? Quins són els límits de la llibertat d’expressió? I, més important encara... Qui ho decideix? Què passa si, per exemple, l’emissor del missatge té una gran influència política?
