Publicat a Opinió
2020-2021. Ruth Boglione, Miquel Egea, Clara López
Des dels inicis de la humanitat, la dona s’ha dedicat a tenir cura dels fills i de la casa; s’encarregava del conreu i de la recol·lecció dels productes del camp per a alimentar la família.
És evident que les seves capacitats van molt més enllà d’aquest paper imposat històricament. Però... segueix havent-hi desigualtat actualment?
Per entendre com s’ha transformat el seu paper, hem de tirar enrere i veure una pinzellada de la nostra història.
A l’Antiga Grècia, la dona era vista com a una persona dèbil i gairebé inútil. A Roma, no podia participar en la vida polítics i, de fet, no tenia consideració de ciutadana. Durant l’Edat Mitjana, es segueix creient en la inferioritat de gènere; l’home té el control i el poder. Així doncs, la dona no pot accedir a l’educació i, per tant, no té futur professional. És a dir, el seu paper és la dedicació plena a la família. Segles després, no hi ha massa canvis; la dona continua depenent del pare, germà o marit i la paraula èxit no té cabuda en la seva vida.
Actualment, la dona pot escollir els seus estudis, si vol ser mare o d’altres decisions impensables només setanta anys endarrere. El seu paper ha canviat molt, però encara es troba amb gran quantitat de desigualtats, com pot ser entre d’altres que no té les mateixes oportunitats d’accedir als llocs directius de les grans empreses que tenen els homes. A més a més, en general, les dones no cobren el mateix sou que els homes per a fer la mateixa feina.
Les dones actualment ho volen tot: ser considerades dins l’àmbit familiar, tenir la seva família i una feina que les ompli, etc. Però... guanyar diners implica passar moltes hores fora de casa.
Vist així, no només no estan alliberades sinó que són més esclaves que mai. Per a què existeixen a les empreses departaments d’inserció laboral i igualtat de gènere? Tenint en compte que la igualtat de gènere es va proclamar als anys setanta, no cal afegir-hi gran cosa més.
Les noves generacions tenen un repte. Són adolescents que pràcticament s’estan criant sols davant d’un ordinador o consola, o nens allunyats de la presència dels pares mentre es passen moltes hores amb els mestres, els cangurs i els monitors o els avis, amb manca d’eines o d’estratègies per a relacionar-se socialment.
Aquestes generacions estaran disposades a tenir fills quan siguin adults? Hem d’anar corregint i superant totes aquestes dificultats, sobretot si són els homes que contribueixen i, en algun cas, liderin aquest canvi.
Publicat a Opinió
2020-2021. Opina Leila Alonso
S’està veient darrerament, sobretot a les xarxes socials, que pràcticament no es pot dir res sense ofendre algú. Pot ser que s’estigui eliminant el dret a dir lliurement el que es pensa? O és que ens estem tornat molt sensibles? És un dels temes més polèmics actualment. Alguns creuen que es pot dir el que es pensa sense filtres; d’altres, que s’ha de limitar allò que es diu.
No es tracta de limitar la llibertat d’expressió, sinó d’evitar la difusió de missatges ofensius i fomentar el respecte entre els individus. Sota el paraigües de la llibertat d’expressió no hi ha lloc per a l’incitament a l’odi o a la violència.
Sembla que ara cada cop som més sensibles i que no se’ns pot dir res. I en part, és cert. Abans, potser no es mirava tant si el que es deia o es deixava de dir era políticament correcte o ofensiu, i va molt lligat als avenços dels darrers anys, socialment parlant. Fins i tot, el fet d’intentar que res no sigui ofensiu se’ns pot girar contra nostra, ja que cada petit comentari es percebria com a ofensiu retro alimentant la sensibilitat de la gent, entrant així en un cercle viciós impostant.
És correcte intentar expressar les nostres idees de manera que no ofenguin ningú, motiu pel qual tenim els eufemismes, però tampoc no ens hem de passar de frenada. Si hem de fer algun comentari, el que sigui, hem de tenir el dret a expressar-lo lliurement, però sempre amb i des del respecte. No és tant el que es diu, sinó com es diu. Hem d’aprendre a expressar els nostres sentiments, idees i opinions amb respecte i alhora no ser tan summament sensibles.
Però... Què és políticament correcte dir? Quins són els límits de la llibertat d’expressió? I, més important encara... Qui ho decideix? Què passa si, per exemple, l’emissor del missatge té una gran influència política?
Publicat a Opinió
2020-2021. Opina Júlia Saura
El zoo de Barcelona, situat com molts de nosaltres sabem al Parc de la Ciutadella, fa molts anys que existeix. Ha anat canviant al llarg del temps, i ha passat de ser un lloc on els animals estaven en recintes diminuts i poc higiènics a un lloc més gran on la major part estan a l’aire lliure amb un grup de cuidadors i veterinaris experimentats i en millors condicions en general. No obstant això, és evident que no deixen d’estar en captiveri.
Hi ha qui pensa que si certs animals no fossin exhibits al zoo, mai no els podríem veure. La pregunta és: Hem de posar en perill la vida d’un animal només per gaudir de la seva presència? Tanmateix, certs animals si no fos pel zoo potser desapareixerien ja que estan en perill d’extinció; és innegable que en aquest sentit els veterinaris fan una important tasca.
Una solució seria un zoo només d’animals autòctons o que es pugui reproduir naturalment el seu hàbitat. Per exemple, no té cap sentit tenir ossos polars, pingüins o foques a Barcelona.
Es podrien dissenyar espais per a espècies autòctones en els quals el moviment fos lliure, organitzar visites guiades on es donés informació d’aquests animals, mostrar de manera didàctica aspectes poc coneguts dels seus costums, etc.
Consisteix a fer un zoo educatiu i no només per a gaudir-ne com a simples espectadors, la qual cosa implica reduir el nombre de visitants i l’estrès que provoca als animals aquesta “invasió” dels seus dominis.
Publicat a Opinió
2020-2021. Helena Poves
Tots tenim un preu? Cal, primer, tenir clar el sentit de la pregunta. Es pot fer un debat econòmic i pensar que si tenim un preu en monedes; o bé podem plantejar un debat filosòfic i moral i considerar el preu com a valor.
És cert que hi pot haver gent que sí que pensi que tots tenim un preu en termes monetaris i, fins i tot, hi ha qui s’assegura les cames, la cara o el braç, etc per un valor en monedes. Generalment, són esportistes d’elit, models o d’altres que viuen del seu cos i necessiten tenir-lo en plenes condicions per a fer la seva feina. I de fet , una assegurança de vida ja és una mica això, es paga als nostres beneficiaris un valor monetari que, se suposa, compensa la nostra vida (o mort, depèn com es miri).
També hi ha gent que pensa que tots i tot té un preu i, per tant, tot es pot vendre. Un exemple és el del tràfic de persones, que és un negoci on hi ha una sèrie de gent que s’enriqueix explotant persones (majoritàriament dones) a les quals se’ls posa un preu: per exemple, la prostitució o els treballs forçats.
Però, tal com he dit al començament, no em vull referir a això. No és una reflexió econòmica, sinó filosòfica.
Penso que potser no tenim un preu, però sí que tots tenim un valor com a persones que som. Un valor per a nosaltres mateixos i per a qui ens envolta. I aquest valor l’establirà cadascú, segons com ens veiem nosaltres, la nostra manera de ser i la manera de relacionar-nos amb el nostre entorn.
Objectivament, tots com a persones, tenim el mateix valor. Però sí que pot ser que subjectivament, cadascú ens valorem i valorem els altres de manera diferent. Un exemple és el que està passant ara amb el racisme, hi ha “colors de pell” que fan que hi hagi gent que infravalori les persones.
La nostra vida en si ja és un valor que és temporal i per tant, cada minut que vivim té un valor important que nosaltres decidirem si l’aprofitem vivint intensament o bé el desaprofitem. Omplir de sentit la nostra vida és viure lliurement i amb consciència donant sentit als nostres actes sense perjudicar ningú.
És veritat que estem en un món on cada cop més es tendeix a quantificar-ho tot i a atorgar un valor monetari a les coses. Per altra banda, sovint ens sentim valorats per les coses materials que tenim com la feina, el cotxe, la casa o com vas vestit.
Tot això és superficial. Cal valorar la nostra essència com a persones i sobretot valorar la nostra vida, la qual no hauria de tenir un preu. Malauradament, és evident que sí que en té; sense diners no pots fer moltes coses i sovint ets considerada inferior.
Els valors de les persones han canviat al llarg del temps i s’han reduït al poder adquisitiu. És feina nostra i de les properes generacions intentar redreçar aquesta tendència i tornar a l’essència de l’ésser humà.
