Publicat a Lletraferits
2020-2021. Èric Gil
Ha esdevingut el meu fat
estar a una màscara enganxat.
Els asiàtics ens avisaren
i nosaltres ens en burlàrem.
Abans la cara no ens tapàvem
ni la salut ens jugàvem
d’aquells que són més savis;
d’aquells que són més vells.
Però ara s’ha pintat tot
del color blau del morrió.
No me’l trec davant de tots,
tots pensem que és el millor.
Veig la gent amb la cara tallada,
que amb diferents colors la decoren ara.
Hem normalitzat que a tots ens costa respirar ara
mentre cridem la gent que no la porta tapada.
L’estat tracta d’herois aquells que la porten posada,
tot això perquè vestim amb orgull la cara tapada,
Però per culpa d’aquest acte
la llibertat es qüestionada.
Som lliures en tenir la cara tallada?
Som nosaltres amb la personalitat tallada?
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Ada de Dalmases
L’aire fred de la tardor em recorria el cos. M’entrava per les mànigues i pels baixos de la bata. La sensació de calfred se n’anava en adonar-me que jo era fred com jo, com l’aire de tardor, fins i tot com el d’hivern, potser perquè era tan pàl·lid que se’m podria confondre amb un floc de neu. En adonar-se’n, el fred marxava.
El fred sempre espera qui és calent i per això sempre m’ha agradat pensar que fins i tot el fred busca la calor.
Trobo que el fred és més humà que algunes persones.
A mi el fred no em desagrada perquè em desperta, ni que sigui una mica, i m’explica coses sobre d’on ve. I ara em passo les tardes mirant la finestra i escoltant el fred com acarona els vidres o com pica els nassos de les infermeres.
Normalment, amb el fred ve el vent.
Recordo com m’entrebesava els cabells i m’hi enredava fulles o com m’emportava el pol·len aromàtic de les flors i me’l pujava pel nas. Jo esternudava i ell em feia voleiar les faldilles, i jo reia i m’avergonyia. I els insectes miraven i jo, inconscient, els trepitjava fent bots. Alguns curiosos s’ho quedaven mirant, agraciant el vent, i jo aleshores envermellia.
On sóc ara només venten les cortines i les bates blanques.
La mare m’estira un somriure i em diu: ”No ho entens, filla. Ara ets immune al vent, i ell s’està preparant per contraatacar quan surtis d’aquí”. Jo me l’estimo i la miro amb complicitat.
Avui els llençols se m’enfilen pel cos, des dels dits del peu fins a la boca. És suficient per asfixiar-me tan fort com per oblidar-me del mal. La gana juga amb el meu interior i em remou l’estómac fins fer-me serrar les dents i assecar-me els llavis. Mossego els llençols, la son em cau de les parpelles i reposa sobre les dues bosses de cansament que carrego sota els ulls.
I aleshores, la mare m’acarona les galtes, seques, que sap que sempre són humides, i em diu: “Estimada, lleva’t; és l’hora”. I m’acarona el cap suau i alhora mig raspós.
I jo li responc amb veu ronca, però subtil: “Mare, em puc menjar el teu pulmó?”. I ella obre els ulls, parpelleja i em respon: “No. I com a veredicte de tal ofensa avui en tallarem un trosset del teu, que de tanta cobdícia ha ennegrit”.
I tot seguit, la mare m’acosta un beuratge amb una inequívoca pudor. I jo, amb ullets, me’l miro i li etzibo: “És vostè una bruixa; el que m’ha preparat sens dubte és cicuta”.
Ella es sorprèn i segueix parlant: “T’hauré d’obrir en canal per introduir-te-la, o te la beuràs orgullosa del teu pensament”. La citació de Sòcrates em satisfà i el seu somriure m’entendreix. Poc em dura la tendresa en notar aquell líquid fastigós que em recorre la gola i m’empastifa la llengua.
Minuts després, em posen un tub pel nas i una mascareta a la boca. M’adormen fins deixar de sentir l’escalfor de la mà de la mare. Amb l’altra, s’abriga el pit amb la jaqueta, lluitant contra el fred d’un matí d’inicis d’hivern.
M’adormo xiuxiuejant-li al fred que tingui cura de la mare.
Ara sóc el fred que li esvalota els cabells i li eixuga les llàgrimes.
L’aire fred de la tardor em recorria el cos. M’entrava per les mànigues i pels baixos de la bata. La sensació de calfred se n’anava en adonar-me que jo era fred com jo, com l’aire de tardor, fins i tot com el d’hivern, potser perquè era tan pàl·lid que se’m podria confondre amb un floc de neu. En adonar-se’n, el fred marxava.
El fred sempre espera qui és calent i per això sempre m’ha agradat pensar que fins i tot el fred busca la calor.
Trobo que el fred és més humà que algunes persones.
A mi el fred no em desagrada perquè em desperta, ni que sigui una mica, i m’explica coses sobre d’on ve. I ara em passo les tardes mirant la finestra i escoltant el fred com acarona els vidres o com pica els nassos de les infermeres.
Normalment, amb el fred ve el vent.
Recordo com m’entrebesava els cabells i m’hi enredava fulles o com m’emportava el pol·len aromàtic de les flors i me’l pujava pel nas. Jo esternudava i ell em feia voleiar les faldilles, i jo reia i m’avergonyia. I els insectes miraven i jo, inconscient, els trepitjava fent bots. Alguns curiosos s’ho quedaven mirant, agraciant el vent, i jo aleshores envermellia.
On sóc ara només venten les cortines i les bates blanques.
La mare m’estira un somriure i em diu: ”No ho entens, filla. Ara ets immune al vent, i ell s’està preparant per contraatacar quan surtis d’aquí”. Jo me l’estimo i la miro amb complicitat.
Avui els llençols se m’enfilen pel cos, des dels dits del peu fins a la boca. És suficient per asfixiar-me tan fort com per oblidar-me del mal. La gana juga amb el meu interior i em remou l’estómac fins fer-me serrar les dents i assecar-me els llavis. Mossego els llençols, la son em cau de les parpelles i reposa sobre les dues bosses de cansament que carrego sota els ulls.
I aleshores, la mare m’acarona les galtes, seques, que sap que sempre són humides, i em diu: “Estimada, lleva’t; és l’hora”. I m’acarona el cap suau i alhora mig raspós.
I jo li responc amb veu ronca, però subtil: “Mare, em puc menjar el teu pulmó?”. I ella obre els ulls, parpelleja i em respon: “No. I com a veredicte de tal ofensa avui en tallarem un trosset del teu, que de tanta cobdícia ha ennegrit”.
I tot seguit, la mare m’acosta un beuratge amb una inequívoca pudor. I jo, amb ullets, me’l miro i li etzibo: “És vostè una bruixa; el que m’ha preparat sens dubte és cicuta”.
Ella es sorprèn i segueix parlant: “T’hauré d’obrir en canal per introduir-te-la, o te la beuràs orgullosa del teu pensament”. La citació de Sòcrates em satisfà i el seu somriure m’entendreix. Poc em dura la tendresa en notar aquell líquid fastigós que em recorre la gola i m’empastifa la llengua.
Minuts després, em posen un tub pel nas i una mascareta a la boca. M’adormen fins deixar de sentir l’escalfor de la mà de la mare. Amb l’altra, s’abriga el pit amb la jaqueta, lluitant contra el fred d’un matí d’inicis d’hivern.
M’adormo xiuxiuejant-li al fred que tingui cura de la mare.
Ara sóc el fred que li esvalota els cabells i li eixuga les llàgrimes.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Júlia Enseñat
Tot va començar el 25 de febrer quan faltaven dos minuts per a les 8 del matí. Anava cap a l’escola. Era tard. Em vaig topar amb un home molt gros. Portava una barba negra i duia unes ulleres vermelles horribles. Em va dir alguna cosa des de lluny que no vaig arribar a entendre, però no li vaig donar massa importància ja que en girar la cantonada el vaig perdre de vista.
En arribar a classe ja hi eren tots, i el professor de matemàtiques se’m va quedar mirant amb mala cara. Amb un mig somriure, li vaig preguntar si podia entrar. El meu tímid intent de somriure no va ser correspost, i vaig interpretar que m’havia de quedar tota l’hora fora per haver arribat deu minuts de retard.
A segona hora, castellà, em vaig quedar adormida amb el cap damunt l’estoig. La resta del dia va ser un complet desastre. Estava desitjant que passessin totes les hores ràpidament.
A les 6 i deu tornava a casa. Vaig tornar a veure el senyor del matí. Em mirava fixament. Se’m va encongir el cor quan em vaig adonar que potser feia estona que anava darrera meu. Vaig accelerar el pas. De cop, vaig notar una mà que m’agafava amb molta força i em portava cap a un llosc fosc.
Vaig intentar resistir, però sense èxit. La mirada se m’entelava i la barbeta em tremolava mentre em queien les llàgrimes. Notava la seva respiració feixuga enganxada a mi mentre la seva boca em recorria tot el cos. Sense poder reaccionar, em vaig deixar caure al terra mentre ell em treia la roba molt a poc a poc.
De cop, tot es va enfosquir.
Vaig sentir el so de la sirena d’una ambulància i la veu angoixada de la meva mare que em dia: “No passa res; sóc aquí”.
Era tard. No sentia res. Finalment, tot es va apagar.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Laia Escoda
El dia després de l’incendi, els titulars anaven plens de notícies sobre el que havia passat: “Dos bombers ajuden a sortir els llogaters d’un edifici en flames i un salva el seu company ferit”, “El nou heroi del poble”, “Bomber arrisca la vida per salvar un company atrapat en un edifici en flames”.
El Carles va decidir fer-se bomber per tal d’ajudar a salvar vides, però mai s’hauria imaginat que acabaria essent tan famós. Se sentia molt orgullós i bé amb ell mateix, i no només per totes les felicitacions que rebia quan caminava pel carrer, sinó perquè havia aconseguit el que sempre havia desitjat tant des que havia nascut la Neus, la seva filla de set anys; convertir-se en el seu heroi.
Dos dies abans dels fets, el Carles sortia del jutjat. Tot just s’havia acabat el judici que determinaria que es quedava amb la custòdia de la Neus i, com es temia, la seva ex dona havia guanyat.
Se sentia destrossat per dins, estava molt enfadat no amb la seva ex dona sinó amb ell mateix ja que des de sempre s’havia promès que cuidaria la Neus i mai l’abandonaria; sentia que acabava de trencar aquella promesa.
El dia dels esdeveniments estava molt deprimit i trobava a faltar la nena. Si fos per ell, no hauria ni anat a treballar, però quan la feina implica salvar vides, no hi ha dies lliures per a descansar.
Va arribar puntual com sempre a la feina, però no havien passat ni deu minuts que ja van rebre l’avís d’incendi. Ràpidament van pujar als camions i van anar cap al lloc que els havien indicat. L’edifici estava cremant per molts llocs i encara hi havia llogaters a molts dels pisos. Així doncs, el seu company Arnau i ell van entrar i van començar fer sortir la gent amb molta cura perquè ningú no prengués mal.
Només els faltava un pis per evacuar quan un tros de sostre es va desprendre sobtadament i va anar a caure damunt la cama de l’Arnau i el va immobilitzar. Li va dir que no es preocupés, que es podia esperar perquè era prioritari acabar de treure els veïns i que ja se’n sortiria tot sol.
El Carles va acabar de fer la seva feina, però es va adonar que no veia l’Arnau enlloc i va prendre la decisió de tornar a entrar a l’edifici per a ajudar-lo. Era molt arriscat i corria el perill de perdre la vida, però estava decidit a fer-ho.
Tot va anar molt de pressa, però amb la sensació alhora d’anar a càmera lenta. Va trobar el seu company entre el fum ajagut al terra. El va treure com va poder i quan va ser a fora va començar a estossegar mentre la resta de l’equip s’encarregava de socórrer l’Arnau.
Avui, quan fa una setmana de tot allò, surt de l’hospital on ha visitat l’Arnau que a poc a poc es va recuperant de les ferides. Ara va cap a casa de la seva ex dona. Després d’unes quantes converses, han decidit de mutu acord que el millor per a la Neus és estar amb els seus pares i no només amb la mare. Per tant, a partir d’ara, podrà gaudir d’una setmana amb la nena i continuar així complint la seva promesa: ser el seu heroi particular.
