Publicat a Opinió
2020-2021. Opina Júlia Saura
El zoo de Barcelona, situat com molts de nosaltres sabem al Parc de la Ciutadella, fa molts anys que existeix. Ha anat canviant al llarg del temps, i ha passat de ser un lloc on els animals estaven en recintes diminuts i poc higiènics a un lloc més gran on la major part estan a l’aire lliure amb un grup de cuidadors i veterinaris experimentats i en millors condicions en general. No obstant això, és evident que no deixen d’estar en captiveri.
Hi ha qui pensa que si certs animals no fossin exhibits al zoo, mai no els podríem veure. La pregunta és: Hem de posar en perill la vida d’un animal només per gaudir de la seva presència? Tanmateix, certs animals si no fos pel zoo potser desapareixerien ja que estan en perill d’extinció; és innegable que en aquest sentit els veterinaris fan una important tasca.
Una solució seria un zoo només d’animals autòctons o que es pugui reproduir naturalment el seu hàbitat. Per exemple, no té cap sentit tenir ossos polars, pingüins o foques a Barcelona.
Es podrien dissenyar espais per a espècies autòctones en els quals el moviment fos lliure, organitzar visites guiades on es donés informació d’aquests animals, mostrar de manera didàctica aspectes poc coneguts dels seus costums, etc.
Consisteix a fer un zoo educatiu i no només per a gaudir-ne com a simples espectadors, la qual cosa implica reduir el nombre de visitants i l’estrès que provoca als animals aquesta “invasió” dels seus dominis.
Publicat a Opinió
2020-2021. Helena Poves
Tots tenim un preu? Cal, primer, tenir clar el sentit de la pregunta. Es pot fer un debat econòmic i pensar que si tenim un preu en monedes; o bé podem plantejar un debat filosòfic i moral i considerar el preu com a valor.
És cert que hi pot haver gent que sí que pensi que tots tenim un preu en termes monetaris i, fins i tot, hi ha qui s’assegura les cames, la cara o el braç, etc per un valor en monedes. Generalment, són esportistes d’elit, models o d’altres que viuen del seu cos i necessiten tenir-lo en plenes condicions per a fer la seva feina. I de fet , una assegurança de vida ja és una mica això, es paga als nostres beneficiaris un valor monetari que, se suposa, compensa la nostra vida (o mort, depèn com es miri).
També hi ha gent que pensa que tots i tot té un preu i, per tant, tot es pot vendre. Un exemple és el del tràfic de persones, que és un negoci on hi ha una sèrie de gent que s’enriqueix explotant persones (majoritàriament dones) a les quals se’ls posa un preu: per exemple, la prostitució o els treballs forçats.
Però, tal com he dit al començament, no em vull referir a això. No és una reflexió econòmica, sinó filosòfica.
Penso que potser no tenim un preu, però sí que tots tenim un valor com a persones que som. Un valor per a nosaltres mateixos i per a qui ens envolta. I aquest valor l’establirà cadascú, segons com ens veiem nosaltres, la nostra manera de ser i la manera de relacionar-nos amb el nostre entorn.
Objectivament, tots com a persones, tenim el mateix valor. Però sí que pot ser que subjectivament, cadascú ens valorem i valorem els altres de manera diferent. Un exemple és el que està passant ara amb el racisme, hi ha “colors de pell” que fan que hi hagi gent que infravalori les persones.
La nostra vida en si ja és un valor que és temporal i per tant, cada minut que vivim té un valor important que nosaltres decidirem si l’aprofitem vivint intensament o bé el desaprofitem. Omplir de sentit la nostra vida és viure lliurement i amb consciència donant sentit als nostres actes sense perjudicar ningú.
És veritat que estem en un món on cada cop més es tendeix a quantificar-ho tot i a atorgar un valor monetari a les coses. Per altra banda, sovint ens sentim valorats per les coses materials que tenim com la feina, el cotxe, la casa o com vas vestit.
Tot això és superficial. Cal valorar la nostra essència com a persones i sobretot valorar la nostra vida, la qual no hauria de tenir un preu. Malauradament, és evident que sí que en té; sense diners no pots fer moltes coses i sovint ets considerada inferior.
Els valors de les persones han canviat al llarg del temps i s’han reduït al poder adquisitiu. És feina nostra i de les properes generacions intentar redreçar aquesta tendència i tornar a l’essència de l’ésser humà.
Publicat a Opinió
2020-2021. Opina Paula Ballart
A vegades penso que no sóc capaç, que no puc, que no em volen, que tothom té talent menys jo... Aquest monòleg interior, si mai l’heu patit, et fa sentir malament i penses que no hi ha solució.
En aquests moments, m’agradaria apagar la meva ràdio interna i pensar que puc aconseguir-ho tot i que no sóc esclava de les meves emocions. Sí; és fàcil dir que les puc controlar quan realment m’és molt difícil intentar-ho. Quan he tingut un dia gris i arribo a casa, veig els meus pares i els carrego tota la pressió que he tingut. Després em sento molt malament, però ja no hi ha volta enrere. Aquestes descarregades també les pateixen les meves amigues; soc així!
Poso un exemple que sempre m’angoixa: els exàmens. Tinc por i penso que no seré capaç de poder estudiar i ja em veig suspenent-los tots. Realment, m’ho crec. De la por passo al pànic i aleshores sí que no puc fer res, ni estudiar. Penso que l’univers conspira contra mi, els pensaments van empitjorant i se’m desdibuixa la realitat fins que no sóc capaç de distingir-la correctament.
Realment, ho passo molt malament i cada vegada em trobo més bloquejada. La meva ment és incapaç de pensar en positiu i totes les emocions són negatives.
Aquesta sensació de no poder em porta a treure el pitjor de mi. Aleshores he de parlar amb algú perquè m’ajudi a fer fora tots els pensaments negatius que m’he cregut.
És curiós el poder de l’amistat. Quan sento que em diuen que tinc talent i que puc sortir-me de tot, el meu monòleg interior canvia i s’omple de pensaments positius i de poder. Tot em comença a sortir bé i torno a confiar en mi mateixa; és màgia. Feia vint minuts no em veia capaç de res i ara sóc la millor del món mundial com a mínim!
Tots tenim un dimoni i un àngel dins nostre. Hem de confiar en nosaltres mateixos i deixar de tenir por.
Publicat a Opinió
2019-2020. Aina Nadal
Quan sàpigues escoltar hauràs après l’art del silenci i respectar l’opinió dels altres, perquè a tothom li agrada sentir-se escoltat, però no tothom sap escoltar. No entenc per què a algunes persones ens costa tant escoltar si realment és ben senzill, només has de fixar-te en allò que t’estan dient els altres. Escoltar és la manera més efectiva d’aprendre, ja que comprens les opinions dels altres i pots acabar pensant alguna cosa molt diferent de la que pensaves al principi.
Crec que normalment, quan no escoltem, és perquè estem massa pendents del que direm després, de com podrem contradir el que ha dit l’altra persona, i ho fem sense saber què és el que ens volia dir realment, però com que l’hem interromput, no hem entès correctament el missatge. Sentir és el que la gent fa normalment, sentir és percebre a través de l’oïda, escoltar és parar atenció quan et parlen, estar atent al que et diuen.
En la situació que estem vivint ara és molt important escoltar perquè estem tancats a casa, i això no és fàcil. Si no ens escoltem bé entre els que estem convivint, acabarem tots enfadats i cansats d’estar amb la família tot el dia.
A casa, i estic convençuda que no som els únics, el que ens passa a vegades és que alcem la veu i a poc a poc ens posem nerviosos perquè tallem involuntàriament la comunicació. Haurem de comptar fins a deu abans d’obrir la boca i sobretot, caldrà saber-nos escoltar.
