ELS CONTES DE SEMPRE
2020-2021. Nora Mas. 1r Premi Prosa. Categoria F
Potser ja coneixereu aquesta història o n’haureu sentit a parlar, però l’explicaré per a aquells que no la conegueu.
Doncs bé, fa molt de temps, la Irina, una nena de set anys, va demanar als seus pares un llibre de contes. Quan va arribar el dia 11 de juliol, el seu aniversari, l’únic regal que va rebre va ser un llibre molt gruixut, amb la portada rígida i amb un munt de dibuixos on hi havia escrites totes les faules i contes clàssics: “El flautista d’Hamelin”, “Els tres porquets”, “Peter Pan”, “Les mil i una nits”...
A la Irina li va fer molta il·lusió. Va donar les gràcies pel regal i se’n va anar a la seva habitació a llegir el primer conte que es titulava “La caputxeta morada”. Ella coneixia “La caputxeta vermella”, però mai havia sentit a parlar d’aquest altre color. En llegir les primeres frases de la història, tot li va semblar normal, tal i com li havien explicat a l’escola. Va ser després que les coses van anar canviant.
La història deia així:
“Hi havia una vegada, una nena que es deia Aina, que sempre duia la roba negra. Un dia, el seu pare, cansat que sempre anés vestida igual, li va regalar una dessuadora de color lila. A l’Aina li va agradar el regal i sempre que podia se la posava. El primer dia que va anar a l’escola amb la dessuadora nova, tots els seus companys li van preguntar per què havia decidit canviar d’estil, però ningú no li va dir que li quedava bé o que li ressaltava el color verd clar dels seus ulls, com li havia dit el pare. No li va importar, era a ella a qui li havia d’agradar.”
S’havia fet tard i va arribar l’hora de sopar, així que la Irina va deixar el llibre obert damunt de l’escriptori, va apagar el llum de l’habitació i va tancar la porta com de costum. Quan van acabar de sopar, va veure que de la seva habitació sortia una llum que anava canviant de color. Va obrir la porta lentament i hi va entrar amb una mica de por. Aquella llum tan potent i enlluernadora sortia del llibre. La Irina s’hi va acostar amb els ulls entreoberts i quan va estar molt a prop de la taula, la llum va començar a fer pampallugues cada vegada més ràpid. El raig va desaparèixer, i quan la nena va tornar a obrir els ulls, ja no estava a la seva habitació. Va veure plegada al damunt d’una cadira, una dessuadora lila; era com la que duia l’Aina al conte que s’estava llegint! La Irina va sortir d’aquella cambra, que va suposar que era l‘habitació de la nena del conte, va caminar pel passadís i va anar a parar al menjador, un espai totalment desconegut per a ella. Allà hi havia, asseguts en un sofà, un home i una nena.
- Hola, ets la Irina, veritat? Corre, vine. T’estava esperant- va dir l’Aina.
La pobre Irina, amb ulls com a plats, no va saber què respondre, i sense dir res s’hi va apropar. L’Aina es va aixecar i li va dir que l’acompanyés. La va portar de nou a l’habitació i li va dir que cap personatge fantàstic dels contes de sempre sabia el que estava passant darrerament; necessitaven ajuda. La primera persona amant de la lectura que entrés al món dels contes seria la candidata i escollida per fer que tot tornés a ser com abans.
Anys enrere, a gairebé tots els nens i nenes els agradava llegir abans d’anar a dormir. Però aquest costum s’ha anat perdent. Els personatges dels contes pensaven que ja no eren interessants pels nens i van decidir abandonar els contes per anar a viure al món real. Ara, la Irina i la seva nova amiga Aina, havien de fer els possibles per fer tornar els personatges als contes corresponents.
- Com ho farem?-va voler saber la Irina.
- Mmmm...ah! Em sembla que ja ho tinc- va fer l’Aina.
La seva idea no estava pas malament, però els portaria moltes hores, fins i tot dies perquè el que havien pensat era anar a la vida real per buscar els personatges desapareguts i fer-los tornar al lloc d’on venien.
Damunt l’escriptori de l’Aina hi havia un llibre molt semblant al que li havien regalat a la Irina aquella mateixa tarda; també era un llibre màgic. En obrir-lo, va succeir exactament el mateix que amb l’altre, però aquest cop ja no va tenir por. Les dues van aparèixer a l’habitació de la Irina. L’Aina mai no havia sortit del seu conte, així que per a ella tot era nou.
Van sortir corrents al carrer i van començar a caminar a un pas ràpid agafades de la mà. Ara era l’Aina qui estava espantada. Caminaven i caminaven, però no trobaven rastre de cap personatge. Van seure les dues a un banc. No sabien on anar. Va ser llavors que van veure una llumeta suspesa en l’aire que s’apropava cap a elles.
-Campaneta!- va exclamar la Irina
-Campaneta?- va dir sorpresa l’Aina- i això què és?
És clar! La caputxeta morada mai no havia sortit del seu conte i no en coneixia cap altre. La Irina li va dir que era la fada del Peter Pan, un nen que volava i lluitava contra els pirates més temuts del país de Mai Més. La Campaneta s’hi va acostar una mica més i els va llençar un pessic de polsim màgic que les va fer volar. En pocs segons, van arribar a una plaça on hi havia tots els personatges que havien fugit.
L’Aina només va reconèixer tres dels personatges que hi havia allà: el llop, l’àvia de la caputxeta i el caçador. La Irina s’hi va apropar i va cridar molt fort per tal que tothom la sentís:
-No em sobta veure-us a tots aquí reunits perquè sé el motiu pel quan heu vingut al món real. Sé que cada vegada hi ha més nens i nenes que ja no creuen en els vostres contes. Però segueix havent-hi infants que els agraden les vostres històries, i és per aquest motiu que no podeu desaparèixer per sempre. Què pensaran aquestes nenes i nens en veure que no hi ha res escrit en obrir els llibres? Heu de tornar. No podeu marxar així com així. Si us plau!
Quan va acabar de parlar, els personatges no deien res. Un silenci un pèl incòmode els envoltava. Una noia de pell blanca com la neu i amb els cabells foscos i brillants es va posar al costat de la Irina i va dir:
-Té raó. Ja l’heu sentida. No havíem tingut en compte aquest grupet d’amics nostres. Hem de tornar!
I un per un van anar desapareixent, com si el vent se’ls emportés.
Les dues noves amigues, es van acomiadar amb una llarga abraçada. La Irina va prometre que tornaria i va marxar a casa seva.
Quan hi va arribar, tothom estava ja dormint. Va entrar a la seva habitació i el llibre que havia deixat al damunt de la taula tornava a tenir els contes escrits com tots els coneixem.
Pseudònim: Narlias
Curs: 1r ESO