Publicat a Jocs Florals
2021-2022. Leia Alonso. 1r Premi Prosa. Categoria G
Diumenge 22 de setembre, 1968
Demà comença l’escola. La meva mare i jo ens vam mudar fa uns dies, tot i que el meu pare porta ja porta uns mesos treballant aquí. Estem molt contents de veure’l, ja que les dures condicions de treball a les mines s’han emportat 27 treballadors aquest any i estàvem una mica preocupats.
Hi ha molta gent, la majoria treballadors japonesos o presoners de Corea o Xina, i també algunes famílies. Tots els edificis són grisos, fins i tot la muralla que l’envolta l’illa. He sentit que estan fets de ciment per ser més resistents als tifons. A més a més, tots són blocs de pisos, exceptuant l’escola, l’hospital i el santuari.
Tot i ser un lloc petit, hi ha moltíssimes persones, crec que mai n’havia vist tantes juntes.
Divendres 18 d’abril, 1969
Sembla mentida, però portem quasi un any vivint aquí. Els carrers, igual d’abarrotats que el primer dia. El nou curs començarà d’aquí poc, en una setmana de fet. És el meu últim any i encara no sé què faré en acabar l’escola. El més probable és que comenci a treballar amb el meu pare a la mina.
L’ambient gris em comença a angoixar. Sembla com si cada cop hi hagués més persones. A les nits, quan se suposa que els treballadors han de descansar, se senten plors i crits. La gent està desesperada. Alguns han intentat saltar les muralles i nedar fins a terra ferma, sense èxit. Els corrents són forts i la mar, traïdora.
Fins i tot anar a resar al santuari s’ha convertit en tot un repte. Per arribar-hi cal pujar fins a la part més alta de l’illa. L’única manera és per les escales de l’infern. Centenars de persones que intenten pujar i baixar en un espai d’un metre d’ample com a màxim. Corren rumors sobre persones que contacten amb els esperits, d’altres diuen que fan pactes amb el diable. Mentre, la resta resa perquè la situació acabi aviat.
Dimarts 3 de desembre, 1973
L’escola primària és un dels pocs llocs on encara queden riures sincers. Sembla ser que el petroli està guanyant terreny al carbó. Així, les empreses han decidit emportar-se treballadors a d’altres zones d’explotació de major interès, tot i que aquí la situació ja no és la mateixa.
La situació ha degenerat fins a tal punt que molts han mort en accidents miners, molts d’altres s'han suïcidat i alguns s'han assassinat entre ells.
Només és qüestió de temps que tots marxem d’aquí.
Dimarts 15 de gener, 1974
Avui han tancat l’última mina. La majoria de treballadors ja han marxat. M’han donat una oportunitat de treball a la prefectura de Nagasaki, me n’aniré amb els meus pares en el primer ferri de demà.
A unes nou milles de la ciutat de Nagasaki es troba una illa abandonada, sense habitants, però plena d’història. És l’illa de Hashima, aquella que alguna vegada fou la meca de la mineria submarina de carbó i que es convertí en una clara representació de la ràpida industrialització del Japó. Tot i això, encara guarda un rerefons de patiment envoltat de tristor.
Dels gairebé 6000 habitants que va arribar a tenir en el seu punt culminant, es calcula que van morir al voltant de dues mil persones segons xifres oficials, però podrien ser-ne molts més.
Hashima funcionà durant més de 80 anys, des que la va comprar l’empresa Mitsubishi l’any 1887 fins que va ser clausurada oficialment, l’any 1974.
*Fragments dels diaris inèdits d’AkkunTakahashi
Pseudònim: Nerfeen el miner
Curs: 4t ESO
Publicat a Jocs Florals
2021-2022. Aina Nadal. Accèssit Prosa. Categoria G
Em dic Alba i sempre m’he considerat una persona molt indecisa. Per exemple, quan era petita, a l’octubre ja feia la carta als Reis, perquè necessitava molt de temps per decidir què volia, o quan sortíem a fer un volt després de sopar, jo era la que tardava deu minuts sencers en triar de quin gust volia la bola del gelat.
Recordo tantes situacions en què he acabat deixant escollir un altre, o trucant a algú perquè em doni la seva opinió sobre quina sèrie puc mirar, o arribar tard als llocs perquè no sé quina roba m’he de posar.
No us penseu que en tot soc una cagadubtes. Per exemple, tinc molt clar que estic en contra de la pena de mort, a favor de l’eutanàsia, en contra de l’homofòbia o a favor de l’avortament. El món ha de canviar cap a un altre rumb; soc ecologista. Ens estem carregant el nostre planeta. A la nostra societat hi ha molta injustícia i hem de lluitar per a tenir un món més just.
Tinc clares aquestes coses, però no em feu triar si vull pizza barbacoa o quatre formatges; m’agraden les dues i no puc fer-hi res!
El cas és que l’altre dia a classe, ens van preguntar si ja sabíem què volíem fer després de l’ESO, si volíem fer batxillerat o algun cicle, i quin, o bé si volíem començar a treballar... No és només que la gent ja ho sabia, sinó que mitja classe sap què vol estudiar i què vol ser de gran.
Vaig al·lucinar. En quin moment s’havien planificat les seves vides, mentre a mi em costa decidir si prefereixo per dinar croquetes o mandonguilles?
L’Eloi, que dibuixa molt bé, vol fer Belles Arts i ser professor de Visual i Plàstica; la Mariona vol estudiar Òptica i Optometria. Per sort, la Clara no està segura si vol fer Farmàcia o Psicologia, però almenys té dues opcions.
Jo no en tinc ni la més mínima idea. Clar que hi ha algunes assignatures que m’agraden més que d’altres, però no ho tinc massa clar. Només sé una cosa i és que vull seguir estudiant per canviar el món.
Pseudònim: Kiwi
Curs: 3r ESO
Publicat a Jocs Florals
2020-2021. Laia Escoda. Accèssit Prosa. Categoria G
Estic caminant cap a una parada d’autobús que està a prop de casa meva, he quedat d’aquí una estona per anar de festa amb unes amigues a una discoteca nova que han obert fa poc. Tinc curiositat per saber com serà aquest lloc ja que l’han recomanat molt per twitter, diuen que hi posen molt bona música i té bon ambient, a més per les fotos que he vist, el local on es troba és molt gran.
Ja està fosc el carrer, i de nit, el barri on visc jo pot ser una mica aterrador, però per sort els llums dels fanals estan encesos. Arribo a la parada, que també està il·luminada per un llum, i veig que l’autobús encara trigarà un quart d’hora per arribar. Si hi vaig caminant arribaré molt tard i agafar el metro no és una opció ja que la línia que hauria d’agafar està tallada per obres. Per tant, decideixo esperar-me; he fet bé de sortir de casa amb temps. A la parada no hi ha ningú. M’assento al banc i començo a mirar el mòbil buscant més comentaris que ha fet la gent sobre la nova discoteca.
Al cap de dos minuts arriba un home a la parada i es queda dret, repenjat a una columna de la parada, mentre també espera l’autobús. Aquest home em crida l’atenció. L’intento mirar de reüll dissimuladament. Va vestit amb uns texans negres, botes de muntanya plenes de fang, un jersei blau marí i una jaqueta d’estampat militar. Deu tenir uns trenta anys més o menys, però no n’estic segura perquè no li puc veure la cara. Porta una gorra i això m’estranya, ja que són les 10:47 de la nit. Però el tret que més em crida l’atenció d’ell són les seves mans; les té plenes de rascades i encara s’hi poden veure algunes restes de sang entre els nusos de les mans, com si se les hagués intentat netejar de manera maldestre i amb presses.
Un calfred em recorre per tota l’esquena i començo a imaginar-me el pitjor. Deu ser perillós l’home? I si s’ha barallat amb algú i per això té ferides a les mans? Em dic a mi mateixa que no hauria d’estar pensant malament d’aquest home, potser es carnisser i per això té les mans tacades de sang, o fins i tot podria fer boxa, tinc un amic que el practica i sempre té les mans plenes de ferides i rascades. Però per molt que ho intenti no em puc convèncer a mi mateixa. Hi ha alguna cosa sobre aquest home que no m’acaba d’agradar del tot, i no em puc treure del cap la idea que podria ser perillós.
Mentre penso tot això m’oblido que l’estic mirant. L’home se n’adona i em somriu. Ara és ell qui no para de mirar-me. Amb el llum del fanal que il·lumina la parada li puc veure bé la cara; els ulls són de color blau cel i té un cop a la galta esquerra que sembla molt recent. Em poso molt nerviosa i un altre calfred recorre la meva esquena. Al cap d’un minut o menys l’home se m’apropa, s’asseu al meu costat, molt enganxat a mi, i es queda allà en silenci. El tinc tan a prop que puc notar la forta olor d’alcohol i de tabac que desprèn.
M’aixeco molt ràpidament i em quedo dreta, lluny del banc. Pels carrers no hi ha gairebé ningú. Miro el rellotge i veig que només han passat cinc minuts des que he arribat. No em puc quedar en aquesta parada, l’home sinistre segueix mirant-me des del banc. Decideixo que agafaré l’autobús a la propera parada, que només és a set minuts caminant.
Així doncs, començo a caminar neguitosament. La veritat es que no és la primera vegada que un senyor se m’acosta sense que jo el conegui i em comença a somriure. Recordo que fa un any, un dia que anava amb el metro, un senyor se’m va acostar mentre jo estava esperant dreta per baixar. El senyor no parava de mirar-me de reüll i em somreia de tant en tant. Quan vaig baixar ell també ho va fer i em va demanar de sobte si volia anar a prendre un cafè junts. Nerviosament, li vaig dir que no i vaig fugir gairebé corrents. Ell, sortosament, no em va seguir.
Però avui tinc el pressentiment que és diferent. L’home de la parada d’autobús sembla perillós i el fet que tingui les mans amb ferides m’espanta encara molt més.
Mentre camino i recordo aquella experiència, tinc la desagradable sensació que m’està seguint. Em paro al semàfor que està en vermell, em giro, i sí; tinc raó. Veig un home que està força lluny però camina cap on sóc jo, i tot i que no li puc veure bé la cara per la foscor reconec que és el de la parada d’autobús per la jaqueta d’estampat militar que porta posada i la gorra.
No espero que el semàfor es posi verd i començo a caminar ràpid, desitjant que pari de seguir-me. Per sort, quan arribo a la parada d’autobús ja no el puc veure, i penso que potser ha decidit girar cua. Ara falten quatre minuts perquè arribi l’autobús, però ja no estic tan emocionada per anar a la discoteca amb les meves amigues que com ho estava fa una estona. Tot el cos em tremola per l’ansietat que estic passant i la idea que l’home encara em pugui estar seguint m’esgarrifa.
Veig que a la parada del carrer de davant està arribant l’autobús número sis, que sorprenentment para a prop de casa meva, i sense pensar-m’ho ni un segon corro cap allà. Quan ja hi he pujat, m’assec a un seient al costat de la finestra i amb les mans encara tremoloses envio un missatge a les meves amigues dient que no em trobo bé i no puc quedar. Ja aniré de festa amb elles un altre dia, però avui no en tinc ganes.
Quan l’autobús es posa en marxa, miro cap al carrer i allà el veig; l’home sinistre de les mans tacades de restes de sang. Està parat al mig del carrer, observant com l’autobús que he agafat se’n va.
Pseudònim: Carolina
Curs: 4t ESO
Publicat a Jocs Florals
2020-2021. Nora Mas. 1r Premi Prosa. Categoria F
Potser ja coneixereu aquesta història o n’haureu sentit a parlar, però l’explicaré per a aquells que no la conegueu.
Doncs bé, fa molt de temps, la Irina, una nena de set anys, va demanar als seus pares un llibre de contes. Quan va arribar el dia 11 de juliol, el seu aniversari, l’únic regal que va rebre va ser un llibre molt gruixut, amb la portada rígida i amb un munt de dibuixos on hi havia escrites totes les faules i contes clàssics: “El flautista d’Hamelin”, “Els tres porquets”, “Peter Pan”, “Les mil i una nits”...
A la Irina li va fer molta il·lusió. Va donar les gràcies pel regal i se’n va anar a la seva habitació a llegir el primer conte que es titulava “La caputxeta morada”. Ella coneixia “La caputxeta vermella”, però mai havia sentit a parlar d’aquest altre color. En llegir les primeres frases de la història, tot li va semblar normal, tal i com li havien explicat a l’escola. Va ser després que les coses van anar canviant.
La història deia així:
“Hi havia una vegada, una nena que es deia Aina, que sempre duia la roba negra. Un dia, el seu pare, cansat que sempre anés vestida igual, li va regalar una dessuadora de color lila. A l’Aina li va agradar el regal i sempre que podia se la posava. El primer dia que va anar a l’escola amb la dessuadora nova, tots els seus companys li van preguntar per què havia decidit canviar d’estil, però ningú no li va dir que li quedava bé o que li ressaltava el color verd clar dels seus ulls, com li havia dit el pare. No li va importar, era a ella a qui li havia d’agradar.”
S’havia fet tard i va arribar l’hora de sopar, així que la Irina va deixar el llibre obert damunt de l’escriptori, va apagar el llum de l’habitació i va tancar la porta com de costum. Quan van acabar de sopar, va veure que de la seva habitació sortia una llum que anava canviant de color. Va obrir la porta lentament i hi va entrar amb una mica de por. Aquella llum tan potent i enlluernadora sortia del llibre. La Irina s’hi va acostar amb els ulls entreoberts i quan va estar molt a prop de la taula, la llum va començar a fer pampallugues cada vegada més ràpid. El raig va desaparèixer, i quan la nena va tornar a obrir els ulls, ja no estava a la seva habitació. Va veure plegada al damunt d’una cadira, una dessuadora lila; era com la que duia l’Aina al conte que s’estava llegint! La Irina va sortir d’aquella cambra, que va suposar que era l‘habitació de la nena del conte, va caminar pel passadís i va anar a parar al menjador, un espai totalment desconegut per a ella. Allà hi havia, asseguts en un sofà, un home i una nena.
- Hola, ets la Irina, veritat? Corre, vine. T’estava esperant- va dir l’Aina.
La pobre Irina, amb ulls com a plats, no va saber què respondre, i sense dir res s’hi va apropar. L’Aina es va aixecar i li va dir que l’acompanyés. La va portar de nou a l’habitació i li va dir que cap personatge fantàstic dels contes de sempre sabia el que estava passant darrerament; necessitaven ajuda. La primera persona amant de la lectura que entrés al món dels contes seria la candidata i escollida per fer que tot tornés a ser com abans.
Anys enrere, a gairebé tots els nens i nenes els agradava llegir abans d’anar a dormir. Però aquest costum s’ha anat perdent. Els personatges dels contes pensaven que ja no eren interessants pels nens i van decidir abandonar els contes per anar a viure al món real. Ara, la Irina i la seva nova amiga Aina, havien de fer els possibles per fer tornar els personatges als contes corresponents.
- Com ho farem?-va voler saber la Irina.
- Mmmm...ah! Em sembla que ja ho tinc- va fer l’Aina.
La seva idea no estava pas malament, però els portaria moltes hores, fins i tot dies perquè el que havien pensat era anar a la vida real per buscar els personatges desapareguts i fer-los tornar al lloc d’on venien.
Damunt l’escriptori de l’Aina hi havia un llibre molt semblant al que li havien regalat a la Irina aquella mateixa tarda; també era un llibre màgic. En obrir-lo, va succeir exactament el mateix que amb l’altre, però aquest cop ja no va tenir por. Les dues van aparèixer a l’habitació de la Irina. L’Aina mai no havia sortit del seu conte, així que per a ella tot era nou.
Van sortir corrents al carrer i van començar a caminar a un pas ràpid agafades de la mà. Ara era l’Aina qui estava espantada. Caminaven i caminaven, però no trobaven rastre de cap personatge. Van seure les dues a un banc. No sabien on anar. Va ser llavors que van veure una llumeta suspesa en l’aire que s’apropava cap a elles.
-Campaneta!- va exclamar la Irina
-Campaneta?- va dir sorpresa l’Aina- i això què és?
És clar! La caputxeta morada mai no havia sortit del seu conte i no en coneixia cap altre. La Irina li va dir que era la fada del Peter Pan, un nen que volava i lluitava contra els pirates més temuts del país de Mai Més. La Campaneta s’hi va acostar una mica més i els va llençar un pessic de polsim màgic que les va fer volar. En pocs segons, van arribar a una plaça on hi havia tots els personatges que havien fugit.
L’Aina només va reconèixer tres dels personatges que hi havia allà: el llop, l’àvia de la caputxeta i el caçador. La Irina s’hi va apropar i va cridar molt fort per tal que tothom la sentís:
-No em sobta veure-us a tots aquí reunits perquè sé el motiu pel quan heu vingut al món real. Sé que cada vegada hi ha més nens i nenes que ja no creuen en els vostres contes. Però segueix havent-hi infants que els agraden les vostres històries, i és per aquest motiu que no podeu desaparèixer per sempre. Què pensaran aquestes nenes i nens en veure que no hi ha res escrit en obrir els llibres? Heu de tornar. No podeu marxar així com així. Si us plau!
Quan va acabar de parlar, els personatges no deien res. Un silenci un pèl incòmode els envoltava. Una noia de pell blanca com la neu i amb els cabells foscos i brillants es va posar al costat de la Irina i va dir:
-Té raó. Ja l’heu sentida. No havíem tingut en compte aquest grupet d’amics nostres. Hem de tornar!
I un per un van anar desapareixent, com si el vent se’ls emportés.
Les dues noves amigues, es van acomiadar amb una llarga abraçada. La Irina va prometre que tornaria i va marxar a casa seva.
Quan hi va arribar, tothom estava ja dormint. Va entrar a la seva habitació i el llibre que havia deixat al damunt de la taula tornava a tenir els contes escrits com tots els coneixem.
Pseudònim: Narlias
Curs: 1r ESO
