Publicat a Lletraferits
2021-2022. Carla Saumell
Comença l’audició
i el pentagrama es transforma:
les notes es converteixen en so.
Do, re mi, fa sol, la, si... do.
Les primeres notes comencen a sonar
i els instruments, agermanats, s’han posat a tocar.
Una melodia harmoniosa m’envolta, exultant,
mentre els compassos van sonant.
Instruments de percussió, de corda i de vent,
tots alhora sonen de forma orquestral.
Seguidament, s’hi afegeix el conjunt de veus,
les agudes i també les greus.
La música sona amb precisió magistral.
L’art de la música m’omple i m’acompanya,
m’enamora cada nota: les blanques i les corxeres.
El cor em batega fort al ritme de la tonada
i el cos segueix rítmicament el compàs de les estrofes.
Soc un ésser musical i melodiós,
Rítmic, compassat i cadenciós.
Visca la música!
Publicat a Lletraferits
2021-2022. Elías Plaza
Aquest estiu vaig anar a una casa rural com cada any, que està situada a les muntanyes de Girona, és a dir, que tot està envoltat de camp. Sempre hi vaig amb un amic, amb qui ens coneixem des de fa uns anys sis anys aproximadament. Amb els propietaris de la casa ens coneixem molt i molt bé, i hi tenim molta confiança perquè també ens coneixem des de fa anys.
Un dia, el meu amic i jo vam pensar que podíem escalar per la terrassa dels amos, discretament, i entrar a casa seva per a fer-los un ensurt. Vam anar discretament just a sota de la terrassa i vam veure que la paret que donava allà mesurava uns quatre metres de llargada, és a dir, el nostre pla seria bastant complicat.
Vam començar a escalar la paret fins arribar a la terrassa. Ens va costar una mica, però finalment els dos ho vam aconseguir. Vam esperar uns minuts el moment perfecte per entrar i que ningú ens veiés. Van ser uns minuts eterns, però just aleshores els propietaris van tancar la porta que donava a la terrassa amb clau i no es van adonar de la nostra presència. Van sortir de la casa i es van trobar amb els nostres pares i unes altres famílies per a fer una excursió. Com que els pares no ens van veure, es van imaginar que no volíem anar amb ells i se’n van anar tranquil·lament.
Aleshores, el meu amic i jo vam intentar baixar per on havíem pujat, però ens va ser impossible; no vam poder de cap manera. Ens vam quedar atrapats a la terrassa i ningú no se n’havia adonar. No vam tenir cap més remei que esperar pacientment que tornessin d’excursió. Una hora més tard, estàvem els dos morts d’avorriment perquè semblava que la sortida no seria curta justament.
Una hora i mitja més tard, van arribar. Com que el camí pel qual s’accedeix a la finca passa pel davant de la terrassa, ens van veure allà passant el temps. Ens van obrir la porta i van riure una bona estona de la nostra genial idea que havia sortit a l’inrevés del que havíem planejat. Ens vam disculpar mútuament per la situació perquè ells no ens havien vist quan van tancar la porta, però nosaltres no hauríem d’haver estat allà.
Publicat a Lletraferits
2021-2022. Ludmila Udrisard
El senyor de la casa es trobava, com de costum, al seu despatx estudiant. Tot i la seva joventut, s’encarregava de governar les terres del seu difunt pare, que va perdre la vida en batalla. La seva mare va morir quan era petit, i no tenia cap germà; així doncs, era l’únic hereu de la família Byron.
Les seves aficions eren una mica especials, ja que no li agradaven massa el món de la política, però li entusiasmava la poesia. Tenia en aquells moments una pila gegant d’informes a la banda dreta del seu escriptori. La va mirat com si fos el seu pitjor enemic, però es va adonar que no aconseguiria res mirant-la. Va desviar la mirada i es va dirigir cap a la finestra del seu darrere. Més enllà dels extensos jardins que envoltaven el castell, més enllà de les amenaçadores muralles que l’aïllaven del món exterior, es podia imaginar d’altres nois, com ell, jugant i essent lliures de cap obligació. Els envejava. La vida al castell era molt avorrida; feia classes particulars per a enriquir la seva formació, signava constantment informes i cobrava impostos, estudiava política, entrenava amb espases, etc. Poquíssimes vegades tenia temps per escriure poesia o no podia tampoc jugar a jocs de taula perquè no tenia cap company amb qui jugar.
Van trucar a la porta del despatx.
-Endavant!- Es va asseure ràpidament a la cadira del davant de l’escriptori perquè fos qui fos qui trucava, veiés que era un noble ocupat.
Era el majordom del castell, el Ruffo, que va entrar al despatx amb una safata de plata amb una elegant carta vermella. Va fer una estudiada reverència, va deixar la carta a la taula i, després de fer una segona reverència, va sortir silenciosament de l’habitació.
La carta deia així: “Bona tarda, estimat comte Byron. Demà al vespre es celebrarà el quinzè aniversari de la meva filla Isabella al castell de Neville. Ens complau convidar-lo a la festa que organitzarem per a celebrar aquest esdeveniment. L’esperem demà.”
Una festa! El senyor estava emocionat perquè l’havien convidat. Va pensar que hauria de portar un regal per a la noia. Mai no l’havia vist, però havia sentit a dir que era increïblement bella; ulls verds com maragdes, cabell ondulat llarg i ros, pell pàl·lida com la porcellana i llavis rosats com la flor. Un regal per a una noia així havia de ser forçosament una poesia.
Es va passar tota la nit pensant i escrivint la seva obra mestra.
En arribar al castell de Neville, el senyor estava molt nerviós perquè feia molt temps que no sortia dels seus dominis. La seva vergonya va arribar al límit quan en entrar per la gegantina porta principal d’aquell gran castell un cavaller vestit amb les seves millors gales va cridar el seu nom perquè tots els convidats sabessin qui era ell.
-El comte Byron!
Tota la sala va restar en silenci absolut. El senyor va alçar la barbeta, va respirar profundament i va fer la seva orgullosa entrada ocultant el terror que realment sentia en aquell moment.
Va ser una bona ocasió per a socialitzar amb un munt de gent i tot anava millor del que s’havia imaginat fins que va ser anunciada l’entrada de la protagonista de la celebració, la Isabella, filla del comte de Neville.
Realment, els rumors no mentien sobre la seva bellesa. Semblava una nina de porcellana i els seus ulls eren com maragdes de veritat. Es va quedar estupefacte davant aquella aparició.
En pocs minuts, es va formar una filera de convidats davant la noia. Tots ells s’inclinaven i li lliuraven els seus presents amb elegància i orgull. Es va posar també a la cua, però es va terroritzar quan es va adonar que tots els regals eren accessoris cars, com cintes per al cabell o vestits de seda. Va mirar de reüll el pergamí que duia a les mans i el ram de roses. Seria adequat el seu regal per a una noia com aquella?
Va arribar el seu torn. Les cames li tremolaven i li suaven les mans. Va agafar aire i es va inclinar solemnement davant la Isabella. Ella va fer cara de sorpresa en veure aquell regal, però afortunadament per a ell, el va agafar amb amabilitat i li ve dedicar un dolç somriure.
Unes setmanes després de la festa, el senyor es trobava novament al seu despatx, com sempre, quan algú va trucar a la porta.
-Endavant!
Ruffo, el majordom, va entrar a l’habitació amb una carta vermella a les mans. La va obrir. Era una bella poesia dedicada a ell i una breu carta que deia: “Estimat comte Byron; sou un gran poeta i voldria compartir la meva gran passió amb vós. Sí; la poesia. Desitjo poder tornar a veure’ns ben aviat. Salutacions, Isabella Neville.”
Publicat a Lletraferits
2021-2022. Berta Gol
Fa dotze anys, el 25 d’agost del 2009 a l’Hospital de Barcelona, la meva mare es va posar de part a les cinc de la matinada i fins gairebé les dues del migdia, no vaig néixer.
La mare estava sola a la sala de parts perquè el meu pare és molt aprensiu, li fa molta angúnia la sang i les olors dels quiròfans, i per precaució va decidir quedar-se esperant a la saleta del costat.
Just abans de posar-se de part, la mare va enviar un missatge a la família per comunicar-los que sortien cap a l’hospital perquè semblava que la criatura estava a punt de néixer.
Quan la meva tieta-àvia i la meva besàvia van rebre el missatge, estaven a Sant Pere Pescador, un poblet de l’Empordà, en una caseta de vacances que tenen allà. En aquell moment, les dues estaven en una terrasseta menjant sardines. Van acabar l’aperitiu molt de pressa, van recollir les coses i a corre-cuita van tancar la casa. Van agafar el cotxe i tan aviat com van poder, van arribar a Barcelona a conèixer-me a mi.
Tot i que sembla impossible, van arribar a temps i sempre més hem parlat d’aquell dia com “el dia de les sardines”.
