Publicat a Jocs Florals
2019-2020. Rita Cattini. 1r premi prosa. Categoria C
Els nostres nous amos s’acabaven de despertar. Últimament s’estaven aixecant més tard, eren vacances.
Van anar a preparar l’esmorzar, eren una parella feliç que s’acabava de comprar una casa i que esperaven un nou integrant a la família: un fill.
Quan els amos se’n van anar vaig parlar una estona amb les meves companyes, els humans no ens senten però nosaltres sí que els sentim a ells. I això és súper divertit, nosaltres hem sentit de tot: declaracions d’amor, secrets, alguna festa sorpresa... Però no només sentim coses bones, també hem estat testimonis de discussions, ruptures, negocis dubtosos... Però bé, nosaltres som parets i no podem fer-hi res, encara que presenciéssim un assassinat, i això és justament el què va passar.
Bé, en realitat mai no vam arribar a veure com assassinaven a la persona, només vam presenciar com ho planejaven.
Eren allò de les dotze, i feia molta calor. Els rajos de sol es colaven entre les finestres. En aquells temps la nostra habitació era el despatx d’un important empresari del qual no vull dir el nom per no perjudicar-lo. El terra estava folrat amb una moqueta importada de la Xina. Les parets estaven plenes de llibres, mapes i escultures d’alguna tribu africana o aborigen. Al mig de la sala hi havia una taula de fusta marró fosc sempre plena de papers i llapis. Darrere de la taula hi havia un gran finestral del qual ara no en queda ni rastre, ja que l’habitació actualment és un dormitori.
Van picar a la porta i de seguida va entrar un home calb i prim com un secall. Anava amb una americana negra amb unes fines ratlles blanques i uns pantalons a joc. Vaig pensar que aquell home havia arriscat molt en posar-se aquell vestit: qualsevol altra persona hauria semblat un pallasso. Sense ni saludar va estendre un mapa de la ciutat sobre la taula, sense importar-li que tot el que hi havia al damunt caigués a terra amb un gran rebombori.
—La casa està a dos quilòmetres d’aquí—, va dir mentre assenyalava un punt de la ciutat. - Et passaré a buscar a dos quarts de vuit i arribarem més o menys a les vuit i deu.
Va fer un posat per anar-se’n però el nostre amo el va aturar. No era un home gaire alt ni corpulent, més aviat començava a tenir una mica de panxa. Tenia una mata de cabells gairebé grisos i, en vestits, no mirava mai els preus: era molt presumit.
—Espera— semblava confús i nerviós.- Però tu portaràs l’arma?
—Sí, i ara deixa’m, que encara he d’enllestir un parell de coses—. No es va esperar ni que l’amo respongués, va recollir el mapa i va marxar.
El pobre amo estava tot suat i es va deixar caure sobre la cadira. L’endemà l’amo va tornar al despatx. Si ja de normal era una persona que s’estressava amb facilitat, l’últim cop que el vaig veure semblava que estigués a punt de patir un atac de nervis. Jo era tota una privilegiada i enmig meu tenia una finestra; gràcies a això vaig poder sentir per la conversa d’uns amics del senyor que l’amo havia patit un atac de cor i que no havia pogut sobreviure. El seu soci va anar a la presó acusat de ser un sicari.
Després d’això la casa es va convertir en una escola bressol durant una dècada. Fa uns mesos la propietària es va jubilar i ara la casa és d’uns enamorats.
Publicat a Jocs Florals
2019-2020. Aina Marull. 1r premi poesia. Categoria B
En un poble anomenat “Celler” hi habitaven taps quotidians que volien que tothom fos igual, és a dir, normal. La gent era cilíndrica. Estava feta de suro i portava unes lletres gravades al cap que, per cert, era pla.
El que no sabien és que, amagat en el seu poble, hi vivia un monstre, el Monstre del Cul Vermell. El monstre era un tap trist i solitari. Era diferent, tenia un forat al cap i el cul de color vermell. El pobre no es relacionava amb cap altre tap.
Un dia va decidir anar a veure a algun metge. Quan la gent el va veure pel carrer es va espantar molt, tothom corria i cridava. El pobre, tot angoixat, va arribar finalment a la consulta, però el doctor en veure’l es va quedar sense paraules i es va desmaiar. El monstre havia decidit anar a buscar cura per millorar el seu aspecte, però no ho va aconseguir.
De camí cap a casa va veure un altre poble. De lluny es distingia algun punt vermell! Va decidir apropar-se per veure si la vista no li fallava, i quan va arribar, no s’ho podia creure; eren tots com ell! Suros amb el cul vermell, amb aroma de vi igual que ell i ben foradats de dalt a baix.
I va ser feliç amb els seus nous amics, es va sentir estimat i molt millor. Fins i tot va trobar un tap de cava Brut Nature, es deia Nadal, era bonica, d’un altre color i més rodona. Diferent i, a la vegada, preciosa. Es van casar i van tenir tapets.
I conte tapat, conte acabat!
Publicat a Jocs Florals
2019-2020. David Afonso. 1r premi prosa. Categoria A
Un matí el Sol es va despertar i va veure que no girava. Tot preocupat, va preguntar als planetes què li passava.
-Terra, per què no giro?
-Potser és perquè no tens tanta vida com jo.
-Saturn, tu què creus que em passa?
-Potser és que no tens un anell com jo.
-Neptú, tu què diries que tinc?
-Si tinguessis tempestes com jo, potser giraries.
-Júpiter, tu sabries dir-me què esta passant?
-Potser és que no tens tants gasos com jo.
De sobte, tots els planetes van dir:
-Sol, estigues tranquil, resulta que els que girem som nosaltres!
I així, tots rient, van continuar en moviment.
Publicat a Jocs Florals
2019-2020. Raquel Gausch. 1r premi poesia. Categoria G
Sortosament puc volar,
i al niu no m’he de confinar.
Els d’allà baix no tenen tanta sort,
si jo fos ells, ja m’hauria mort!
Visc a les muntanyes de Montserrat,
on ara hi ha una inusual tranquil·litat.
Sap greu que ningú vingui a comprar mató,
em preocupa perquè aviat farà pudor.
Moc les ales, em sacsejo.
Arrenco el vol, que ja ho espero.
Des de dalt segur que ho podré veure ben clar,
però tinc por del que em pugui trobar…
Em dirigeixo cap a Barcelona,
tinc ganes de veure allà, com va la cosa.
A l’autopista només hi circulen camions,
seria un gran problema que faltessin provisions.
Sense adonar-me’n ja he arribat;
de veritat aquesta és la ciutat?
Sembla un altre lloc diferent,
és estrany; hi ha molt poca gent.
Sirenes blaves i grogues amunt i avall,
quin moviment es veu en els hospitals.
Ja m’han dit que hi ha molta gent malalta,
a causa d’un virus que, cada dia més, s’escampa.
No reconec Barcelona; l’aire és net i clar.
Se m’encongeix el cor pel que està passant.
Només hi ha persones passejant el gos,
o fent cua, davant del súper, van esperant.
Veig rostres sense expressió,
boques i nassos darrere un mocador.
Hi ha molta distància entre l’un i l’altre,
aquest és el drama de la nostra situació.
