Publicat a Lletraferits
2020-2021. Raquel Guasch
Avui m’he llevat molt nerviosa, com sempre que tinc una entrevista. Tinc el temps just per preparar-me i sortir, ja que a les deu en punt he d’estar al plató.
Normalment, a les entrevistes em solen preguntar quin va ser el vídeo que ens va fer coneguts al meu germà i a mi en les xarxes. Sempre els responc el mateix: va ser un en concret, però després li hem hagut de dedicar un munt d’hores per seguir mantenint l’interès dels seguidors.
Quan tenia deu anys i em preguntaven què volia ser de gran, deia sempre que una “tiktoker” famosa, però va ser amb tretze anys quan vaig començar a gravar vídeos i penjar-los públicament. No tenien gaires visualitzacions ni “likes”, només els dels meus amics. A partir d’aquell moment, vaig començar a copiar els “tik tok” de gent famosa perquè pensava que potser d’aquesta manera tindria més èxit. No va ser així; suposo que estaven cansats de veure sempre el mateix.
Durant un dinar familiar, el meu germà i jo ens estàvem avorrint, i vam decidir gravar un “tik tok” de comèdia aprofitant que els dos som força pallassos. El resultat final del vídeo ens va agradar bastant, i vam decidir penjar-lo. Aquesta acció va marcar un abans i un després. Vam aconseguir 236.000 “likes”, 506.000 visualitzacions i més de 1000 comentaris. Òbviament alguns eren negatius, i d’entre aquests destacaven els d’una persona perquè eren molt freqüents i sempre comentava tots els nostres vídeos. Mai hem sabut si era noi o noia, però sens dubte ens quedà clar és que no li quèiem gens bé.
Com que gairebé sempre gravàvem els vídeos els dos junts, vam decidir que el compte a l’aplicació havia de ser conjunt. Després de pensar-ho molt, ens vam decantar per aquest nom: @heyzulu. El “zulu” surt d’ajuntar les dues primeres lletres dels nostres noms: Zulema i Lucas.
A partir d’aquell moment, els nostres “tik tok” cada vegada s’han anat fent més virals, fins al punt que l’empresa ens ha verificat el compte, cosa que només es fa si tens més de 500.000 seguidors.
Ens encanta que a la gent li agradi el nostre contingut i les nostres coreografies, i fins i tot que per a alguns siguem els seus “tiktokers” preferits.
I ara us deixo, que em toca entrar ja al plató. Desitgeu-me sort!
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Wenghi Luo
Escolto tranquil·lament les onades petites i calmades. Observo les gavines que volen. Penso en la immensitat infinita del mar.
El mar és un lloc desitjat perquè és bonic. L’aigua és blava com el cel i els petits vaixells que el solquen formen un bell quadre. El sol l’il·lumina i el fa brillar com els estels a la nit. El cel està decorat pels núvols amb formes de flors de jardí.
Quan estem tristos, la visió de les onades allunya les preocupacions. Ens concentrem en la sorra suau i en les petxines acolorides i brillants. Si fa bon temps, les persones estan estirades prenent el sol i la canalla corre fent xisclets i esquitxant mentre juguen despreocupadament.
Cau la nit, lentament el sol es va retirant. L’aigua es torna vermellosa, la gent mandrosament comença a marxar. Ja no hi ha ningú; tot està calmat i sembla que el mar s’adorm.
Penso que el mar és multicolor; és vermell perquè el sol el tenyeix; és verd perquè el bosc d’algues de les seves profunditats es deixa entreveure; és groc per la sorra daurada; és de molts colors pels coralls i pels peixos que hi viuen.
Només tinc un adjectiu que descriu allò que per a mi és el mar: preciós.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Núria Moreno
Els records són una part de nosaltres.
El que ens manté dia a dia,
ens forma com a persones
i ens inspira des de la llunyania.
De records n’hi ha de bons i de dolents.
Ens poden ferir o turmentar,
provoquen angoixa i patiment
fent que els vulguem oblidar.
Però també n’hi ha de bons, agradables.
Ens alegren el dia i ens posen contents,
potser records de la infantesa
o d’algun dia diferent.
Els records ens ajuden a evitar.
A no tornar a ensopegar,
potser amb alguns tràngols del passat
que ja haguem superat.
Els records són bonics d’enyorar,
fotos i gravacions de moments quotidians
on et fixes en la felicitat d’abans.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Daniela Ralla
El meu mico és petit i eixerit. Té els ulls clars, rodonets i grans. La part de la boca li sobresurt del rostre. Té les mans i els peus com si fossin uns guants sense dits, només es veu el dit gros. El cos és marró fosc, i les mans i part del cap, més clars.
Quan era petita i anava a casa dels meus avis, sempre em fixava en un peluix que tenia el meu avi damunt la tauleta de nit; m’encantava. Recordo que era petit, diria que fins i tot més petit que el meu, i duia una mena de peça de roba com un pitet de color ataronjat. M’agradava molt i sempre deia que el volia per a mi.
Un dia, els avis em van regalar un peluix molt semblant a aquell que em tenia el cor robat. Van estar buscant durant dies si en trobaven un d’igual, però no el van trobar i finalment els va agradar aquell que realment s’hi assemblava molt. Va ser un regal especial i em va fer moltíssima il·lusió.
Fa poc, el meu pare em va explicar que l’avi mai no m’havia volgut donar el seu peluix perquè per a ell tenia un significat especial, i aquests objectes no es poden donar a ningú. Havia estat un regal que un familiar li havia portat na de les vegades que havia estat ingressat a l’hospital, i per això no era un regal com qualsevol altre.
Ara, jo també tinc el meu peluix especial, com ell, i m’agrada tant com li agradava a ell.
