Publicat a Lletraferits
2020-2021. Helena Poves
I, a la vida
s’ha de caminar,
volar.
Si no hi ets,
de camí a casa,
un bosc insalubre
m’omple
i m’ofega.
Blanca, groga, lila
el teu aire m’avisa
que ja no tornaràs.
Quan més et vull,
més lluny estàs,
i si et crido,
ja no em sentiràs.
I, tot i que
la lluna que jo veig
es reflecteix al mar,
en ser mestral,
aixeca el temporal.
I, tot i que
la lluna que jo veig,
la veuen els mateixos,
la privada felicitat
no és la que mereixo;
la vida ara està barrada.
Veus m’arriben des de l’altra banda
criden i defensen
el vulnerable mot:
Llibertat.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Júlia Saura
Sóc la Rose Dewitt, una de les passatgeres que va embarcar en el Titànic al port de Southampton el dia 10 d’abril de 1912. Tenia disset anys quan el vaixell es va enfonsar.
La meva impressió quan vaig veure per primera vegada aquell increïble vaixell va ser quedar-me meravellada; no podia creure’m que estigués davant del famós “Titànic”. Era molt gran, tant d’alçada com de longitud; era tan monstruós que no el podia veure tot sencer en una sola mirada.
La meva família va triar el “Titànic” per a realitzar el viatge perquè, en aquell moment, era el vaixell dels somnis de qualsevol. Tothom qui tingués oportunitat, l’hauria escollit. Era el més gran, segur i ràpid del món. Era tot un luxe viatjar en aquell mitjà de transport.
Les cabines de primera classe, on viatjàvem els meus pares i jo, eren increïblement grans i luxoses; com en un somni. Hi havia quadres, belles obres d’art, a les parets, i els llits eren enormes. El servei era excel·lent; et donaven el que necessitaves a l’instant que ho demanaves. A fora de les cabines hi havia piscines, perruqueries, gimnàs, llibreria, botigues de roba, etc. Tot era un luxe.
Les cabines de tercera classe, tot i la diferència, estaven força bé. Eren una mica més estretes, però molt acollidores. Els llits, segons els passatgers, eren molt amplis i confortables i els canviaven els llençols diàriament.
En el moment que el vaixell va xocar contra l’iceberg estava dormint a la cabina amb la meva família. El meu pare va sentir soroll i va sortir al passadís pensant-se que algú havia tingut un accident. En obrir la porta, va començar a veure gent corrent i cridant desesperada. Va tornar a entrar a la cabina i ràpidament ens va fer llevar. Només vam agafar l’imprescindible perquè era evident que era urgent sortir d’allà.
Vam arribar, entre corredisses i escenes inimaginables, a la part superior del vaixell. La mare i jo ens vam trobar, encara ara no sé massa com, dins d’un dels bots salvavides. Vam veure entre un munt de caps com el meu pare ajudava criatures i dones a trobar llocs en les altres bots. Va ser la darrera vegada que el vam veure.
Durant aquell viatge frustrat vaig conèixer molta gent i molt diversa. D’entre tots ells, hi va haver un noi anomenat Jack Dawson que em va fer canviar molts aspectes de la meva vida. Era un noi que viatjava sol en tercera classe. Tot en ell era diferent del que havia conegut fins aleshores; la família, els valors... era un ésser lliure i allò, per a mi, era una novetat. Passàvem molt temps junts i ràpidament me’n vaig enamorar. En el moment d’embarcar als bots salvavides el vaig veure uns instants mentre ajudava un grup de famílies. Desconec què li va passar perquè aquell viatge va significar la pèrdua del meu estimat pare i de l’amor de la meva vida.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Paula Samper
Imagina la biblioteca dels teus somnis; així és com imagino aquest lloc.
L’altre dia vaig imaginar la meva biblioteca. Un lloc que sembla de pel·lícula. En entrar-hi, se t’obren els ulls a un món paral·lel, ple de personatges, ambients i sentiments. A l’esquerra hi ha un mostrador per endur-te els llibres que vulguis. La resta de metres quadrats són llibres, parets fins al sostre plenes de llibres distribuïts en seccions: literatura, història, etc. La meva preferida és, sens dubte, l’art.
Aquesta secció és en una cantonada, amb una prestatgeria central amb llibres de tots els artistes plens d’il·lustracions meravelloses que mostren el seu art. No és la zona més gran, però mentalment és infinita. Hi ha una escala recolzada en una de les parets per arribar als llibres ordenats per èpoques situats més amunt.
Quan miro al meu voltant, només hi ha lloms de llibre, n’hi ha de més senzills i de més extravagants. Cadascun és diferent, amb les seves característiques que el fan únic. És un espai de colors que no em canso mai d’observar.
Em sento agraïda d’haver descobert aquest lloc, el meu món de la segona realitat, perquè cada vespre, quan agafo un llibre, me’n vaig a aquesta realitat on només existim la meva imaginació i jo. Tot i que sé que en realitat no existeix, i que en algun moment hauré de tornar a tocar de peus a terra i tancar el llibre, sempre torno a la biblioteca, n’agafo un altre i començo una nova història; aquesta sensació és realment un plaer.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Berta Martínez
Una hora en el futur...
Tot es va tornar fosc.
Una hora abans...
Em vaig aixecar i vaig preparar-me per anar a treballar com cada dia. Vaig fer-me l’esmorzar, entrepà de tonyina amb tomàquet i enciam, vaig agafar la bossa i vaig sortir de casa.
Anava a agafar el mateix camí de cada dia, però com que havia sortit vint minuts abans de casa sense adonar-me’n, vaig agafar el camí llarg pel Central Park.
Des del camí, em va semblar veure entre els arbres un home i una dona d’uns 25 anys que intentaven subjectar una nena petita. Portava un vestit vermell amb un llaç i unes sabatetes blanques una mica tacades de fregar contra el terra per aguantar-se al fanal on estava fortament agafada.
Vaig buscar atentament amb la mirada alguna pista que em digués qui podria ser aquella parella, si tenien alguna facció semblant a la nena per si podien ser família.
Pensava què podia fer per ajudar-la, però no me’n sortia perquè era evident que ells eren dos i jo només una i, per tant, el final no podia ser bo.
En aquell moment, la nena va començar a defallir. No aguantaria massa estona més agafada al fanal. Vaig saltar sense pensar-m’ho dues vegades, però l’acció va acabar com havia predit; malament. Només acabar de saltar, vaig intentar separar-los de la nena, però l’home em va donar un cop al cap i em va deixar inconscient.
Quan em vaig despertar, em trobava una mica desorientada i marejada, sense saber massa bé on era. Només veia dues llums i en girar el cap, vaig distingir la nena petita que duia la boca tapada segurament perquè no cridés. La nena, espantada i amb les llàgrimes caient-li galtes avall, em mirava fixament com si em demanés ajuda o que trobés una solució; no en tenia cap.
Al cap d’una estona van aparèixer els dos segrestadors. Se’m van apropar i em van dir: “Hauries d’haver seguit el teu camí”.
Vaig mirar la nena que em va deixar anar un somriure malèvol.
I de cop, amb aquella última imatge al cap, tot es va tornar fosc.
