Publicat a Lletraferits
2022-2023. Maxim Nazarov
Sovint sé que he de posar-me a treballar, però no puc fer-ho així, directament. Tinc la sensació que surto del meu lloc de confort, tot i que soc conscient que ho he de fer. Quan he vençut aquests instants de feblesa, estic content perquè el fet de tenir la feina feta em tranquil·litza i aleshores gaudeixo fent allò que m’agrada sense sentir en un racó del cap aquella veueta que em recorda que tinc alguna cosa per a fer.
Sempre he pensat que la vida és un terròs sucre. Si vull treballar per aconseguir alguna cosa és com si mullés el terròs en una tassa de cafè amb llet. Es va desfent a poc a poc i així aconsegueixo el meu objectiu: endolcir el cafè amb llet perquè m’agrada així. Sense l’ajuda de la voluntat, és a dir el terròs, em podria prendre aquesta beguda, però no la trobaria tan bona. Així doncs, si no vull trobar amarg el cafè amb llet, sé que hi he de posar el terròs de sucre.
Si faig un pas més en aquesta reflexió, crec que em passa el mateix en la meva vida. He de pensar en el benefici que m’aporta tot allò que faig a curt termini perquè és la manera que tinc d’anar fent-ho tot sense nervis ni acumulació de feines diverses, tant a nivell d’escola com a nivell més personal. Si no m’organitzo bé, les tasques se’m van acumulant, em trobo incapaç de fer-les amb un mínim de correcció, em dominen els nervis i els remordiments per no haver-les fet quan tenia temps i acabo trist i amb uns resultats del tot insuficients.
Així doncs, sovint tinc la visió del cafè amb llet i el terròs de sucre; cal posar-lo quan cal i en la justa mesura per a obtenir una beguda lleugerament dolça i totalment reconfortant.
Publicat a Lletraferits
2022-2023. Nency Dardaña
Somio que m’estan perseguint. Soc en una carretera molt llarga enmig d’un bosc. Veig molts arbres de diferents tipus i colors. Hi ha, sobretot, grans pins. Sento l’olor fresca del matí. El sol comença a sortir i el bosc s’omple d’ombres. El silenci es trenca amb els crits dels diferents animals.
Tinc una sensació estranya, barreja d’angoixa i de por. Començo a caminar més de pressa, però aquesta sensació no se’n va. Se’m dispara la imaginació i m’apareixen al cap tota mena de situacions estranyes. Potser és una animal salvatge que em vol espantar. Potser és una persona que em vol atrapar per matar-me. Potser és un grup d’homes que duen capes negres que amaguen armes. Malgrat sé que el sol està sortint, sembla que tot s’enfosqueix. Començo a córrer cada vegada més ràpid fins que m’adono que veig un poble a l’horitzó.
Tinc la sensació que em salvaré i que la llum del sol torna per il·luminar-ho tot. Entro al poble. Estic cansada. Em costa respirar. Sembla que tothom està dormint i m’espanto perquè això vol dir que ningú no em podrà ajudar. Truco a una porta amb totes les meves forces i, finalment, una família l’obre. Sembla que tothom es comença a despertar.
En aquest moment, em desperto i sento com em bombeja el cor molt ràpidament. Em giro, encara tinc son. Segur que ara començarà un altre somni. Un nou somni, amb més llum.
Publicat a Lletraferits
2022-2023. Aina Nadal
Busco la porta número 233, número 233. Entro. La mare està estirada. Els doctors fan bona cara. Tot va bé. Els metges li han donat l’alta. Sortim. El Joan vol portar-la a casa. I si els passa alguna cosa? No li ho permeto. Agafo el cotxe i m’emporto la mare; condueixo fins a casa seva. No la vull deixar sola, però el Joan diu que la cuidarà bé. És igual, cedeixo i me´n vaig. Tinc mal de cap. Espero que tot vagi bé.
Em prenc un cafè. Si el pare fos aquí, tot aniria millor. El Joan truca. Per què? Va tot bé amb la mare? M’he oblidat el moneder a casa. Vaig a buscar-lo.
He d’anar a treballar. No en tinc ganes. I si em necessita el Joan? Ell és més gran que jo, però soc la germana responsable. Pare, et necessito. Penso què faries tu. Recordo aquell estiu de fa tres anys, com el pare no es va separar del meu costat fins que vaig entrar al quiròfan. Tothom l’estimava. Tenia un riu molt contagiós. Torno a la realitat; he d’anar a treballar.
Arribo a l’oficina. Tothom està treballant. M’assec. No sé què he de fer. Em costa respirar. Necessito aire fresc. Vull deixar aquesta feina. No m’agrada tanta monotonia, però necessito els diners.
Recordo els pares cantant i ballant. Érem tan feliços... Jo tocava el piano i feia classes de cant al conservatori. Em vaig graduar.
Per què treballo en una oficina?
He decidit parlar-ne amb la mare. Em somriu. Sempre m’ha recolzat en els meus somnis; està d’acord que busqui una altra feina, tot i que segur que cobraré força menys. El pare ens va deixar diners, però n’hi haurà com per poder pagar tota la medicació? Em diu que no m’amoïni, que el pare ja ho tenia tot pensat. El pare, tan savi, sempre ha anat dues passes més endavant que jo.
Els pares, en plural, mai no han deixat de cuidar-me.
Publicat a Lletraferits
2022-2023. Jana Bach
Em passo el dia pensant en la bonica amistat que teníem. A dia d’avui, encara em fa llàstima com va acabar tot. Va ser tan ràpid i inesperat que no em vaig adonar que d’un dia per l’altre, ja no ens parlàvem.
Sé que no deus recordar els moments que passàvem juntes, o de tots els plans que fèiem dia sí i dia també. Sovint, els meus pares i alguns amics em demanen per tu, i he de fingir que ja no em fa mal no saber coses que dos anys enrere sabria de memòria.
Sempre havia pensat que la nostra amistat seria per a tota la vida, i que si alguna vegada ens haguéssim de separar, el destí ens tornaria a fer trobar.
A mesura que el temps va passant estic intentant acceptar que no hi ha res que duri per a sempre, i que ja no ens retrobarem de nou.
Tot i que soc conscient de les hores que passen sense parlar-te i no t’escric missatges per molt que et trobi a faltar, intento no cridar l’atenció; no vull ser la protagonista. Sé que qui va arruïnar la nostra amistat vaig ser jo i, per tant, estaràs millor sense mi.
Per alguna raó desconeguda, et vas allunyar. Mai et vaig demostrar que t’estimava, i encara ho continuo fent; res del que ha passat no minimitza allò que sento.
Vull, sincerament, que es compleixin tots els somnis que un dia em vas confiar, i que arribis a trobar qui realment et sàpiga valorar.
