Publicat a Jocs Florals
2021-2022. Nil Álvarez, Oriol Dalmau, Èric de Prades, Guillem Prosser. 1r Premi Prosa. Categoria C
Aquesta història no comença amb “vet aquí una vegada...”. Comença amb “fa molts i molts anys...” (de fet, no tants), en una petita i bonica vil·la, hi havia un nen que es deia Quim.
Un dia en Quim va agafar la jaqueta i se’n va anar a visitar la Raquel, una de les seves amigues. Ell i la Raquel eren amics des de petits. En resum, amics inseparables. Els dos van anar a buscar en Martí i la Marta, que eren d’aquells germans que es passaven el dia barallant-se: “que si tu no-sé-què”, “que si tu no-sé-quants”... Però, en el fons, tenien bon cor.
Els quatre van posar-se rumb cap al lloc on feia dies que esperaven poder anar: El bosc de les tenebres. Deien que hi havia desaparegut gent, tot i que només eren històries. L’objectiu, sobretot, era saber si la història era real, però també podrien omplir la panxa. Van entrar al bosc i...
- Ai, Marta! No creus que molestes?
- Martí, calla d’una vegada!
- Calleu els dos i concentreu-vos! – va dir en Quim.
- Shh... Que he sentit alguna cosa! – va dir la Raquel.
- Què passa? – va dir la Marta.
- M’ha semblat sentir un crit. Espereu, i en Martí?
Van buscar en Martí fins que es va fer fosc.
- Ei, hem d’anar a dormir. Demà ja buscarem en Martí.
L’endemà es van trobar una caseta de fusta. En Quim va entrar primer.
- He sentit un soroll. I ve del pis de dalt!
Van pujar ràpidament i es van trobar un senyor.
- Hola, nens, què feu aquí?
- Nosaltres només volem saber si la història de les desaparicions és veritat.
- És clar que ho és. Jo soc un dels desapareguts. Fa seixanta anys que estic aquí.
- I què saps d’un nen que es diu Martí?
- Ui, en Martí i jo som amics.
- Què?
- Martí, saluda’ls.
En Martí va aparèixer i tenia els ulls vermells.
- L’única manera de trencar la maledicció és una abraçada sincera de germans.
La Marta es va posar a plorar i, sense pensar-s’ho dos cops, li va fer una abraçada molt sincera a en Martí. La maledicció es va trencar i van ser feliços per sempre... O no?
- Ai, Martí, molestes molt!
Pseudònim: CARAMELS DE MENTA
Curs: 6è Primària
Publicat a Jocs Florals
2021-2022. Shiman Wu, Xiya Gao, Kaidi Xu. Accèssit Prosa. Categoria C
L’Emma va néixer en una família molt feliç. Quan tenia cinc anys, els seus pares van tenir un accident i van morir. Els seus cosins i amics no van voler adoptar-la i, com que ningú no la volia, vivia al carrer. S’hi passava tot el dia.
Els treballadors la veien cada dia pidolant i, a vegades, acabava demanant menjar. Fins i tot hi havia persones que l’intimidaven. Molts cops ella volia morir-se, però la gent bona li donava esperança per viure.
A l’Emma li agradaria veure els seus pares un altre cop, però fins i tot va oblidar com eren les seves cares després de molt temps.
Un dia, quan pidolava al carrer, dos homes van anar a parlar amb ella.
- Hola, nena! Ens pots donar diners per comprar tabac? – va preguntar l’home més alt, amb veu greu.
L’Emma tenia molta por i abraçava ben fort el seu bol, on tenia diners.
- Que no saps parlar? – va dir l’home més baix, amb impaciència.
Ella es va espantar i estava molt callada.
Llavors, l’home més alt va xutar el bol de l’Emma amb totes les seves forces i, com que no el deixava anar, va donar-li un cop de peu al braç. L’Emma, continuava abraçant el seu bol. Els dos homes no van dir res més i van agafar els diners.
L’Emma va posar-se molt trista i va amagar-se en un racó plorant. Després d’una estona, va passar una dona a preguntar-li què li passava. Aleshores, la nena li va dir:
- Dos homes m’acaben de robar els diners i m’han donat una puntada de peu.
L’Emily, la senyora, la va consolar i la va convidar a dinar al restaurant del costat. L’Emma, que sentia que estava bruta, va pensar que no agradaria als altres clients, així que s’hi va negar. Llavors, l’Emily va comprar-li pa i un suc de taronja i li va portar. L’Emma va agrair-li i l’Emily li va dir que tenia altres coses a fer, que la propera vegada que anés a veure-la li portaria menjar. L’Emma es va emocionar perquè era la primera vegada que coneixia una persona tan amable.
Passats uns dies, l’Emily va tornar a buscar l’Emma, que va posar-se molt contenta de veure-la. L’Emily li havia portat una bossa plena de menjar i aigua.
- Preguntaré als meus pares si puc adoptar-te i, si em deixen, demà vindré amb ells – va dir l’Emily amb un somriure.
L’endemà, l’Emily va portar els seus pares amb l’Emma i els va explicar les dificultats per les quals estava passant. L’Emma va estar encantada de què l’Emily l’adoptés i, a casa seva, estava molt contenta. Llavors, va anar a l’escola i, allà, va fer molts amics.
Pseudònim: VERDURES
Curs: 6è Primària
Publicat a Jocs Florals
2021-2022. Inara Parraguez. 1r Premi Prosa. Categoria F
Ella és una noia a qui encanta llegir. Es passa dia i nit refugiada entre milers d’històries diferents. Un dia pot estar envoltada d’animals que parlen, i un altre està enmig d’una misteriosa ciutat. Arriba a l’escola i en l’únic que pensa és tornar a perdre’s entre aquelles pàgines que té el llibre que està llegint.
Segurament, per a la majoria, un llibre és un munt de lletres plasmades sense sentit. Per a ella és un món diferent, una manera de viatjar a milers de països i de galàxies des de la seva habitació. Prefereix llegir en comptes de mirar una pel·lícula perquè què hi ha millor que poder imaginar-se els personatges, la seva veu, el seu físic, etc.
Cada dia que passa és una història més que viurà, perquè mentre les seves companyes estan amb el mòbil mirant fixament una pantalla, ella viatja arreu del món sense sortir de casa seva. Sempre que tanca un llibre sent una buidor dins seu, perquè sap que aquells personatges mai no seran reals. Mai no sentirà un gos parlar o no veurà un drac volar.
Sovint va a la platja a la tarda. S’estira a la sorra i obre el seu llibre. Passa hores i hores envoltada de personatges que mai estaran amb ella de manera física, però sí que els té mentalment al costat.
A l’escola, a vegades les companyes la veuen riure o plorar, i quan se li apropen i veuen que duu un llibre entre les mans, ja no li pregunten res perquè totes en saben la raó.
Un dia, va llegir un llibre que va significar molt per a ella. Quan va arribar a la darrera pàgina, es va posar a plorar. Aquells personatges, aquella protagonista, aquella trama... havien tingut un efecte especial per a ella. Es veia incapaç de llegir l’última pàgina perquè d’una cosa sí que n’estava segura; aquella aventura s’acabaria.
Tot això és la màgia dels llibres. El poder de transportar-te a d’altres dimensions que mai hauries imaginat o on no hauries arribat pel teu compte, sense el seu ajut. La capacitat per a desconnectar de la vida real i oblidar-te dels problemes durant una estona.
I, per acabar, abans no acabis de llegir aquest escrit, hi ha encara una darrera cosa que has de saber: “Un lector viu mil vides abans de morir. Aquell que no llegeix, només en viu una.”
Pseudònim: Eleven
Curs: 2n ESO
Publicat a Jocs Florals
2021-2022. Berta Gol. Accèssit Prosa. Categoria F
Vaig caminant i només veig sabates. Sé que la gent m’està mirant, però jo només veig sabates. Si miro cap a dalt, m’observen amb cara de menyspreu. Les sabates sempre han estat més amables que les persones.
Me’n vaig corrent, intentant fugir d’aquestes mirades. Estic cansat. Necessito parar, però segueixo, segueixo i segueixo corrent fins arribar al lavabo. Entro, tanco la porta amb totes les meves forces de manera que rebota. La torno a tancar i li poso el pestell.
M’assec a la tassa del vàter i intento tranquil·litzar-me. Sento com si anés a explotar per dins. Tinc ganes de plorar i de cridar. Em poso les mans a la cara per aguantar-me les llàgrimes, però no puc. Tenen més força que no pas jo. Finalment, cauen en forma de cascada.
Però... aquestes llàgrimes no són normals; són negres! Estic plorant llàgrimes negres. Què m’està passant? Per què són d’aquest color? No ho entenc. Potser és perquè deixo que el que la gent pensa de mi m’afecti tant.
Decideixo sortir del lavabo. Intento mirar cap a dalt, però el cos no se’m mou. Està paralitzat. No hi puc fer res. No tinc res a fer contra ells. Són molts i jo, només un.
He respirat a fons i surto. Vaig cap a la pica per intentar netejar-me una mica la cara, tota bruta del color negre de les llàgrimes. M’hi he tirat tanta aigua com m’ha cabut a les mans, i he aconseguit calmar-me una mica. Encara em cauen llàgrimes barrejades amb aigua, però moltes menys que abans.
Sento el batec del meu cor i el soroll de les llàgrimes en caure a la pica, i començo a sentir veus. Són els nens i els professors que passen pel passadís. D’aquí poc començaran un altre cop les classes.
Hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció en veure les llàgrimes negres barrejades amb l’aigua cristal·lina de l’aixeta. Ho tinc decidit. En un món en què tot és o blanc o negre, aconseguiré moure’m en l’escala dels grisos.
Pseudònim: Todoroki
Curs: 1r ESO
