Publicat a Lletraferits
2021-2022. Carla Saumell
Cada diumenge anem a buscar la meva àvia i anem a un bar a fer un vermut amb patates braves. Així doncs, el diumenge passat vam anar a la residència i ens vam asseure una estoneta en un banc del davant del bar i després hi vam entrar.
Passada una estona, vaig demanar “quetxup” i quan ja me n’havia posat al plat de les patates, vaig deixar el pot al costat del braç de la mama. Immediatament, va voler agafar el seu got de refresc i accidentalment li va donar un copet amb el colze. Instintivament, va intentar agafar-lo perquè no caigués al terra, però amb la maniobra va colpejar-lo encara amb més força. Una part del líquid va caure sobre la taula i la resta de la beguda va sortir disparada damunt el plat de les patates braves i de la meva àvia que va quedar ben esquitxada. La seva cara barreja de sorpresa i d’ensurt era tot un poema perquè no entenia què havia passat.
Davant d’aquesta situació, tot i que ens va saber força greu per l’àvia i no sabíem si estava enfadada o contenta, el meu germà i jo no podíem deixar de plorar de tant riure.
Passats uns instants, l’àvia va començar a riure amb nosaltres i va dir: “És ben bé que la coca-cola és l’espurna de la vida”.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Laia Mateus
Per a conèixer la història del nostre trobador, ens hem de traslladar al segle X, més concretament al l’any 1145, l’any que va néixer Guifré de Berguedà al comtat de Berguedà. Va créixer envoltat de nobles i de riquesa, però a ell el que li agradava de veritat era llegir tots els llibres que li posaven al davant. A mesura que s’anava fen gran, es va anar adonar que la seva vocació era ser un trobador reconegut i recordat per a tothom al llarg de la història.
Quan tenia 18 anys, va conèixer una noia pagesa que treballava a les terres del seu pare. En el moment que la va veure, se li va estremir el cor. Mai no havia experimentat una sensació com aquella; es sentia calmat i nerviós alhora. Quan va descobrir el nom de la noia que li tenia el cor robat, tenia tot el dia el pensament posat en ella. Dolça; aquest era el seu nom. En arribar al castell, va agafar papir i ploma. Per primera vegada a la seva vida, les paraules li sortien soles i només les havia d’anar escrivint.
Lentament els dos es van anar enamorant, tot i que eren conscients que el seu amor mai no seria acceptat. Ell era un noble, i ella era una humil pagesa, però això no els impedia gaudir de cada segon que podien passar junts. Una tarda, Guifré, més enamorat que mai, va prometre a la jove Dolça que aconseguiria que es casessin.
L’endemà, Dolça esperava el seu estimat sota l’ombra de l’arbre on sempre es trobaven, però Guifré no s’hi va presentar. En no acudir a la cita, la noia es va estranyar molt, però molt entristida se’n va tornar cap a casa seva.
Pocs dies després, es va anunciar arreu del comtat, per carrers i places, el compromís de Guifré de Berguedà i Blanca de Mataplana. Aquest anunci va deixar destrossada la pobra Dolça.
Passats uns mesos, un dia Guifré va aparèixer per la casa de la trista Dolça. En veure’l, Dolça es va enfadar. Ell li va explicar que el seu pare, el comte, s’havia assabentat de la relació que tenien ells dos i com que no l’acceptava, l’havia promès sense dir-n’hi res amb Blanca de Mataplana, a qui no havia vist mai.
Dolça el va escoltar atentament, i en adonar-se que li estava dient la veritat, va agafar quatre pertinences que tenia i tots dos van fugir a mitja nit cap a França, on es van casar... o així es creu.
I aquesta romàntica rondalla queda aturada aquí, perquè des d’aquella precipitada fugida, mai més es va divulgar cap més altra poesia de Guifré de Berguedà.
Publicat a Lletraferits
2021-2022. Bruno Amilibia
Aquesta és una anècdota personal força curiosa i bastant original.
Des de fa dos anys, formo part del CISV, una organització de voluntaris que proporciona l'oportunitat d'experimentar la diversitat cultural mitjançant programes educatius. El seu objectiu és assolir un món més just i pacífic a través de la cooperació, l'entesa i l'amistat intercultural.
La primera vegada que vaig participar en una de les seves activitats, es tractava de passar dos dies, amb d’altres nois i noies, a Montjuïc. Vam fer molts jocs, d’entre els quals recordo és un que es tractava de cantar individualment una cançó per estrofes i els altres l’havíem de repetir.
A la nit, estàvem jugant a tigres i àngels, quan un monitor disfressat de “Ninja” em va donar un cop amb un “nunchaku”, una arma d’arts marcials tradicional d’Okinawa que consta de dos pals connectats en un extrem per una cadena curta o per una corda. Se li va trencar a les mans i un dels pals va sortir disparat cap a mi. De la força de l’impacte vaig anar a parar al terra i em vaig fer un tall a la cella perquè estava ple de pedres.
Passat el primer ensurt, vam esperar un taxi per anar a l’hospital perquè estava clar que calia cosir-me el trau. En arribar a Sant Pau, em van atendre molt ràpid. Em van posar dues vegades anestèsia perquè a la primera notava molt el mal i el metge d’urgències va decidir que no calia fer-me patir i em va regalar una segona punxada. Va ser molt amable i abans de començar a cosir, em va dir que podia escollir el color del fil.
Mai m’hauria imaginat que els cirurgians tinguessin fils de colors diferents, i a més, que deixessin triar al pacient quin color preferien. Vaig rumiar dos minuts i, finalment, em vaig decidir: blau elèctric.
Vaig estar uns dies amb la cella decorada d’un color blau elèctric llampant i així es va acabar l’aventura del meu primer joc de nit.
Publicat a Lletraferits
2021-2022. Lola Marquès
Aviat farà un any que el meu avi va morir, i no he deixat de pensar en ell cap dia i en totes les coses que fèiem junts. La veritat és que el trobo a faltar molt, i m’agrada recordar les coses que he fet i he après amb ell.
Recordo un dia, deuria ser un cap de setmana, que vaig anar a casa dels avis i, com que cada matí ell sortia a buscar el diari i a veure ocells, em va preguntar si volia anar amb ell. Em va portar al centre comercial de Les Glòries perquè havia de comprar un pot de mel que li agradava molt.
En entrar al supermercat, vam passar davant la secció de les olives. A mi sempre m’han agradat molt, i a ell també. Em vaig quedar embadalida mirant aquell munt de pots tan replens d’olives verdes i grosses, i l’avi es va adonar que em moria de ganes d’agafar-ne una.
Aleshores, se’m va apropar i em va dir a cau d’orella que n’agafés una. Li vaig dir xiuxiuejant que tenia por que algú em veiés i em renyés, però quan vaig aixecar els ulls per a observar la seva reacció, se’m va avançar. Ràpid com un llamp va posar la mà dins el pot, va agafar una oliva i se la va menjar. La meva reacció va ser instantània; vaig fer exactament el mateix que ell. Ens vam mirar, tots dos amb la boca plena, ens vam posar a riure fins que les llàgrimes ens van començar a saltar i vam sortir a corre-cuita del supermercat.
Quina sort he tingut d’haver pogut gaudir durant catorze anys d’un avi com el meu. Hem compartit moltíssimes històries i un munt d’anècdotes i, sobretot, he estat al seu costat en els moments més durs, quan m’ha necessitat
