Publicat a Jocs Florals
2020-2021. Àlex de Lama. 1r Premi Poesia. Categoria B
En una cova hi viu un ós molt mandrós.
El seu menjar preferit és la carn de gos.
Li agrada la mel del rusc,
però si una abella veu, fuig corrents en autobús.
Es passa l’hivern dormint
i com un gandul vivint.
Enroscat com un ratpenat
dorm feliç de costat.
A la primavera es desperta
amb molta gana i la boca ben oberta.
Se’n va al riu corrents
a pescar salmons sense perdre el temps.
En pesca dos o tres
i en guarda alguns per si ve algú més.
Ha d’agafar forces per seguir pescant al riu,
fins que arribi el pròxim estiu.
I després el territori marcarà
rascant-se en un arbre sense parar.
Per si algun animal el vol trobar
només l’arbre haurà d’olorar.
Després parella buscarà
o solter i feliç per sempre més viurà.
Pseudònim: Yudon
Curs: 4t Primària
Publicat a Jocs Florals
2020-2021. Martí Fàbregas. 1r Premi Poesia. Categoria A
Hi ha un cargol
que pren el sol
i es troba un nen
que es diu Pol.
Després es troben
un senyor
que va en avió.
El camió es troba
un minyó
i també un pinyó.
I van viure feliços
i van menjar anissos.
Pseudònim: Mart
Curs: 1r Primària
Publicat a Jocs Florals
2019-2020. Lucía Puyal. 1r premi prosa. Categoria G
Ara que tinc tant temps lliure, em dedico a escriure tot allò que penso, a plasmar allò que m’identifica. Trobo que és una de les millors sensacions, és una manera de desfogar-me amb mi mateixa, d’ocultar-me darrere de les meves històries i conclusions que potser ningú entén. M’agradaria fer-vos arribar “una mica” dels meus escrits.
:)
Moltes vegades ens adonem de les coses massa tard, quan ja no s’hi pot fet res. Voldríem tornar enrere i canviar-ho tot. Ens agradaria haver donat prioritat a aquelles coses que no valorem i que ens n’adonem quan les perdem. Tot allò realment important són aquelles petites accions que veritablement signifiquen moltíssim, i quan en una mil·lèsima de segon les coses canvien radicalment i et trenquen els esquemes per complet, els plans establerts es queden en un record i necessites adaptar-te a la nova situació, reiniciar-te i tornar a començar.
:)
El temps es torna la cosa més poderosa. Et planteges coses que abans no donaves ni la mínima importància, et fas preguntes sense resposta i reflexiones contínuament. T’adones que és important saber aprofitar el temps i que tot depèn de la teva actitud. Com reaccionem davant situacions noves que no sempre són del nostre gust. T’adones també que la solidaritat humana existeix i es veu reflectida cada dia a les vuit del vespre sortint a aplaudir des de casa la Sanitat. Són aplaudiments d’esperança i d’agraïment als que lluiten per salvar vides i junts superar el Covid-19.
:)
El contacte amb els veïns es torna un aspecte imprescindible en el nostre dia a dia. Coneixes coses noves dels que t’envolten, ens ajudem els uns als altres sense res a canvi i mantenim converses llargues al balcó mentre ens prenem el cafè a la mà amb el veí del quart, o bé fem quinze trucades cada dia parlant de les ganes que tenim que s’acabi ja tot això. En definitiva, ens dediquem a buscar el contacte amb els nostres, sigui com sigui.
:)
Fins i tot diem un t’estimo o un quines ganes tinc de veure’t a una persona a qui mai li havíem dit res semblant. Les paraules cobren vida i la nostàlgia és present diàriament. Descobrim que les coses del passat que aleshores ni tan sols sospitàvem que eren la felicitat sí l’eren. Reconeixem la importància del temps, ja que avui en dia molts ho donaríem tot per tornar enrere i gaudir el doble molts moments.
:)
Quines ganes tinc de tornar a la rutina, de tornar a l’escola i que els professors ens cridin l’atenció perquè no podem anar al lavabo entre classe i classe o bé perquè no recollim els papers del pati. Voldria tornar a casa amb la Martina i que m’expliqui quina jugada li han fet els seus germans perquè fregui ella els plats. Vull quedar amb la Laia a tres quarts de sis els dilluns i els dimecres per prendre xurros amb xocolata abans d’entrenar mentre parlem de qualsevol cosa. Necessito anar a dinar els dijous a casa de l’àvia i abraçar-la sense parar com mai.
:)
Aquesta situació tan surrealista que estem vivint serà un fet històric que explicarem als que vinguin en un futur i malgrat tot, també ens haurà aportat coses positives. Espero que tot això ens serveixi d’alguna cosa com a societat, i quan tornem a la vida de sempre, no oblidem el que aquestes setmanes hem après i a partir d’ara caminem més humans i més forts.
Publicat a Jocs Florals
2019-2020. Aina Nadal. 1r premi prosa. Categoria F
Avui m’he llevat contenta perquè per fi celebràvem el Sant Jordi d’aquest any; ha arribat el 23 de juliol. He anat al menjador on hi havia el meu pare i li he dit:
- Felicitats, papa! És el teu sant.
- Què dius dona, el meu sant va ser fa tres mesos.
- Ja ho sé, però és que avui celebrem Sant Jordi.
- Ah! Gràcies, filla meva.
Quan ja estava apunt de sortir he vist el meu gos que em mirava amb cara de pocs amics, com si m’estigués dient que no volia sortir més cops a passejar. Pobret, l’havíem tret tant a passejar durant el confinament que ara l’havíem d’obligar a sortir!
Hem anat tots junts, o la unitat familiar com hem après a dir ara, a les parades a mirar llibres. M’ha semblat molt graciós veure tanta gent separada, a un metre més o menys i tots amb les mascaretes ben posades. Hem arribat a la primera parada. Quina calor que feia! Era insuportable! Volia agafar un llibre perquè m’ha cridat l’atenció el títol, però el venedor m’ha parat i m’ha donat uns guants abans de tocar-lo.
Amb el sol caient-me a la cara es fa difícil poder mirar els llibres i llegir el resum que sempre hi ha al darrere per saber de què va. Hem anat tot passejant per les diferents parades a poc a poc. Els pobres venedors estaven suant, i jo em començava a marejar perquè aquella calor es feia asfixiant.
Així que quan hem acabat, hem fugit ràpid cap a casa. Mentre anàvem pensant en la fresqueta que trobaríem al menjador, hem passat per alguns parcs infantils; estaven plens a vessar de nens. Tants dies a casa havien fet estralls. Aviat hauran de donar número per entrar als parcs com el seu torn de segons quines botigues.
A les parades de roses, els venedors les tenien en gel perquè es poguessin conservar més i no es fessin malbé, però em sembla que la que hem comprat per la mama no arribarà gaire sencera a casa.
Quan hem arribat m’he estat mirant el llibre que havia agafat, per si de cas m’havia equivocat, però he estat de sort; havia agafat el llibre que volia. No ha estat una feina fàcil triar-lo, agafar-lo amb els guants, vigilar de donar bé els diners i recollir el canvi amb la mascareta que em tapa la meitat de la visió.
L’he començat a llegir i m’hi he estat unes dues hores que m’han passat volant perquè és una novel·la molt entretinguda.
Així és com m’imagino el meu Sant Jordi 2020. Si no us agrada, sempre podeu imaginar-vos que no es podrà celebrar, però jo prefereixo celebrar-lo amb calor, suant, amb mascaretes, amb distància de seguretat, amb guants i tot el que calgui abans que no celebrar-lo.
